Aquella manera amb què en Miquel feia anar les floretes. En tenia ramets per a totes, sense excepció. Ho feia amb afabilitat, amb classe, desproveït de qualsevol mena de grolleria. Les repartia amb les mans obertes i amb el convenciment que ningú era millor que ell per explicar-los-en les propietats. Elles li responien amb deler; li reien les gràcies, les paraules, les bromes; se sentien afortunades de tenir un cap que es preocupés sempre per tothom. Tan ben plantat. Una educació exquisida. Els somriures; les picades d’ullet; els clotets a les galtes còmplices. La galanteria. El poder del poder quan baixa a la terra i es barreja amb el poble. El poder del poder quan escull capritxosament i fa sentir incommensurablement especial el subjecte triat. El poder que no es qüestiona; s’acata.

L’Aixa s’ho mirava tot des de darrere la barrera; d’aquell vidre que separava el departament comercial del de logística. Amb ulls d’espectadora hipnotitzada per l’escena que es repetia freqüentment, amb recança i alhora amb certa enveja; no tant per ell, a qui li entreveia totes les costures, sinó per la felicitat naïf d’elles. Se’n reia per dins, però pensava que tenien molta sort de ni tan sols plantejar-s’ho. Sovint l’Aixa i en Miquel havien de despatxar junts. Ella era conscient que no era del tot immune a la seva amabilitat, el seu tacte, la seva mirada, els seus "no et preocupis"; la seva mà damunt l’espatlla amb suavitat però amb fermesa. La manera amb què feia vibrar i allargava el dígraf del seu nom. La delicadesa amb què abans d’una reunió li va dir que tenia el jersei tacat de llet i la va ajudar a netejar-lo amb una tovalloleta humida mentre ella li deia avergonyida que el nen li havia fet una glopada abans de deixar-lo amb la sogra. "Les presses". Ell li va respondre que "aquestes coses passen", que no es preocupés. La trasbalsava, però sabia posar-ho a lloc. Era un poble petit, es coneixien tots. També la seva dona, els seus fills adolescents. A vegades coincidien a la grada. En Miquel i el seu marit jugaven junts a l’equip regional del poble. Al camp, en Miquel era el que tenia el millor estil i marcava més gols. Els triomfadors de veritat no deixen lloc a les escletxes.

Després de la reunió es van quedar fins tard repassant uns números que no sortien. En Miquel es va oferir per portar-la a casa. A ella no li va quedar altre remei; l’última llançadora que sortia del polígon feia estona que havia passat. Un altre dia va ser un cafè fora de la feina que es va allargar més del compte. Després, el sopar d’empresa. Un dia, els números van deixar lloc a les paraules. Les de compromís van metamorfosar-se en mots d’intimitat. La distància es va escurçar i les paraules van mutar en fets. I els fets en dolor i emoció, por, intensitat, hotels, excuses, secret. Un secret que va durar quatre anys. En Miquel no li ho va demanar mai, però l’Aixa va separar-se del seu home; va deixar de poder estar totes les hores amb el seu fill encara massa petit. Va aprendre a calmar l’enyor visceral que li provocava no poder estar amb ell sempre; com si li haguessin arrencat les entranyes. Però era ella qui les havia entregat a esqueixos per una força centrípeta que no podia compartir amb ningú. Es va buscar un pis petit amb una habitació per al nen. Va aprendre a dissimular la solitud. Havia desmuntat la vida projectada, els plans, la xarxa, la placidesa, tots els perquè toquen en fila índia. Va recomptar milers de vegades el que havia perdut. Va rebregar-se de dolor fins a llocs insospitats, però no va voler trair-se en cap moment. No volia mentir més. Ni a ella, ni a la seva família. Tampoc al que sentia per en Miquel. Va pensar que era prou forta per poder esperar, però va dubtar-ne massa vegades. Va trobar a faltar la vida escrita; i es va maleir per haver-la empeltat de gargots. Es va sentir egoista, mala persona, culpable, miserable. Es va turmentar fins als ossos. Mentrestant en Miquel va seguir amb la seva vida: els seus gargots, els seus enganys, el seu estatus, les seves floretes indiscriminades, els seus equilibris, el seu dolor amagat. Les complicitats a la feina. També les visites a l’Aixa en el seu pis menut quan no tenia el nen. Amor i promeses. Parèntesis. Excepcions. Oxigen. Volar lluny i tornar a poc a poc. La por compartida. Tots els condicionals. Les presses, el desassossec. L’estimar salvatge, com la cançó de David Ros que l’Aixa escoltava en bucle: "Que quan dolgui el món serem nosaltres dos". La llibertat presa per l’espai i la farsa. "T’esperaré", li deia l’Aixa amb un convenciment que no travessava el llindar de la porta.

Un vespre, ella ja anava a dormir, quan en Miquel se li va presentar a casa. Amb un ram de set roses, els ulls esbatanats i les mans esteses. "He deixat casa. El petit en va fer setze, abans-d'ahir; no puc continuar amb l’engany. T’estimo. Si em deixes, vull despertar-me amb tu, aquí, cada dia, Aixa".

Li va contestar que sí abans que acabés de dir el seu nom. Ella complia les promeses sempre.

Ara farà set anys. Set roses, set floretes només per a ella. Potser abans que es marceixin hi haurà un dubte. Uns quants. Només uns segons abans que se n’esvaeixi l’olor.

L’amor mai deixa impune.

Envia'ns les teves pròpies històries d'amor a aquest formulari

I escolta la banda sonora de la secció a la nostra llista de Spotify