No està escrit enlloc. Bé, sí, en algun intocable llibre sagrat, però ja ens entenem: és del tot relatiu. La comestibilitat o no d’un producte ics no depèn pas del poder nutritiu ni de la manca de toxicitat del candidat a aliment. Ni tan sols de les seves qualitats organolèptiques: el gust, l’aroma, la textura. Com tantes altres coses, ho estableix el costum; si voleu, la cultura, que, de vegades, costa destriar de la religió. El foraster es posarà les mans al cap quan descobreixi que els catalans degustem amb fruïció els conills i els cargols —i els porcs—, però també ens les hi posarem nosaltres si pensem que hi ha llocs on es cruspeixen els gossos i els gats. O els simis. O els insectes. Ara que, d’aquests últims, la UE permetrà vendre’n i menjar-ne, tastem quatre de les cuques menjables més menjades.

'Chapulín': 920 espècies mexicanes de 274 gèneres de les subordres 'Ensifera' i 'Caelifera'. Tothom menja llagosta a Mèxic, però, ei: de terra, no de mar. Segur que us sonen el gran parc de la capital federal Chapultepec (que vol dir muntanya de les llagostes) o la sèrie de televisió 'El Chapulín Colorado'. En sorprèn l’etimologia: el mot suma dos termes que, en nàhuatl, volen dir “rebotar” i “hule” (pilota). Es venen, sobretot, secs, i triomfen com a aperitiu, amb llimona, bitxo o bé xocolata. Tradicionalment, es bullen i, després, es torren. Els entomòlegs de la UNAM descobrien al març almenys cinc noves espècies de 'chapulines comestibles', que engreixen el mig miler llarg d’insectes mexicans menjadors que tenen inventariats: 'escamoles', 'chinicuiles', 'jumiles'... Superen la carn en tot: més higiènics, proteics, saludables i barats.

Escarbat morrut o 'Rhynchophorus'. En efecte: el gènere del morrut roig o 'ferrugineus', la plaga asiàtica que ha mort tantes palmeres, incloent-hi la que feia ombra a l’estudi on s’ha escrit això. Els individus de l’espècie culpable, de la subsahariana ('phoenicis') i de l’americana ('palmarum') són, de menuts, unes larves grassones, toves i pàl·lides cobejades als tres continents. Els indígenes del Sud-est Asiàtic en crien i les dones cameruneses en cacen amb l’oïda, tan fina que en sent el rau-rau dins el tronc. Confesso debilitat, però, pel que s’anomena 'suri' al meu Perú, on també s’ingereix broqueta de cor de vaca ('anticucho'), tortuga de riu ('charapa'), conill porquí ('cuy')... Abans d’acabar alineats i empalats en una broqueta, els 'suris' roseguen les soques de les palmeres amazòniques dites 'aguajes'.

Grill domèstic o 'Acheta domesticus'. Gris o marronós i d’uns dos centímetres de llarg: el músic que viu entre nosaltres. Al pobre li toca interpretar tots els papers de l’auca: si a casa teniu un amfibi, una au, un rèptil o un artròpode (una aranya, un escorpí) com a mascota, deveu tenir, també, els exemplars secs amb què la indústria els alimenta; a la Xina i al Japó –i a Catalunya–, en canvi, ha sigut, ell mateix, animal de companyia. Ara: l’ús que ens n’interessa és un altre: a Tailàndia n’hi ha granges, però no una ni dues: 20.000, i repartides per tot el país, on ha arraconat altres espècies perquè és més tou i es reprodueix més fàcilment. Els gríl·lids s’hi solen endrapar fregits, com a refrigeri –se’n venen al carrer–, o en forma de pols o d’extracte. Es veu que tenen gust de marisc.

Papallona emperador o 'Gonimbrasia belina'. Nocturna i endèmica de gairebé 400.000 quilòmetres quadrats de boscos de set estats de l’Àfrica austral, devora les fulles de l’arbre que també la bateja: el mopane. Les erugues són una font de proteïna bàsica per a milions de sud-africans; criar-ne, un gran negoci imperfecte –són delicades–. Si bona part dels insectes comestibles contenen tant o més ferro que el bou (sis mil·ligrams per cada 100 grams), aquests cucs peluts n’aporten fins a 13 cops més i constitueixen, doncs, un antídot contra la mancança nutricional número u al món –al pobre, especialment–: l’anèmia. Des de temps immemorials, es conserven assecats al sol o fumats; avui en dia, enllaunats amb salmorra o salsa. Es consumeixen secs o, un cop rehidratats, fregits o guisats. Nyam.