Per a aquells que, com un servidor, consideren el futbol com un “plaer culpable” que els relaxa –de vegades– després d’un dia de feina, l’Eurocopa 2016 no està sent una experiència agradable. Poc futbol, encara menys espectacle i molta violència. Les autoritats franceses, que han treballat a fons la prevenció d’atemptats jihadistes, han ensopegat de nassos, de manera inesperada, amb la brutalitat dels 'hooligans' i ultres seguidors, diuen, de les seves seleccions nacionals. Les dades parlen per elles mateixes. Durant la primera setmana de l’Eurocopa unes 60 persones van ser hospitalitzades amb ferides de diversa gravetat i en van ser detingudes 323, de les quals 196 continuen a la garjola a l’espera de judici per “violència, robatori o degradacions de béns”. I, de moment, una trentena d’acusats han sigut deportats...

Les arrels del fenomen 'hooligan' i ultra cal buscar-les en el profund simbolisme del mateix futbol: un camp (de batalla) on dos equips (o exèrcits) d’onze jugadors (guerrers), perfectament uniformats i dirigits pel seu entrenador (general), s’enfronten per guanyar, per demostrar la seva força. És una guerra sense víctimes, una possibilitat real de resoldre conflictes històrics sense morts, d’escenificar la lluita de classes sense sang, d’alliberar velles tensions racials avui condemnades. Recordem, per exemple, la rivalitat política/militar/econòmica entre les seleccions d’Anglaterra i Alemanya, entre ciutats com Madrid i Barcelona... El Sevilla FC ha sigut considerat, des de la seva fundació, el club dels 'señoritos', mentre que el Betis, a la mateixa capital, és l’equip dels treballadors... Els derbis entre el Tottenham Hotspur i l’Arsenal FC, veïns del nord de Londres, són la il·lustració del secular antisemitisme anglès: els primers, amb una àmplia massa social de jueus des dels seus orígens, 'vengen' al terreny de joc les ofenses del rival, amb una forta base social de 'workers' autòctons...

De fet, la forma de futbol més antiga que es coneix se situa entre els segles III i II aC, a la Xina, i la seva pràctica i reglament estan detallats en un manual d’exercicis militars corresponent a la dinastia Han. Al segle XX, amb la popularització mediàtica als anys 70, combinada amb elements socioeconòmics adversos (atur, marginació social, desestructuració familiar, mancances educatives...), l’aficionat, el 'supporter', esdevé un 'hooligan', un ultra, seduït pel poder catàrtic de la violència. Tot comença al camp, on la tensió i l’agressivitat neixen de la mateixa lògica del futbol i actuen de manera centrífuga; la violència arriba a les grades i s’encomana als seguidors més eixelebrats dels equips; continua amb aldarulls als voltants dels estadis i, a poc a poc, es desborda cap a la ciutat; finalment, s’alimenta de la violència que batega en la societat en general, fora de la pràctica esportiva, especialment en els espais polítics marginals, els quals treuen profit de l’impacte social del futbol.

Per exemple, els Ultras Sur (Reial Madrid), d’ideologia feixista –habitualment exhibeixen banderes espanyoles preconstitucionals i emblemes nazis–, tenen el suport explícit de grups polítics com Fuerza Nueva i Falange Española. És el mateix cas dels Irriducibili (SS Lazio, Itàlia), on el seu migcampista dels anys 60 Luigi Martini, un feixista declarat, avui és parlamentari del partit italià d’extrema dreta Aliança Nacional. Els ultres de la selecció russa, que han aconseguit notorietat gràcies a l’Eurocopa 2016, tenen estrets vincles amb l’ultranacionalista Partit Liberal Demòcrata de Rússia (partidaris de ressuscitar la Guerra Freda), per això, el seu líder i vicepresident de la Duma (Parlament rus), Ígor Lébedev, va assegurar que “no hi ha res greu en una baralla entre aficionats” per justificar els actes vandàlics dels seus camarades.

Molts d’aquests grups també serveixen de pantalla per perpetrar delictes. A l’Uruguai diversos membres ultres de l’Atlético Peñarol de Montevideo han sigut empresonats per activitats relacionades amb el narcotràfic. Un negoci que, d’altra banda, finança les diferents 'barras bravas' (nom que a Sud-amèrica reben els moviments d’animació radical), siguin de Mèxic, Hondures o Colòmbia, facilitant la compra de focs artificials i els desplaçaments d’aficionats a altres estadis, el lloguer de locals i la producció i distribució de marxandatge.

Res a veure, però, amb els grups ultres més perillosos del futbol europeu (i mundial), els Grobari del Partizan de Belgrad i els Delije de l’Estrella Roja, els clubs més importants de Sèrbia. No només són un cau d’ultranacionalistes violents perfectament organitzats, sinó que mantenen viva la flama xenòfoba i genocida que va caracteritzar la Guerra de Iugoslàvia. Els seus dirigents i membres més destacats van integrar les milícies sèrbies anomenades Els Tigres d’Arkan, que lluitaren sota comandament de Željko Ražnatović, responsable de salvatges operacions de neteja ètnica contra la població bosnianomusulmana. Ara les seves activitats fora de l’àmbit esportiu són molt semblants a les de la màfia russa, com ara el comerç d’estupefaents i d’armes, l’extorsió, robatoris a gran escala, el tràfic de blanques i el joc il·legal, tot a escala europea. Una mostra extrema del que amaga l’ombrívol univers dels 'hooligans' i els ultres.