Crític de cinema‘Slightly Scarlet’ era el títol molt suggestiu d’un film de gènere negre rodat en un espectacular Technicolor. Es va estrenar com a 'Ligeramente escarlata' al Tívoli de Barcelona l’agost del 1959. La va dirigir Allan Dwan, un cineasta totterreny que va viure 96 anys i va realitzar més de 110 pel·lícules. La més famosa de l’època muda, el 'Robin Hood' de Douglas Fairbanks el 1921.

A 'Lleugerament escarlata', basada en una novel·la de James M. Cain, no hi sortia cap Scarlett però sí dues actrius pèl-roges molt populars a l’època, Arlene Dahl i Rhonda Fleming. El fet que a la història fossin germanes segurament va justificar la curiosa coincidència capil·lar.

Quan ara diem “Scarlett” pensem automàticament en Scarlett Johansson, i això que ha existit una Scarlett de més llarga volada, l’O’Hara, que durant molts anys va ser senzillament Escarlata, fins que 'Lo que el viento se llevó' es va convertir en 'Allò que el vent s’endugué' gràcies al doblatge en català. Una versió que no es va sentir per primera vegada a TV3 sinó al Circuit Català de TVE com ens explicava fa uns mesos Maife Gil, que va posar veu a Vivien Leigh, en lloc de la mítica Elsa Fábregas, que va arrossegar tota la vida el ressò de “A Dios pongo por testigo que nunca más volveré a pasar hambre”.

Hi ha qui conserva alguna fotografia robada a Scarlett Johansson a la rambla de Catalunya durant el rodatge de 'Vicky Cristina Barcelona', que, malgrat alguns atacs injustificats dels crítics, va acabar sent la pel·lícula més taquillera de tota la carrera de Woody Allen i va proporcionar-li un Oscar a Penélope Cruz. Els embolics lingüístics del trio Bardem-Cruz-Johansson van proporcionar alguns moments demencials en les versions doblades en què tots parlaven la mateixa llengua, castellà o català. En la versió original, quan Penélope-Maria Elena es desfogava cridant en espanyol, Javier-Juan Antonio li deia pacientment “Speak English, speak English”. El doblatge, per cert sense les veus de Pe i Javier, obligava a dir “Habla más bajo, habla más bajo” o bé “No cridis tant, no cridis tant”.

Abans de ser president, Artur Mas es va retratar assegut a la dreta de Scarlett Johansson durant un sopar multitudinari a Barcelona i va quedar registrat el que li va dir en el seu millor anglès: “Potser quan tornis a Catalunya, jo ja seré governor”. És possible que en una eventual llista de convidats d’eventuals festes d’eventuals pròximes celebracions hi hagi un nom amb aquestes inicials: S.J.

Scarlett ha intervingut en més de quaranta pel·lícules. Alguns pensen que va debutar als tretze anys al costat de Robert Redford, actor i director de 'L’home que xiuxiuejava als cavalls', on era l’adolescent traumatitzada per aquests nobles animals de quatre potes, però ja l’havíem vist, per exemple, com a actriu infantil, a 'Un noi anomenat Nord' o a 'Sol a casa 3'. Ara, als seus 30 anys, acaba de rodar amb els germans Coen 'Hail, Caesar' i és per tercera vegada Natalia Romanova, més coneguda com la Viuda Negra, a l’exitosa franquícia 'The Avengers'.

L’hem vista al segle XVII com la versemblant jove de la perla de Johannes Vermeer o a principis del segle XX com la filla d’una Lady Windermere inventada per Oscar Wilde. També com la germana de Natalie Portman - Anna Bolena o provant de reencarnar-se en la Janet Leigh de 'Psicosi' al costat d’un més que discutible Hopkins-Hitchcock. És, però, en personatges contemporanis on resulta més versemblant. Per exemple, la vulgar noia de Nova Jersey a la infravalorada 'Don Jon' de Joseph Gordon-Levitt o, sobretot, la jove femme fatale de nom Nola Rice al 'Match point' de Woody Allen, on es repetia, de manera potser no planificada, el triangle “noi trepa - muller rica - amant pobra” d’'A place in the sun' [Un lloc al sol], de George Stevens. Scarlett desencadenava el drama i acabava sent-ne la víctima amb la mateixa intensitat i un look vagament semblant als de la Lana Turner d’'El carter sempre truca dues vegades', collita 1946. Va ser la primera mostra de complicitat amb Woody Allen, amb qui va repetir un any més tard a 'Scoop' al costat de Hugh Jackman i el 2008 a 'Vicky Cristina Barcelona'. “El Woody i jo en assemblem molt, tots dos som jueus i novaiorquesos, i ens entenem amb poques paraules”.

Queden moltes altres imatges per al record, com el seu pas pel Tòquio de Sofia Coppola a 'Lost in translation' (amb aquell final de diàleg inaudible) i, en els últims anys, tres incursions molt dispars en terrenys pròxims més que a la ciència-ficció a fantasies futuristes. La primera, la veu de 'Her', l’ordinador que enamorava Joaquin Phoenix al film de Spike Jonze; la segona, una 'Lucy' assassina implacable i infal·lible en mans de Luc Besson (tan llest com a productor com mediocre com a director), i tercera, un misteriós robot femení devorahomes en un desolat entorn escocès. La pel·lícula, abstracta i fascinant, es diu 'Under the skin' i arrossega algun tipus de maledicció que sembla barrar el seu accés als nostres cinemes, malgrat ser l’ocasió en què Scarlett ha sigut més generosa mostrant epidermis a la pantalla. A Sitges 2014 es va poder comprovar.

¿Bona actriu o senzillament una presència molt atractiva? Si ens haguéssim de guiar pels premis de cinema, els Oscars sempre li han passat de llarg. Ni una sola candidatura. Sí que n’ha tingut, en canvi, quatre per als Globus d’Or sense guanyar-ne cap, un Bafta britànic per 'Lost in translation', i, sense anar més lluny, la crítica de Barcelona, el 2004, la va considerar la millor actriu tant per la pel·lícula de Sofia Coppola com per 'La jove de la perla', estrenada el mateix any. I el 2014 va rebre a París un premi César honorífic que els acadèmics francesos acostumen a treure’s de la màniga per afegir una mica de glamur a una cerimònia que sol ser un plom.

El 2010 va debutar a Broadway amb 'Panorama des del pont', d’Arthur Miller. Era la jove neboda d’un estibador immigrant, aquí Liv Schreiber, que mor de desig per ella. Va aconseguir el premi Tony a la millor actriu de repartiment. I tres anys més tard es va ficar en la pell d’un dels personatges més intensos de Tennessee Williams. Va ser durant 84 representacions la Maggie de 'La gata sobre la teulada de zinc calenta'. Anava de morena i amb una combinació tan blanca com la d’Elizabeth Taylor a la pel·lícula de Richard Brooks. Els crítics de Nova York, aquells senyors que sovint veiem al cinema en blanc i negre redactant la seva crònica d’urgència al restaurant Sardi’s just després de la representació, es van dividir: alguns, entusiastes; d’altres, molt nostàlgics de Liz. En tot cas, no va quedar un seient lliure dels 1.400 que té el teatre Richard Rodgers al carrer 46 durant els tres mesos que estaven programats.

Considerada el 2006 per la revista 'Esquire' com la dona més sexi del món, amb els seus 160 centímetres d’altura ben aprofitats, ha sigut i és imatge d’un grapat de firmes de moda i de cosmètica. Opinió general: els seus llavis són el millor signe extern del seu atractiu, i el seu coeficient intel·lectual és equivalent al de Woody Allen. Només cal saber si té prou sentit de l’humor i del risc per sorprendre’ns un dia en un personatge que li exigeixi enlletgir-se, engreixar-se o aparèixer sense dents a veure si finalment li cau l’Oscar. Faria contents a molts dels que la van veure rodant 'Vicky Cristina Barcelona' a la rambla de Catalunya.