2016: Freddie Mercury hauria fet setanta anys (5 de setembre del 1946) i en fa vint-i-cinc que va morir (24 de novembre del 1991) prematurament a causa de la sida. El recordem a través del testimoni d’alguns catalans que el van conèixer o d’altres que rememoren la seva figura, el seu llegat i la seva música.

Gay Mercader (promotor dels concerts de Queen a Barcelona i Madrid l’any 1979)

“Me’l van asseure davant en un sopar durant la gira europea de Queen del 1979, que jo havia portat fins a Barcelona i Madrid. El primer que em va impressionar d’ell van ser les dents. No acostumo a tenir gaire tracte amb els artistes perquè no sóc gens mitòman, però aquell cop devia fer una excepció. Bé, i amb els Stones també, però amb ells hi tinc una relació més especial. El Freddie era un tipus molt amable i educat i un xòuman increïble, dels més espectaculars que han pujat mai a un escenari. Era imperial quan sortia a escena. Ho havia après dels cantants negres, en especial de James Brown, que són els millors sobre l’escenari! A part de 'Radio Ga Ga', que no m’agrada gens, Queen té cançons boníssimes, himnes brutals com 'We’re the champions' o 'We will rock you', que tant de bo hagués tingut la sort de compondre jo, perquè n’hauríem viscut jo i tota la meva família pels segles dels segles”.

Pino Sagliocco (promotor musical, ideòleg de la trobada entre Freddie Mercury i Montserrat Caballé que va donar peu a 'Barcelona')

“El Freddie és una part molt important de la meva vida. La primera gran oportunitat de la meva carrera va ser amb la gira del disc 'A kind of magic'. El Freddie era una gran persona, plena de màgia, i un artistàs. Durant aquella primera gira jo estava una mica preocupat perquè per al concert de Madrid quedaven moltes entrades per vendre. Una nit a l’Otto Zutz el vaig convèncer per fer una entrevista al programa 'Informe semanal' la nit abans del concert. Ho vam fer i va ser un èxit esclatant. En aquella entrevista va dir que li encantaria treballar a Espanya i que el seu assistent el despertava cada dia amb la veu de la Montserrat Caballé. Per aquelles dates van nominar Barcelona per als Jocs Olímpics i se’m va encendre una llumeta. El 24 de març del 1987, al Ritz, Mercury i Caballé es van trobar per primer cop i van estar conversant tota la nit. Allà va néixer la cançó 'Barcelona' i el 29 de maig es va estrenar a la discoteca KU d’Eivissa”.

Miquel Iceta (primer secretari del Partit dels Socialistes de Catalunya)

“Freddie Mercury m’inspira des de fa molt de temps, per a mi sempre ha sigut un referent de llibertat. Des d’aquella explosió dels 80 amb 'Somebody to love' o 'Bohemian rhapsody', que ens va fer ballar a les discoteques... fins a la fusió exòtica amb Montserrat Caballé de 'Barcelona', que es va convertir en himne oficial dels Jocs Olímpics del 1992. Són músiques que han esdevingut himnes per a molta gent, a mi m’han acompanyat en molts moments de la meva vida. Mercury té la capacitat d’arrencar-me de la cadira i fer-me ballar des dels primers compassos. Queen és a les meves llistes de Spotify. L’última campanya de les eleccions catalanes, quan pensàvem sobre com acabar els actes, em van demanar quina cançó podríem fer sonar en lloc de la sintonia del PSC. Vaig suggerir a l’equip de campanya que donés un cop d’ull a la meva llista de Spotify i ja coneixeu la resta de la història... 'Don’t stop me now'!”

Bonaventura Clotet (metge, especialista en la investigació sobre la sida)

“Mercury i Queen sempre m’han agradat molt i segurament em quedaria amb 'Barcelona' pel que té d’himne i perquè ens fa rememorar els temps d’esplendor dels Jocs Olímpics. Va ser un xoc assabentar-me que Mercury era portador del virus de la sida. Ja feia uns deu anys que em dedicava a la investigació de la malaltia. Vaig sentir molta pena perquè, en aquell moment, a principis dels 90, ser portador del virus equivalia a una condemna segura. Els tractaments estaven encara molt poc desenvolupats i les teràpies tenien efectes transitoris. Si Mercury s’hagués contagiat de la sida l’any 1996, amb quasi tota seguretat encara seria viu avui. El seu cas, amb els de Rock Hudson, Rudolf Nureyev i Magic Johnson, va ser fonamental en la visualització de la malaltia, en la seva desestigmatització i en la conscienciació que calia investigació i recursos per controlar-la i aconseguir fer-la crònica en lloc de mortal”.

Bertha M. Yebra (editora de la revista musical 'Popular1', amiga)

“El vaig conèixer cap a l’any 1974 perquè a la revista vam dedicar a Queen una de les fotonovel·les que fèiem. Crec que va ser el primer cop que visitaven Espanya. Amb Mercury va sorgir de seguida una connexió especial, ens vam caure molt bé. Teníem aficions comunes, li agradava que el pentinés, que li pintés les ungles i que intercanviéssim braçalets i joies. Era un home fantàstic, amb una gran sensibilitat, i un talent descomunal per a la música, capaç de compondre temes tan extraordinaris com 'Bohemian rhapsody'. Des de llavors vam ser sempre amics i quan ens retrobàvem era molt afectuós i atent amb mi, com si fóssim amics de tota la vida i ens acabéssim de veure el dia abans. Vam coincidir sis o set vegades més, l’última dos anys abans de morir, quan va celebrar el seu aniversari a l’hotel Tony Pikes d’Eivissa i em va convidar. La malaltia encara no se li havia desenvolupat gaire i estava radiant, contentíssim de trobar-se amb els amics”.

Arnau Tordera (cantant d’Obeses)

“Durant la meva adolescència vaig conèixer la música dels setanta gràcies a la notable col·lecció de vinils del meu pare. Hi destacava la imponent portada blanca d’'A night at the opera' i aquí va començar el meu idil·li amb Queen. Era evident que Queen em fascinaria. La seva música ofereix una diversitat estètica poc habitual (per la dificultat tècnica i imaginativa que suposa), i un interès constant en la majoria de les seves peces. Això, per descomptat, es tradueix en una dosi de plaer artístic que, des del meu punt de vista, cap altra banda ha aconseguit oferir. Mercury és l’autor de les millors i més completes cançons de música moderna que s’han escrit fins avui i no obstant això és més conegut per haver revolucionat el cant modern. Això evidencia l’enormitat d’un artista global, brillant creador, intèrpret i també, per què no dir-ho, ja que és essencial, grandíssim personatge mediàtic. Queen ha tingut una gran influència en la música d’Obeses, de la mateixa manera que l’ha tingut tota la música bella, interessant i intel·ligent que hem pogut conèixer. El disc de Queen que més em va captivar va ser 'Sheer heart attack', hi ha una peça dolça i diminuta que s’anomena 'Lily of the valley', que ha marcat molt la meva manera de cantar”.

Borja Duñó (periodista i crític musical de l’ARA)

"Queen és el típic grup que em genera sentiments contraposats. De petit, per edat, crec que quan vaig començar a escoltar música pel meu compte vaig enganxar la pitjor època dels grups 'mainstream', que va ser a finals dels 80. Jo era massa jove per estar al cas del que passava en la música alternativa i no tenia amics amb germans guais que m’hi poguessin iniciar. El resultat era que m’empassava coses molt comercials però que artísticament anaven de baixada. Quan em vaig despertar de tot això, cap als 16 anys, potser amb Nirvana, va ser com rebre una galleda d’aigua freda. Tot allò dels arranjaments operístics de 'Bohemian Rapsody', els solos de guitarra de Brian May, la projecció de la veu de Freddie Mercury, els grans xous multitudinaris... Bé, tot allò que em semblava que m’agradava perquè als 13 anys era gairebé l’únic que coneixia, va resultar que era la cosa menys 'cool' del planeta... Va ser una mica com quan et diuen que els reis són els pares. Per sort, amb el temps vas posant les coses en perspectiva i esclar que aprecio la música dels Queen, no tota, perquè hi ha coses que de tant trobar-te-les a la sopa les acabes odiant, però van fer coses molt bones. De tema preferit potser diria 'Under pressure', la col·laboració amb Bowie.

Ferran (director i fundador del Projecte dels Noms, entitat vinculada a la lluita contra la sida)

“Em vaig emprenyar molt quan em vaig assabentar de la seva malaltia. M’encantava la seva música i vaig anar al seu famós concert del Palau dels Esports. Vaig percebre que Mercury, com tanta altra gent, tampoc podria fer res per salvar la vida. Em va doldre que no se li fes cap homenatge, ni una simple menció a la inauguració dels Jocs Olímpics del 92. L’epidèmia de la sida molestava i ningú s’hi volia embrutar. Jo em vaig infectar amb el VIH el 1986 i em vaig salvar de miracle. En aquells primers anys el 70% dels infectats morien. Vaig veure marxar molts amics, va ser una catàstrofe, més de 15.000 morts a Catalunya, tota una generació que estava destinada a ocupar llocs i responsabilitats importants. I la gran majoria concentrats en el col·lectiu homosexual. Avui la malaltia s’ha cronificat però no és ni molt menys una qüestió passada perquè la prevenció de la sida ha caigut de l’agenda política i no som capaços d’aturar les noves infeccions –unes 800– que cada any hi ha a Catalunya.