Al costat del Sena, una dona abillada amb un preciós vestit rosa, sabates de taló i un barret elegant parla amb un pescador envoltat de glamur amb la seva indumentària de diumenge. La Torre Eiffel al fons és testimoni d’una trobada que, diguem-ho en veu baixa, no sembla del tot casual. Han passat només tres anys de la fi de la Segona Guerra Mundial, però en aquesta fotografia amarada d’una placidesa indefinible sembla que ningú se’n recordi. ¿Tampoc l’autor de la imatge? ¿És possible que hagi oblidat les escenes terribles de morts, bombardejos i runa amb què tant ha conviscut? De ben segur que no. Però, després d’haver viatjat als racons més foscos de l’ànima humana, té la saviesa de saber-ne apreciar també la joia de viure.

Ningú ho diria, però l’autor d’aquesta escena de moda en color (la noia és una model vestida de Dior) és Robert Capa. El més famós dels fotoperiodistes de guerra, el mestre que pràcticament es va inventar el gènere, l’home que va contribuir a fixar la iconografia macabra de la Guerra Civil Espanyola i la va acostar a les ribes de l’art va passar els últims anys de la seva vida fascinat per la fotografia en color. I, impulsat per les exigències de les revistes de l’època, va sortir de la seva zona de confort, el blanc i negre, per buscar temes que enamoressin el públic i l’ajudessin a somiar. Una exposició organitzada per l’International Center of Photography, primer a Nova York i després itinerant per Europa (el Jeu de Paume francès, coproductor de la mostra, la va exhibir fins fa vuit dies, i des d’ahir fins al 31 de juliol es presenta a Lilla), rescata aquest vessant desconegut, i en molts casos fins i tot inèdit, d’un autor que 60 anys després de la seva desaparició encara continua oferint secrets meravellosos. 'Robert Capa in color', com es titula la mostra, reuneix un centenar de tiratges d’època i mostres de les revistes que les van publicar, en un exercici contra l’oblit encapçalat per Cynthia Young, comissària de l’exhibició i conservadora dels arxius del fotoperiodista.

Capa (nascut a Budapest el 1913, i batejat oficialment Endre Ernö Friedmann) es va sentir atret ben aviat pel nou univers fotogràfic que obria l’aparició de la mítica pel·lícula Kodachrome. L’any 1938, mentre cobria la Segona Guerra Sino-japonesa, va demanar a la seva agència a Nova York que li fes arribar una dotzena d’aquells nous rodets màgics. Tenia una idea per a 'Life' que volia materialitzar en color. Només quatre d’aquelles fotografies ens han arribat, i no en format original sinó impreses en les pàgines de la revista.

La joia de viure i l’avidesa per conquerir nous horitzons lluny de guerres i catàstrofes són un senyal d’identitat de la producció en color del fotoperiodista. És això el que li demanen les grans revistes de l’època, no tant 'Life' com 'Weekly Illustrated', 'Colliers' o, d’una manera més constant, 'Holiday', amb qui comença a col·laborar l’any 1949. La gran revista de viatges li permetrà la flexibilitat que exigeix el nou format. Kodak guardava gelosament el secret de tots els processos tècnics relatius al revelatge de la seva pel·lícula en color. Els rodets s’havien d’enviar a un laboratori equipat amb els mitjans necessaris per tractar-los, i es podien trigar setmanes a obtenir-ne les còpies. Era una dificultat insalvable per a temes d’actualitat, en què continuava treballant en el format de sempre. Però no tant quan el que calia retratar era un context més o menys intemporal. El cost dels rodets, com també tractar-los, complicava que es democratitzessin. Tot i això, Capa es va habituar des del principi a portar dos equips fotogràfics: l’un, preparat per retratar en el blanc i negre que el va portar de cap a la posteritat; l’altre, amb les eines del color, amb uns fruits que tot just s’estan descobrint en els últims anys i que obren la porta a endinsar-se en una sensibilitat i un humor poc coneguts, notables també en els textos propis amb què acompanya alguns dels seus reportatges.

Capa va trobar de seguida dues grans fonts de creació idònies per al color i que tenien bona rebuda en les publicacions per a les quals treballava: d’una banda, les personalitats del seu temps, preferentment vinculades al món del cinema, com Ingrid Bergman i Humphrey Bogart, però també artistes com Pablo Picasso en la seva intimitat familiar, amb el seu petit fill Claude a la platja (i al costat de la seva aleshores jove i misteriosa acompanyant Françoise Gilot) o escriptors com Ernest Hemingway; i, de l’altra, els epicentres de l’oci dels rics europeus àvids de recuperar-se dels anys precedents. Balnearis i estacions d’esquí es van convertir en llocs preferits per al seu treball. I va ser amb un reportatge sobre els esports d’hivern publicat per 'Holiday' ('Life', que l’havia encarregat, va renunciar finalment a incloure’l a les seves pàgines) com la dimensió en color de Capa va trobar el seu èxit més important.

El seu prestigi com a fotoperiodista, però, seguia inalterable. Capa necessitava diners per finançar l’agència Magnum, que havia fundat l’any 1947 a Nova York amb altres companys, entre els quals Henri Cartier-Bresson, i va acceptar un encàrrec que no tenia previst: la Guerra d’Indoxina. Hi va arribar el maig del 1954. Un cop més, portava un doble equip, per al color i per al blanc i negre. Una mina el va matar mentre treballava. Les seves fotografies en color, excel·lents en la seva contextualització dels fets, no van ser mai publicades. Ara aquesta exposició recupera el temps perdut i mostra la dimensió més desconeguda i igualment fantàstica d’un fotògraf que, com tots els grans, treballava amb el cor i el cervell: per això les seves imatges mantenen la qualitat més enllà del format que les materialitza.