Amor i pebre
Diumenge Amor i pebre 01/02/2023

"L’amor, i més el primer, és com un huracà: ho arrasa tot"

La Marina només tenia setze anys quan va conèixer l'Angelo un estiu a Sitges

4 min
Rammàrico
  • Explica'ns-la, i la periodista i autora de 'Diguem-ne amor', Marta Vives Masdeu, a través de la seva mirada personal, la convertirà en un article setmanal al suplement 'Ara Diumenge'. Ens expliques la teva història d'amor?

Hi ha paraules que no admeten traducció. Traslladades a una altra llengua, no tenen la mateixa sonoritat, el mateix efecte. Perquè es perd part del seu significat, perquè no s’escau el sentit, perquè són com sabates que no s’ajusten al peu que toca i fan butllofa. Tot això passa quan ell li diu que el que han viscut, el que els ha passat, és un rammarico. I en la trampa de la traducció no s’hi adiu ni el penediment, ni la decepció, ni la llàstima transportada. L’Angelo li explica que això seu té a veure amb allò que tenien pendent des de feia tant de temps, temptant tota mena de probabilitats i estadístiques. La fe tossuda en el destí. Les coses que passen perquè han de passar i quan és així és per alguna cosa. Només s’hi ha de creure en el moviment dels astres. Potser no hi ha una altra paraula que ho expliqui així de precís.

Qui havia de preveure que passats els cinquanta, la Marina es retrobaria amb el seu primer amor? "Aquell italianot"—que deien els seus pares—, amb gust de sal i mar, vacances i llibertat.

Només en tenia setze, la Marina, quan es van conèixer a Sitges, un estiu. Ella hi havia anat amb una amiga i la seva família i ell la va calar de seguida. Va ser ràpid i fogós com tots els primers amors i com totes les històries que comencen a l’estiu i que tenen data de caducitat. Primeres vegades de tantes coses, fotos de color sèpia, lletra arrodonida i meditada resant l’enyorança quan ell va tornar a Brescia. Llengües maldestres entrellaçades. Promeses, esperes i viatges al nord d’Itàlia descobrint paisatges nous. També cançons que els semblava que els parlaven d’ells. Non ti scordare di me, li entonava ell posant veu de Pavarotti. Tantes precaucions dels pares ("Vols dir, Marina? Amb tants nois que hi ha per aquí"). Però l’amor, i més el primer, és com un huracà: ho arrasa tot. No hi caben dubtes ni reflexions. La passió, el desig. El que encara ningú t’ha explicat de l’amor. 

Dos anys i mig després de la primera sorra, la distància, la joventut que sobreeixia per tots els porus va esvanir en el record i en la distància aquella història. Però mai en l’oblit, perquè la primera és la que perviu per sempre més, l’única que val la pena explicar per què només n’hi ha una. 

La Marina va començar una feina nova, es va casar, va tenir una filla. Es va divorciar. Va començar una altra relació amb un company del despatx que va durar anys. S’hi va fer gran, allà dins. S’hi hauria pogut quedar la resta de la seva vida, potser. Més encara, arribats a una edat on la comoditat i la complicitat són claus per a la supervivència pròpia. "Només vull algú que m’esperi amb una copa de vi quan arribi al vespre a casa. Algú a qui poder-li explicar sota una manta com ha anat tot". Però un dia va arribar a casa i no hi havia ningú esperant-la. Cap copa de vi. Sota la manta, només hi va saber trobar el desencís i les expectatives gastades.

Una setmana després del buit, la seva filla li va dir que tenia moltes actualitzacions pendents al mòbil. Que no podia ser que no ho tingués tot una mica ordenat. "Ets una boomer, mama". La noia la va posar al dia i enterrats en el Messenger del Facebook hi va trobar una pila de missatges perduts. No els havia llegit mai. Un d’ells datava de tres anys, dos mesos i quatre dies enrere. Hi havia una foto d’ella molt jove. Els cabells esbullats a la cara, una samarreta vermella, pantalons curts esfilagarsats. Reia desafiant, mirant a càmera. Feliç. A sota hi havia escrit "Tu quando eri tu. Ti ricordi?". Firmat, Angelo. "Aquell italianot".

Tres anys, dos mesos i quatre dies abans d’aquell moment. Una setmana després que s’acabés la seva última relació, la més sòlida. Un missatge que l’havia anat a cercar quan ella l’única cosa que buscava era una nova normalitat on omplir les absències. Coses que passen perquè han de passar. Qüestions pendents que fan acte de presència per passar comptes. Un senyal, si hi creus. Tres anys després que ell li enviés per Facebook aquell missatge, ella li va contestar. "Soc aquí, però ja no soc la de la foto".

Van quedar per veure’s a mig camí, prop de la mar que els va fer descobrir-se. I van constatar nerviosos que el temps només havia passat en la pell, el color dels cabells i la vida viscuda. Es van reconèixer les emocions i les mirades. Van prendre consciència de l’enyorança ofegada. 

Van rubricar el desig.

Van tornar als viatges, a les esperes. I van canviar les cartes per mails i whatsapps. La impaciència esperant la resposta era la mateixa que aleshores. La família, de l’un i de l'altra, se’n feien creus. Això només passa a les pel·lícules. Però ells no se sentien part de cap ficció.

Va arribar el covid i la Marina va patir un ictus. L’Angelo, que no podia viatjar, en feia el seguiment a través de la filla. La pensava cada minut. L’enyorava amb tota l’ànima. La patia des d’òrgans que ni sabia que existien. Quan va poder anar-la a veure li va espetegar un "vull casar-me amb tu" i li va regalar un anell. La Marina no sabia si eren els efectes de la medicació que encara es prenia o el seu caparró que anava una mica més lent. Però li va dir que és clar, que potser sí que tenia raó en què allò seu era una penyora del que és excepcional.

"Ets el meu rammarico, Marina. N’estic convençut", li diu l’Angelo.

Ara, esperaran que ella es jubili, d’aquí a poc, i aleshores es casaran i aniran a viure junts, aquí o allà, encara no ho han decidit. I és que el destí ja coneix l’esguard de l’espera pacient.

Envia'ns les teves pròpies històries d'amor a aquest formulari

I escolta la banda sonora de la secció a la nostra llista de Spotify

stats