Escrupolós, meticulós, rigorós. Sistemàtic, metòdic; maniàtic, sí. Detallista, perfeccionista. Ordenat, organitzat, disciplinat: quadriculat. Rutinari. Constant. Exigent. Pulcre. La tirallonga d’epítets evoca professions científiques o tècniques, però no casaria gaire amb la disbauxa i la bohèmia suposades en un artista plàstic eminent. Joan Miró era un d’aquells creadors que tenen clar que la inspiració els ha de sorprendre treballant. Res a veure amb la vida de sexe, drogues i pinzells d’altres genis d’abans i d’ara. Associem els creadors a la bohèmia, a la disbauxa –al caos–, i no estem gens acostumats als que, com el surrealista barceloní, filen prim i defugen l’extravagància. Tenia apamada –registrada– tota la seva activitat i va preocupar-se que hi continués després de la seva mort, el dia de Nadal del 1983. Teresa Montaner, cap de conservació de la Fundació Joan Miró, subratlla “la voluntat de Miró de crear-hi un arxiu on es guardés tota aquesta documentació”.

Hi ha un bon tros de l’estudiant de comerç i meritori de comptabilitat de la drogueria Dalmau i Oliveres en el pintor, escultor, gravador i ceramista que aixeca acta de cada minúcia –la propina a un taxista i tot– i col·lecciona tot el material satèl·lit de la seva obra estricta. A les fotos, un llibre de comptes corrents amb interès de l’acadèmia Cots, on havia rebut classes de reforç, que reutilitza com a inventari de teles. “Els comença el 1931 i hi anota el títol de l’obra, la data, de vegades la tècnica, i fins i tot hi arriba a apuntar a qui regala una obra”, indica Montaner; als anys 20, ja llistava obres i mesures. El tresor dels miròlegs, però, són els 10.000 dibuixos preparatoris (més els del museu de Palma) aplegats malgrat tres guerres, “els constants canvis de residència, els diferents tallers que ha tingut, els múltiples viatges que ha fet...” Per què, Teresa? “Va molt més enllà de la voluntat de deixar un patrimoni, un llegat; és, ja, una necessitat de l’artista en si mateix per poder crear”.

O, més ben dit, recrear a partir dels 40: “L’únic que li queda per poder fer autocrítica o revisió del que ja ha fet són els seus propis dibuixos”, subratlla Montaner. El gruix del fons espanta: l’artesania rere l’art aflora en documents com els llibres d’escultura, els llistats de bibliografia o les anotacions dels 40: “És un moment en què ell ha creat el seu propi llenguatge i en què la seva persona tampoc es pot fer gaire evident”. I un munt de cartes: “El 1931 escriu al seu amic Ràfols i li demana que guardi tota la correspondència que han compartit perquè un dia podria ser útil”. Al museu de Palma, sorprèn l’afició de l’artista –o del seu entorn– per una tècnica de la comunicació corporativa: el 'clipping'. Tanta matèria ha ajudat els estudiosos: “El 1924 sabem que hi ha una obra que no està localitzada, però que s’havia fet segur. El 1933 fa una sèrie de collages que esdevindran grans pintures, i un respon, també, a una obra que després vam saber que els nazis havien destruït”.

La minuciositat de Miró no només es percep en la seva obra, sinó en la seva vida en conjunt, també calculada, mil·limetrada, i cíclica, repetitiva. Al primer número de 'Possibilities', el 1947, revelava a Francis Lee: “El meu horari quotidià és molt sever, molt estricte i molt simple. A les sis em llevo i esmorzo, algunes llesques de pa i cafè, i sóc a la feina a les set. Pinto sense parar des de les set fins al migdia. Al migdia faig exercici durant mitja hora, alguna cosa violenta com córrer o boxa. Tot seguit dino, un menjar ben preparat, però en petita quantitat. Després d’això una tassa de cafè i tres cigarretes, ni més ni menys. Tot seguit una migdiada de cinc minuts exactament, mai més. Llavors són les dues, és el moment en què passejo, em reuneixo amb amics o m’ocupo de diversos afers, etc., etc. A les tres sóc de nou a la feina fins a les vuit, quan sopo. Havent sopat m’agrada escoltar música, o de vegades llegeixo”. Improvisar a la mironiana es deu reduir a aquest “de vegades”.