Seductora i coqueta, al volant d’un descapotable, una rossa amb pantalons curts saludava des de la portada original d’‘Últimas tardes con Teresa' (1966), la transgressora novel·la de Juan Marsé que va escandalitzar part de la societat de l’època. La foto era d’Oriol Maspons, i la protagonista, Susan Holmquist, una danesa espectacular, model consagrada de la Barcelona de finals dels 60, la de la Gauche Divine, aquella elit de burgesos d’esquerres que va agitar l’escena cultural i política de la ciutat, encara en plena dictadura. La dels escriptors, arquitectes, directors, fotògrafs, cantants, artistes... i models.

Holmquist és també qui va inspirar el 'Conillet de vellut' de Serrat, amb qui va tenir una sonada aventura: “El conill fora del niu, m’enganyava amb qualsevol objectiu”. Probablement es referia al de Gianni Ruggiero, un italià pioner de la fotografia de moda al nostre país, exmarit de Holmquist, que recorda: “Vaig arribar a Barcelona perquè es volia promocionar l’alta costura espanyola i calia un fotògraf per retratar les col·leccions. Un dia, un amic em va comentar que un enginyer danès establert a la ciutat buscava fotògraf per fer-li un book a la seva filla, que feia poc havien escollit Miss no-sé-què. Jo a Milà era paparazzi, i havia fotografiat actrius i reines de bellesa. «Vaja, una altra Miss...», vaig pensar. Va resultar que érem veïns. Vivíem als apartaments de Barba Corsini, a les golfes de la Pedrera. I ens vam enamorar...” El resultat va ser un dels tàndems professionals/sentimentals més productius de l’època, al més pur estil Bailey i Shrimpton. Ruggiero es va consolidar com el fotògraf de moda del moment, i Holmquist, la flamant Miss Nacions Unides 1964, com un dels rostres més sol·licitats, en un terreny dominat per estrangeres. “Aquí tot eren maniquins. Molt bones sobre la passarel·la, però els faltava rodatge davant la càmera”, afirma Ruggiero. “Entre les autòctones, amb prou feines n’hi havia cap d’experimentada com a 'covergirl' o model fotogràfica, que era el que a mi m’interessava. El mercat el copaven les estrangeres, que acostumaven a estar més preparades que les locals”.

Una de les primeres a trencar motlles va ser Teresa Gimpera. “Sí, quan jo vaig començar gairebé totes eren estrangeres, perquè aquí ser model estava molt mal vist. Però nosaltres vam saber reaccionar i reivindicar el nostre lloc”, recorda. Aviat es faria forta sobretot en publicitat: “Durant dos o tres anys vaig anunciar de tot i més, la gent em coneixia com «la noia de la tele». Vaig arribar a tenir unes quantes exclusives”. No trigaria a proclamar-se reina d’un sector farcit de cares forasteres: Nico, Margit Kocsis, Patty Shepard o Margaret Peters, contestades per Gimpera i altres rostres nadius com Elena Duque, Nieves Navarro o Romy, popular per l’anunci del “chinchineando”, de Cinzano, i una de les primeres maniquins a fer el salt a la publicitat. Procedia de la casa Pertegaz, on era fixa i on havia compartit cabina amb Gimpera, que havia cridat l’atenció del modista arran de la seva omnipresència a la publicitat. “Pertegaz em va contractar algunes temporades. Però jo no he tingut mai l’esquelet d’una maniquí, i això el feia patir... Recordo que em deia: «Senyoreta Gimpera, amagui el sexi!»”

Qui sí que tenia, i encara té, una estructura òssia de maniquí perfecta era una altra de les fixes de la casa: la menorquina Alicia Borrás, avui una de les models madures més aclamades del país. “El meu pare, que era sastre, va veure al diari un anunci de Pertegaz que buscava maniquins. Hi va escriure i van respondre, així que vam agafar el vaixell cap a Barcelona. Pertegaz em va repassar de dalt a baix i ho va tenir clar de seguida: «Me la quedo»”. Així, va ingressar al planter de maniquins de la casa, per on també van passar Romy, Nieves Gil, Carmen Paré, Núria Valldaura, Montse Bulnes, Natàlia Gil, Encarnita Pacheco o Pilar Ruiz. Totes entre les millors de l’època: Romy, Pacheco, Borrás, Bulnes i Ruiz s’endurien el premi a la millor maniquí estatal en diferents edicions. Amb Holmquist, Gimpera i altres com Montse Riba, Francina, Paloma Cela, Carmen Abreu, Conchita Espar, Emilia Losier, Celia Vilariño, Carmina Hernando, Vicky Ballarín, Lucy Wroblewska o Regina Tarnow, van ser les encarregades de lluir la moda d’aquí quan es va començar a exportar. A París, amb la Moda del Sol, el paraigua del 'prêt-à-porter' 'made in Spain' impulsat pel dissenyador José María Fillol, o amb l’alta costura a la Fira Mundial de Nova York del 64, on van ser descobertes les bessones Abascal, Ana María i Naty, l’única que conqueriria el mercat americà.

Amb tot, més d’una acabaria temptada per la publicitat, el cinema o els concursos de bellesa, que aleshores tenien prestigi i eren un bon trampolí, com en el cas d’Alicia Borrás, que el 1965 esdevindria la primera rossa d’ulls clars a posar-se la corona de Miss Espanya: “Vaig presentar-me a Miss Barcelona, a Sitges, on vaig ser dama d’honor. Però llavors la guanyadora va ser escollida Miss Catalunya, i com que no podia anar al concurs estatal amb dos títols, el de la Ciutat Comtal va passar a les meves mans. Amb la banda de Miss Barcelona em van enviar a Miss Espanya, a Las Palmas. Vaig guanyar, i allò va ser un boom per a la meva carrera. Vaig trigar a ser-ne del tot conscient”.

Pel que fa al setè art, l’afortunada va ser Gimpera, que, després del seu debut a 'Fata Morgana', de Vicente Aranda, el mateix any que Borrás es proclamava Miss, s’acabaria consagrant com a actriu, convertida en una de les muses de l’Escola de Barcelona i, finalment, de tota la Gauche Divine. “Tots em volien fer de Pigmalió –recorda–, però si vaig aprendre alguna cosa aquells anys és que jo podia ser algú per mi mateixa, sense cap home al darrere. Va ser una època d’alliberament”. Convertida en icona per excel·lència del moviment, sobretot després de ser immortalitzada per Xavier Miserachs per al cartell de la discoteca Bocaccio, el quarter general de la Gauche, Gimpera no va ser l’única vinculada als cercles del divinisme d’esquerres. Susan Holmquist, Romy o Alicia Borrás aviat començarien a posar no només per a Ruggiero en editorials i catàlegs de moda, sinó també per als documentalistes 'divins': Maspons, Miserachs, Colita i Pomés, el geni de la publicitat. I a participar en les festes del Bocaccio i les desfilades en ple carrer Tuset o a freqüentar les reunions de Ca l’Estevet o l’Stork Club. També Montse Riba, la model psicodèlica, la 'rara', una mena d’híbrid entre Peggy Moffitt i Penelope Tree a la catalana. I més estrangeres: lrma Walling, la Bardot d’aquí; Karin Leiz, senyora de Pomés; o Elsa Peretti, que va debutar a la Barcelona 'divina' abans de triomfar a Nova York amb Halston, Newton o Tiffany.

Totes acabarien jugant un paper indiscutible en la iconografia estètica de la Gauche Divine, i són protagonistes de moltes de les imatges que van marcar tot un període. Potser els intel·lectuals i els artistes en van ser el motor, però, sens dubte, els anys 'divins' no haurien sigut pas el mateix sense les seves 'it girls': les models i maniquins. Irrepetibles i, esclar: divines.