Crítica de cinema«‘El renacido’ és la perfecta fusió de la violència i la bellesa que ens ofereix la natura». La frase, de Leonardo DiCaprio, encaixa a la perfecció amb una de les seves preocupacions més importants. Una faceta de la seva vida de la qual a l’actor, a diferència d’altres estrelles de Hollywood (Angelina Jolie, Sean Penn), no li agrada parlar gaire. Leonardo DiCaprio és un home amb una gran preocupació pel canvi climàtic. Des de fa anys, manté una fundació que s’encarrega d’aquests temes i que va rebre el premi Cristal a la Cimera de Davos al gener per la seva tasca en la lluita per revertir i combatre el canvi climàtic i a favor de les energies renovables. “He estat viatjant recentment arreu del món per fer un documental sobre com està canviant l’equilibri natural del nostre planeta”, va dir DiCaprio al seu discurs d’acceptació del premi. “Per a la comunitat científica del món, no hi ha dubte que aquest és un resultat directe de l’activitat humana i els efectes del canvi climàtic es convertiran en molt pitjors en el futur”, va remarcar.

Per a mi, ha sigut tota una sorpresa descobrir que el guapo ídol d’adolescents i conegut 'playboy', sempre envoltat de models, tingui aquest costat ecologista. Tot i que, la veritat, no sé per què em sorprenc. Perquè si hi ha una cosa que caracteritza Leonardo DiCaprio és la solidesa: en les seves conviccions personals però també a l’hora de bastir una de les carreres cinematogràfiques més reeixides entre els actors de la seva generació. Les seves cinc pel·lícules amb Scorsese en són una prova, però també 'Diamant de sang', 'Revolutionary road' o fins i tot 'Titanic'. Encara que sens dubte la més important de totes és aquest 'renascut' que l’ha portat a la seva cinquena nominació a l’Oscar al millor actor. Aquesta nit sortirem de dubtes: sabrem si l’Acadèmia de Hollywood ha decidit finalment reconèixer DiCaprio o encara haurà d’esperar que l’acceptin en el reduït cercle dels premiats. Ja fa anys que aquest ros amb cara de nen ha demostrat que és un actor com una catedral, però l’Acadèmia es resisteix a donar-li el seu suport. No deixa de ser curiós que el fet de ser un home molt atractiu sigui, en certa manera, un handicap per ser reconegut com un bon actor. Als tres rossos del cinema americà, Robert Redford, Brad Pitt i Leonardo DiCaprio, els ha costat molt ser considerats dels grans. De fet, Redford només va tenir una nominació com a actor l’any 1973, per 'El cop', i no va guanyar; Pitt n’ha tingut quatre i ha perdut sempre, i DiCaprio, amb la d’aquesta nit, n’haurà tingut cinc i cap premi. De moment.

Potser per això no és de l’Oscar del que cal parlar. Del que hem de parlar és de la seva capacitat de renéixer una vegada i una altra. DiCaprio té 41 anys i en porta més de vint fent cinema. De fet, va començar com a nen en anuncis i sèries de televisió als anys vuitanta. Però va ser als 19 quan va tenir la possibilitat de participar en dues pel·lícules importants. En totes dues feia el paper d’un adolescent molt més jove del que era en realitat. La seva cara de nen, la seva tímida mirada, eren perfectes per interpretar adolescents més o menys conflictius com el de 'La vida d’aquest noi' i especialment el germà una mica retardat d’‘A qui estima, en Gilbert Grape?', on es menjava literalment Johnny Depp. Però també va ser aquesta cara la que el va condicionar durant molts anys en què ningú donava res per ell com a actor.

La carrera de DiCaprio està plena de ressorgiments. Tenia 23 anys quan va renéixer per primera vegada amb una pel·lícula mítica, 'Titanic'. “Sóc el rei del món”, cridava abraçat a Kate Winslet, però no va ser el rei del cinema. Ni tan sols el van nominar l’any que 'Titanic' va arrasar als Oscars! De tota manera, d’aquella experiència en va treure dues coses: una lliçó, que cal tenir molta paciència, i una gran amistat que encara dura amb la seva coprotagonista. Podem considerar el seu segon renaixement, la trobada amb Scorsese l’any 2002 amb 'Gangs of New York'. Però de la seva relació amb Scorsese en parlaré una mica més endavant. Un tercer renaixement va ser el paper de Frank Wheeler a la magnífica 'Revolutionary road', de nou amb la seva amiga Kate Winslet. DiCaprio ja tenia 34 anys i encara se’l veia com un actor poc madur. La seva interpretació del mediocre i covard Frank va ser de tot menys mediocre, però no va resultar suficient perquè guanyés el reconeixement que es mereixia. El quart i de moment últim renaixement és el d’‘El renacido. Ara sí, ara sembla que no hi ha més remei que dir “Sí senyor, ho has aconseguit!” I no pel fred i les inclemències que va patir al rodatge. No, ho ha aconseguit perquè amb molt pocs diàlegs parlats i molts diàlegs amb la natura transmet un ventall de sensacions de dolor i de por que només un gran actor pot assolir. DiCaprio ja no té cara de nen. DiCaprio té cara d’home, i d’home fort.

Entre un renaixement i l’altre tampoc no ha estat aturat, ben al contrari. Vull recordar aquí una pel·lícula que m’agrada molt encara que no és considerada entre les millors ni de l’actor ni del director: 'Atrapa’m si pots' (2002), de Spielberg. El que més m’enganxa d’aquesta història d’un estafador professional és com un adolescent de 17 anys és capaç de fer-se passar per pilot, metge i advocat sense que ningú sospiti res. No sé com era l’autèntic Frank Abagnale, però el cert és que el Frank de DiCaprio és creïble a totes les edats. Aquesta és l’única pel·lícula on la seva cara de nen resulta ideal per explicar una aventura on es barregen picaresca i engany. El 2006 DiCaprio va fer un altre gir de noranta graus amb un personatge amoral, ambigu, de difícil empatia, el Danny Archer de 'Diamant de sang', un mercenari endurit per la vida amb accent afrikaner que ja donava pistes que l’actor estava canviant.

Entre el 2010 i el 2015, Scorsese al marge, fa quatre films més: 'Origen' és magnífica en la seva ambigüitat i abstracció; 'J. Edgar' és un fracàs absolut; 'Django desencadenat', un error lamentable, i 'El gran Gatsby' una aposta arriscada que no acaba de sortir bé. El primer gran ros del cinema americà, Robert Redford ja havia fet una versió de la novel·la de Scott Fitzgerald als anys setanta, però DiCaprio dóna a l’elegant i misteriós Gatsby una aura de tristesa més a prop del Kane de Welles que del Gatsby de Redford. I ara que parlo de Redford m’adono que hi ha un altre fil que els uneix, el que va d’‘El renacido a Jeremiah Johnson. Dos personatges, Hugh i Jeremiah, que tenen molt en comú: són homes solitaris, viuen a la muntanya, tenen una trobada amb un ós, perden una dona i un fill indis i, sobretot, tenen les idees molt clares respecte a la maldat de la humanitat.

En aquest repàs a la seva carrera ens queda només la seva relació amb Scorsese. Martin Scorsese i Leonardo DiCaprio han fet junts cinc grans pel·lícules al llarg de tretze anys. 'Gangs of New York' (2002), on DiCaprio planta cara a Daniel Day-Lewis i en surt guanyador; 'L’aviador' (2005), una biografia del controvertit Howard Hugues; 'Infiltrats' (2007), un duríssim film sobre la policia i el crim a la ciutat de Boston; 'Shutter Island' (2010), un autèntic repte per a DiCaprio que ha de ficar-se al cap d’un home trasbalsat; 'El llop de Wall Street' (2013), on deixa sortir el seu costat d’actor de comèdia en una història cínica i cruel sobre la crisi que ens envolta des de ja fa molt de temps. “Treballar amb el Leo és molt senzill perquè tenim els mateixos referents –ha dit Scorsese–. Com més treballem junts, més sé fins on puc empènyer, què puc obtenir d’ell. Amb el Bob (De Niro) la col·laboració és molt més intuïtiva”.

No és estrany que Scorsese parli de DiCaprio i de De Niro comparant-los. Tots dos han sigut els perfectes vehicles de les seves històries. Amb De Niro hi ha fet vuit films, amb DiCaprio cinc i un altre, 'Devil in the white city', que comencen a rodar aquest estiu. L’amistat que té amb tots dos i la que tenen entre ells (no oblidem que DiCaprio va tenir el seu primer paper al costat de De Niro a 'La vida d’aquest noi') els ha portat a col·laborar en un divertiment on Scorsese convoca DiCaprio i De Niro per a una audició per a un paper. 'The audition' no és només espectacular en els seus escenaris (és un anunci d’una cadena d’hotels de luxe a l’Orient), és sobretot una petita joia deliciosa en la seva intel·ligència i en la seva ironia on tots tres es riuen d’ells mateixos amb molta seriositat. Un perfecte tancament d’un cercle que, amb l’Oscar que seria de justícia que s’emporti aquesta nit, li permet encarar el futur de la seva carrera no com un renaixement, sinó com una consagració. Per fi Leonardo DiCaprio és “el rei del món”.