PERFIL
Diumenge 31/01/2016

L'enginyosa Hidalgo

Rossy de Palma té un vincle estret amb França: hi ha viscut durant anys i ha participat en moltes pel·lícules gal·les. És amiga íntima de l’actual alcadessa de París, Anne Hidalgo

Marc Serrano I òssul
4 min
Philippe De Poulpiquet/EFE

Molt lluny d’aquí, a l’altra banda del món, hi ha un país on el primer ministre es cognomena Valls, i l’alcaldessa de la capital, Hidalgo. I no: no és la República Catalana –encara no–, sinó una altra d’hexagonal i tan cosmopolita en les arrels dels seus ciutadans com no gaire amant de la seva pròpia plurinacionalitat, la qual cosa sol fer inútil qualsevol temptativa de matisar-hi l’adjectiu 'espanyol'. Passats pel sedàs de la fonètica gal·la, que els converteix en 'Vals' i 'Hidalgó', els llinatges dels dos dirigents en denoten la filiació ibèrica i, si es grata una mica, la bona salut de l’ascensor social i la veracitat del dogma republicà de la igualtat; si més no, en els seus casos, perquè, com Anne Hidalgo ha patit en carn pròpia, no tot han sigut flors i violes a França per als emigrants espanyols i la seva prole. Si acceptem Twitter com a termòmetre d’èxit, ella l’ha assolit amb escreix: “Gràcies als meus 600.000 seguidors! Continuem 'co-construint' #ParísDemà”, piulava a mà mentre redactàvem això.

La primera alcaldessa de París és una de les més de 100.000 persones que viuen avui a França havent nascut, però, a Espanya. Mai no serà prou lloat l’heroisme del mig milió d’exiliats republicans que van travessar els Pirineus en retirada l’hivern del 1939, i és de justícia homenatjar, sobretot –la regidora 'isleña' hi ha contribuït–, els que van continuar lluitant contra el feixisme al país d’acollida i, així, van ajudar a alliberar-ne Europa sencera –10.000 dels quals els van deportar a camps nazis, i aquí l’articulista presumiria d’avi–. Però no, no: 'madame' Hidalgo no prové, ben bé, d’aquest exili polític mitificat, que sí que va patir el seu avi patern, també represaliat de tornada a casa, sinó d’un altre èxode igualment admirable, si bé menys èpic i més recent: l’econòmic. Els Hidalgo van formar part dels dos milions d’espanyols que, als 60, van deixar la Pell de Brau –la meitat, cap a l’Hexàgon– a la recerca de condicions de vida més dignes que les que els oferia l’Espanya franquista.

Aquesta és la història d’Ana María Hidalgo, filla d’una família andalusa modesta (pare electricista i sindicalista de les drassanes gaditanes, mare cosidora) que el 1961, amb dues nenes a coll, marxa de San Fernando una estoneta a peu i una altra caminant, i s’estableix a Lió, tercera ciutat i segona metròpoli de França; concretament, al barri obrer de Vaise: l’Ana tenia dos anyets, només. Hi viu una infantesa “molt feliç”. El 1973, com tot el clan, perd la ciutadania espanyola per naturalitzar-se gal·la –fins i tot s’afrancesa el nom–, si bé les combina totes dues des del 2003. I el març del 2014, com a colofó d’una carrera política que el lloc comú titllaria de meteòrica, esdevé alcaldessa de la ciutat de l’amor i la llum. Abans de ficar-se en política, es guanya la vida com a inspectora de treball, la més jove del país. Un cop formada, el 1984 n’obté plaça a Chevilly-Larue i s’instal·la al districte 15è; el 1993 entra al ministeri de Treball; el 1995 a l’OIT i el 1996 a Générale des Eaux.

El 1994 s’afilia a un PS en hores baixes. El 1997 enceta un quinquenni en què passa per tres ministeris del govern Jospin, on contribueix a les lleis de paritat i d’igualtat professional d’homes i dones, i on coneix l’actual diputat Jean-Marc Germain, el seu segon marit i el pare del seu tercer fill (poc abans de guanyar l’alcaldia, commina Twitter a frenar el rumor que el nen és d’Hollande). El 2001 ocupa el primer càrrec electe: durant 13 anys és primera tinent d’alcalde de Bertrand Delanoë, el primer alcalde de París gai i, també, el primer nascut a l’estranger; aviat hi suma la condició de consellera regional. El 2012, diu “no” a una cartera ministerial. I, finalment (o no), fa dos anys endolceix els mals resultats dels seus a escala estatal i venç per nou punts i 50.000 vots la dretana Nathalie Kosciusko-Morizet, un assessor de la qual s’havia referit al duel com “la batalla entre l’estrella i la conserge”. Hidalgo deixa anar al míting final: “Els conserges són les estrelles del nostre dia a dia”.

Traçuda, discreta, entusiasta, inquieta, creativa, atea, feminista, lidera la cinquena ciutat de la UE: n’impulsa la candidatura als Jocs del 2024 malgrat el seu escepticisme inicial, hi ha aplicat un pla contra la pol·lució i hi ha apujat algunes taxes (la turística, per exemple), cosa que havia negat que faria. L’Espanya patriotera l’ha retratat com una expatriada enyoradissa i l’ha afalagat amb elogis i distincions; ultra això, principalment, aquí n’ha transcendit la reacció als dos atemptats jihadistes del 2015: el de 'Charlie Hebdo', al gener, i els atacs del novembre. “No tenim por”, clama llavors. Amb el cas Germanwings, l’abril passat escriu: “Tot just arribada a #Barcelona, expresso la meva solidaritat amb les families [sic] i amics de les victimes [sic] de la terrible tragèdia d’ahir”. Blanc habitual dels dards de l’extrema dreta, l’esperança blanca de l’esquerra caviar gavatxa estiueja a la seva ciutat natal amb el cotxe de lloguer més barat i sense escorta. Si fos postureig, seria per a nota.

De Palma es confessa 'hidalguista': “Jo mai no he volgut entrar en política. M’han demanat en diverses ocasions que em manifestés a favor d’un candidat –per exemple, en una de les últimes eleccions franceses–, però jo sempre he dit el mateix: jo no dono suport a ideologies, sinó a les persones que conec. I jo sóc una fan d’Anne Hidalgo: és una persona fantàstica i sempre li donaré tot el suport que necessiti. L’Anne és una persona de formes suaus, tendra, encantadora, però de grans conviccions. Allò que en diem mà de ferro en guant de vellut. A més, crec que ha après molt de la persona que la va precedir en el càrrec, l’anterior alcalde de París, Bertrand Delanoë”. L’enginyosa Hidalgo encara ha de cavalcar molt. A l’alta política francesa hi abunden els Puigdemonts: els estadistes procedents del món local. Qui sap si la primera presidenta francesa no serà la xenòfoba Marine Le Pen, sinó la néta de republicà exiliat, la filla d’emigrants. Algú no l’hi perdonaria mai a Manuela Carmena. Mai.

stats