Quan ell la va deixar al cinquè mes d’embaràs del seu fill, l’Àgata va pensar que el món se li feia miques. El primer trimestre de vomitades, punxades a la panxa i mals de cap persistents no eren ni de bon tros el pitjor que havia de venir. Esclar que aleshores no ho sabia. No havia intuït cap senyal que l’advertís del desastre. El desastre va venir en forma de missatge de WhatsApp fora d'hores un dia que ell es va deixar el telèfon a casa, accidentalment, per anar al gimnàs. Ella va agafar-li el mòbil just en el moment que la pantalla s’il·luminava ­–juraria que d’una manera diferent que les altres vegades, i per això li va cridar l'atenció– i es va trobar una conversa inoportuna i aliena. La del seu home amb una desconeguda, una altra dona, a qui li deia que l’enyorava, que tenia ganes de veure-la i de repetir "allò tan excitant" de l’altra vegada. Que aviat trobaria un moment per poder anar a passar una estona amb ella, però que l’Àgata (sí, la mencionava a ella com si l’altra persona estigués al cas que hi havia una Àgata i sabés totes les seves circumstàncies) estava passant uns dies complicats perquè no es trobava gaire bé. L’Àgata va pensar que que ell expliqués les seves interioritats a algú desconegut encara li feia més mal que l’objectiu veritable que s’amagava darrere d'aquella conversa, que ella va intuir i va negar-se a la vegada.

Va intentar fer veure que no havia llegit el que havia llegit, però tenia la panxa totalment remoguda, i el fetus que li estava creixent a dins no hi tenia res a veure. Però no li va dir res a ell. Pensava que aquella criatura que portava a dins seria la taula de salvament d’un matrimoni en crisi que ella ni tan sols havia sospitat.

Va passar un mes d’aquella descoberta. L’Àgata va començar a trobar-se més bé, a tenir a una força descomunal, a tenir ganes de fer moltes coses. I cada vegada era més conscient que el seu home allargava reunions, li sortien més congressos del compte, o pujava a dormir més tard del normal fent feina al despatx que tenien a la planta de baix. Ella feia veure que no ho veia. L’autoengany és una mena de fugida, provisionalment útil.

Fins que un dia, ella ja estava de cinc mesos i mig, ell li va dir que no podia més. Que s’havia enamorat d’algú altre. A través del Facebook, li va dir. Algú que havia anat al seu institut i que l’havia localitzat i que s’estaven coneixent, però que n’estava molt enamorat. I que li sabia molt de greu perquè no era el moment, ja ho sabia, ella embarassada, però que hi havia coses que no es podien controlar. I que aquell era el seu moment, perquè mai s’havia sentit com se sentia i que necessitava explorar (sí, va utilitzar la paraula explorar) aquella opció, perquè només tenim una vida i la vida s’havia de viure. I que no es preocupés per la criatura, que ell compliria amb les seves responsabilitats i exerciria de pare. I tot i que no va ser de manera imminent, un dia va fer la maleta i va marxar amb aquella oportunitat que li havia de descobrir una vida desitjada.

És cert que passat el disgust i l’hecatombe, i després de parir la criatura, l’home va fer el que li havia promès a l’Àgata. No va faltar mai als seus deures com a pare i amb ella van arribar a establir una relació molt semblant a l’amistat. Amb la nova parella, dos anys després també van tenir una criatura i el seu fill va tenir un germà sobrevingut amb qui van créixer junts i es portaven força bé quan coincidien en les visites programades.

Aquell fill va fer molt feliç l’Àgata. Era un nen fàcil, llest, bonic, tranquil. Van aprendre una vida tots dos junts i no necessitaven gaire més. Els dies que el nen estava amb el seu pare, un cap de setmana cada quinze dies, com havien pactat, ella aprofitava per sopar amb les amigues o anar a fer retirs de ioga en llocs apartats. Era un equilibri perfecte.

Un dia va rebre un whatsapp d’ella. De la parella del seu exmarit. Li va dir que les coses feia temps que no rutllaven entre ells, que el veia molt absent, que creia que les coses no li anaven prou bé. Potser era la feina, potser era la crisi dels cinquanta, potser era la seva insatisfacció permanent. Li va demanar de quedar per fer un cafè i xerrar una estona. Van quedar. Es van veure. Van parlar molt. I es van entendre com si es coneguessin de tota la vida. Per un moment es van oblidar de qui eren, de la posició que ocupaven respecte a l’altra. Si les circumstàncies haguessin estat unes altres, si s’haguessin trobat en algun altre lloc, d’alguna altra manera, o en algun altre moment de la vida, s’haurien fet amigues a l’instant. Va ser una sensació que van tenir les dues.

La següent vegada que van quedar l’Àgata i ella, tot just ells s’havien donat un temps de descans per veure com anaven les coses. Un temps que es va prolongar fins a la separació definitiva, com va explicar-li ella.

D’això ja fa quatre anys i elles s’han convertit en inseparables. Van de vacances juntes, celebren les festes de Nadal com una gran família, porten els nens a la mateixa escola i els recull l'una o l’altra segons la feina que tenen. S’han triat, se saben lleials i s’han oblidat per complet de qui o què les va fer conèixer.