Des del lloc que ocupa l’Enric a l’orquestra, sent que té un espai privilegiat. Sempre ho ha pensat. Al fons a la dreta des de la perspectiva de platea. El punt més allunyat del director, però elevat damunt una tarima, per sobre de la resta de músics i darrere de l’instrument més gran i contundent de tota l’orquestra: els timbals. Una sola nota, un cop sec, el so puntual i imprescindible és suficient per imposar el silenci, l’ordre, la força, l’èpica i el batec. Li agrada pensar que és el cor del conjunt; el que bombeja la sang que corre per totes les artèries i que ordena l’harmonia dels instruments melòdics. Amb les baquetes a les mans se sap poderós.

I avui se sent especialment desbordant. El Palau de la Música sempre li provoca una mena de desassossec. Potser són les valquíries de Wagner, o aquella mirada de Beethoven que el convenç que tot és possible, o la lluerna central que corona el sostre de la sala de concerts, que sempre li ha recordat un calidoscopi gegant màgic.

Potser és el programa d’avui, dedicat a l’obra de John Williams, el seu compositor de cinema predilecte. Els retalls de pel·lícula que es projecten en una pantalla gran, al fons, i amb els quals reconeix totes i cada una de les pel·lícules. Podria explicar fil per randa el moment i les emocions que va sentir cada primera vegada que en va veure una: E.T., La llista de Schindler, Indiana Jones, Star Wars, Superman, Hook o Salvem el soldat Ryan. Sempre ha cregut amb una fe cega en el poder evocador de les bandes sonores i la seva capacitat de despertar els records més recòndits i propers a la de tanta altra gent. Fils invisibles per on transita la memòria construïda a mida i reforçada per tot un col·lectiu. Se sent un "ooohhh" a l’uníson des de la fosca del públic cada vegada que una peça és reconeguda des de la primera nota. A partir d’aquí s’activen tots els mecanismes. Això es percep des de dalt l’escenari. I l’energia es contagia.

Potser és el Palau de la Música, la seva acústica. La música de John Williams, o les valquíries que el sotgen o aquell moment que acaba de viure als vestidors just abans de sortir a l’escenari. El gest buscat del Pau mentre li ha posat bé el coll de l’americana. "Espera un moment... Així, molt millor, John Wayne". Aquella manera com l’ha anomenat. Com li ha picat l’ullet sorneguer i l’ha agafat amb força pel colze. Potser han estat només imaginacions seves, però l’Enric s’entossudeix a creure’s que així és com ha passat. Encara en nota la pressió com si fos un pizzicato a la part externa del braç mentre subjecta la baqueta. La referència al western The cowboys, de Mark Rydell, que té la partitura menys coneguda del concert però fa vibrar l’orquestra d’una manera especial perquè és de les poques on tots els instruments participen d’una manera activa. En especial, els de percussió: triangle i xilòfon inclosos. El diàleg allegro entre uns i altres. La complicitat convertida en música.

Fa uns mesos que el Pau ha entrat a la Simfònica, a la secció de trompetes. És més jove i inexpert que la gran majoria però de seguida s’ha sabut fer un lloc a la formació. És divertit, xerraire, bromista. Gasta la insolència de la joventut i trenca tots els estereotips de l’intèrpret de clàssica. Probablement perquè toca en un grup de música de pop que ara està de moda i que no ha parat de fer concerts durant tot l’estiu. Aquella cançó en què els quatre primers compassos són un solo seu. La trompeta que té notes de plor i el trasllada a la mítica escena de Giulietta Masina a La strada que tant el commou. L’Enric és incapaç de comptar les vegades que ha escoltat l’inici de la cançó que toca el Pau. Aquell pròleg abans que entri la veu nasal del cantant i que rebobina una vegada i una altra mentre s’ha imaginat un infinit de moments íntims amb el trompetista. ¿És la música qui activa els ressorts del desig o ho fa el cervell? Mai s’havia fixat en aquell grup i ara se’n sap tota la discografia buscant el so metàl·lic de la trompeta, el seu, i aïllant-lo en cada tema.

Quan coincideixen en els assajos i concerts de la Simfònica, l’Enric es perd en aquell clatell que li desperta el baix ventre i cada mil·límetre de l’epidermis. I ara li acaba de dir John Wayne i ell se sent així. Com un ranxer en plena Febre de l’Or que ha de reclutar nois per tirar endavant una dura expedició. Escolta la veu de l’actor de doblatge que fa de narrador del concert i a cada frase que cus li sembla que està parlant d’ell, del seu desgavell d’emocions. D’aquell "Superman que podia volar amb una missió clara". O "Del soldat Ryan, que ningú sabia qui era, però que els unia a tots en un sol home com un exèrcit"; o de "Les fades, com la Campaneta, només existeixen si algú hi creu", o d'aquell "Ser estrany, tímid i poruc, vingut d’un altre planeta que va aprendre a estimar com si fos un humà". Cada una d’aquelles paraules li ressona. "Soc jo el que estic volant en una nau espacial, amb una capa, una bicicleta o de liana en liana", sospira l’Enric entre cop i cop de baqueta. Les notes ressonen greus però ell se sent àgil i, de ben cert, en una altra galàxia. 

L’última frase, el narrador acaba amb solemnitat: "Perquè el desig, com el cinema, acaba guanyant sempre". 

Aleshores, el clatell es gira a poc a poc. En Pau mira enrere, just en el lloc on es troba amb els ulls de l’Enric, que l’estan esguardant. Sona l’última nota i el públic esclafeix en aplaudiments.

Mentrestant, John Wayne pica l’ullet a la pantalla. 

Envia'ns les teves pròpies històries d'amor a aquest formulari

I escolta la banda sonora de la secció a la nostra llista de Spotify