Va ser a la junta d’avaluació del primer trimestre quan la Teresa en va ser conscient. En un pretèrit plusquamperfet que encara no tenia ni conjugació. No sap si abans hi havia hagut un indici, una possibilitat o un desig. Les coses no són si no hi ha una percepció que les materialitzi. Però aquella mirada intencionada i pesant damunt d’ella des de l’altra punta de la sala se li va quedar enganxada a la pell durant hores, després. Fins i tot en el moment d’anar a dormir, quan va aconseguir posar el cap damunt el coixí, a prop de l’escalfor del cos del seu home desamarrat. En aquell espai íntim i intransferible on no cal donar comptes a ningú. Encara menys al company de llit i de vida que dormia confiat a l’altra banda del llit. Fins i tot llavors, amb el brogit de fons de l’home, a la Teresa li va revenir com una pel·lícula en bobina aquella mirada, aquells ulls vius. Aquella persistència dolça que passades les hores no sabia ni tan sols si se l’havia construït a mida. Va ser en el moment que, en plena junta, ella donava coneixement de la situació de l’alumne que havia deixat de ser notable per convertir-se en un problema rere un altre. Ella el va justificar: la separació dels pares, la malaltia de la germana petita. Massa dolor amuntegat per sortir-ne airós. N’era la tutora, a més de la professora de català. Coneixia de prop les entranyes de la història que justificava el desgavell de les notes. Demanava paciència als altres col·legues. "No sigueu durs. No dic que li regalem res, però posem-nos a la seva pell. Necessita acompanyament i confiança". Ell la mirava fixament des de l’altra punta de la taula llarga. Fent giravoltar el bolígraf com una majoret entrenada entre els dits. Fixament, amb la boca una mica oberta. Potser va ser per aquell moment que ella va començar a fixar-s’hi; a buscar indicis, a constatar desafiaments. A ser conscient de cada vegada que se li dirigia per fer-li alguna consulta, cada vegada que li fregava el braç o la mà, quan li deia “fins després” o coincidien al menjador els dijous i ell se li asseia a prop després de buscar-la. 

Professor de tecnologia. Dels de segon i quart d’ESO. Un contracte de substitució. Havia entrat a finals d’octubre i hi seria tot el curs perquè la titular de l’assignatura estava de baixa maternal, que enllaçava amb un permís per tenir cura de la criatura. Es deia Marc i era mínim quinze anys més jove que la Teresa. Rialler, bromista, descarat. Un cul inquiet a qui, analitzat avui dia, probablement se li hauria diagnosticat de manera lleugera alguna mena de TDAH. Es confonia, a vegades, amb algun dels alumnes de batxillerat. Als nois els agradava molt perquè els parlava de tu a tu; perquè sempre començava les classes amb un repte relacionat amb l’actualitat que havien de resoldre. L’endemà de la junta d’avaluació va demanar de parlar amb ella. Li va dir que es posava a la seva disposició per ajudar-la amb aquell alumne. Que comptés amb ell. També li va dir que l’admirava i que li havia agradat com havia sortit a defensar el noi. Que no hi havia tants professors que entenguessin que l’alumne havia de ser el centre. Ella no va saber captar si l’ensabonava o ho deia de debò. Però va voler creure-se’l. 

Si va ser un afalac o un intent d’aproximació per buscar alguna mena de complicitat dins la veterania de l’institut, la Teresa no va arribar a saber-ho. Però en Marc i ella van començar a compartir molts moments junts i ella s’hi sentia excitadament a gust. Com si estrenés sabates noves cada dia. Del que era ben conscient era de la pròpia metamorfosi. Aquella il·lusió renovada per anar a la feina cada matí. Com s’arreglava amb cura, conscient de la roba que escollia, del maquillatge natural. De mantenir a ratlla les canes dissidents. De com de jove se sentia. Practicava el bon humor, reia lleugera, xiulava fluixet pels passadissos, tenia ganes de fer moltes coses amb una energia ingent. Va anar amb els companys de la feina a l’últim concert d'Oques Grasses, que havia proposat, per cert, en Marc. Li va agradar massa quan dues o tres vegades al llarg de la nit la va anar a buscar eufòric per compartir-li les seves cançons preferides mentre l’agafava contundent de la cintura. "Soc feliç prop del perill. Només soc com un desig. Com un desig", va ser el que li va cantar ell a l’orella. Ella s’ho va voler fer seu tot. Les paraules, el significat. Que l’hagués escollit a ella en aquell moment. 

Dia sí dia també, la Teresa es projectava en la mirada del noi i s’inventava una història i una vida que només existia en el seu cap i que alimentava amb pinso cada vespre abans d’anar a dormir. Ja li anava bé viure dins d’aquella mentida, prop del perill, que la feia sentir millor amb ella mateixa. Malgrat la por. Fins que va arribar el final que ella no va saber preveure. La finitud de la realitat va xocar de ple amb l’amplada de banda de la imaginació i el món possible. En va ser conscient a la mateixa sala de professors, just quan feien la festa de comiat del Marc, a final de curs.

Ell la va tornar a mirar, com aleshores, des de l’altra banda de la taula, i aquest cop ella s’hi va tornar. "No te’n vagis, sisplau", no li va dir. "Gràcies per tot. Ets la millor", sí que li va dir ell. 

Va ser enmig de silencis i un univers de possibles. El perill eren les paraules no dites.

La Teresa va tornar de cop al present, deixant un pretèrit plusquamperfet a mig conjugar ni tan sols factible en forma de records.

Envia'ns les teves pròpies històries d'amor a aquest formulari

I escolta la banda sonora de la secció a la nostra llista de Spotify