D’aquella època en va quedar tot el tarteram de coses dolentes, apilonades una damunt de l’altra. Ni passats els anys era capaç de desfer-se d’aquell gust de serrill que la va acompanyar durant tant de temps, recordant-li que la incomoditat és un corc que s’acaba cruspint a poc a poc tota l’autoestima. Van ser uns anys terribles. La separació dels pares. El canvi d’escola precipitat a una altra ciutat. No sentir-se d’enlloc. Tenir la sensació d’inseguretat i de no encaixar. La solitud, que la portava als racons més amagats del pati, al lloc de les males herbes, en aquella mitja hora d’esbarjo que a ella se li feia eterna. El seu cos que creixia salvatge i incontrolable. Els pits, que amagava coartats sota uns sostenidors de gimnàs una talla més petita per fer desaparèixer cap mena d’insinuació de protuberància descontrolada. Els granets de la cara, el nas cada vegada més gros. Però sobretot aquella mirada al mirall que li tornava la imatge d’una desconeguda grotesca a qui ella no es volia assemblar. I la mare, dient-li constantment que la seva era una bellesa especial, singular i amb caràcter. 

Tot d’eufemismes per justificar la mirada d’un càrrec que semblava haver-li estat atorgat per generació espontània o per la culpabilitat que li suposava haver trencat tota l’harmonia de la vida d’una filla que en plena adolescència s’havia de fer un lloc en un món totalment hostil als que sortien dels marges.

A l’estiu dels setze la mare va apuntar-la a uns camps de treball de dotze dies per ajudar a refer uns rentadors públics del mig d’un poble del Maresme. Li va dir que li aniria bé conèixer gent nova, airejar-se, i sobretot sortir del paisatge conegut. La veritat era que la seva mare tenia un congrés a Portugal i no volia deixar-la sola tants dies a casa sense fer res. La Mariona hi va anar a contracor. Sense cap mena de ganes ni expectatives. Però allà hi va conèixer la Xènia i es van fer amigues a la primera. Era pèl-roja, amb pigues del mateix color per tota la cara. Una bellesa singular, va pensar la Mariona. Riallera, expansiva, simpàtica. I amb un humor negre que a la Mariona li va servir per descobrir tota una estratègia per encarar-se el món. També tenia els pares separats. I li va dir que sovint se sentia extraterrestre en una Terra habitada per éssers estranys i incomprensibles.

La resta de la gent dels camps de treball habitaven en aquest altre món, tret de dos nois. L’Uri i el Marc, que eren amics i havien vingut junts. L’Uri era un fatxenda. Guapíssim, però una mena d’encantador de serps. Volia ser periodista. O actor. O un escriptor famós. O meteoròleg. O algú que sortís per la tele i li demanessin autògrafs. La Mariona no podia deixar-lo de mirar. La Xènia tampoc. 

El Marc era discret, l’amic divertit, enginyós, una mena de Sancho Panza o de Huckleberry Finn. Un secundari imprescindible sense el qual el protagonista mai brillaria amb tota la seva esplendor. Es van fer amics tots quatre, però la Mariona es va enamorar de l’Uri. De fet, per primera vegada va saber què volia dir enamorar-se de veritat.

Un dels últims dies, quan tornaven cap a la casa de colònies, l’Uri li va fer un petó. "Que autèntica que ets tia!" Quan va arribar a la casa, la Mariona va córrer fins al lavabo per mirar-se al mirall. No sabia dir ben bé què era, però es veia canviada. Potser els ulls, els llavis. Potser el nas, que ja no li semblava tan gros. Potser aquelles galtes, que li cremaven. Potser és que, sense saber-ho, havia matat el corc.

A la nit, des de baix de la llitera, va cridar fluixet la Xènia perquè anés amb ella. Quan la va tenir a la vora li va explicar emocionada el que havia passat. La Xènia es va posar a plorar i li va dir que li sabia molt de greu, però feia dos dies que l’Uri li havia fet exactament el mateix i que ella no s’havia atrevit a explicar-l'hi. I que li havia demanat per sortir. I que havia estat ella qui li havia dit que la Mariona estava penjada d’ell.

Els últims dos dies dels camps l’Uri va seguir com si res i elles van fer equilibris perquè la desconfiança no enderroqués aquella troballa mútua que les havia fet sentir compreses per algú altre. La Mariona li va dir a la Xènia que no passava res. Però no li va tornar a dirigir la paraula a l’Uri. Se sentia destrossada, enganyada, manyuclada. Ferida. No ho sabia, però li coïa més la deslleialtat de la primera amiga de la seva vida que el dolor infligit per un primer amor de serradura.

La Xènia i la Mariona van escriure’s un parell de cartes i es van trucar una vegada, però el contacte es va perdre. En canvi, la Mariona va mantenir una correspondència durant temps amb el Marc, que després va convertir-se en un dels seus millors amics. La Mariona no va demanar-li mai per l’Uri. Ni ganes. 

Fins fa dues setmanes, que la Mariona, que ja en té trenta-set, ha estat guardonada amb un dels premis literaris més importants del país. Té una carrera exitosa: traduïda a diversos idiomes, la conviden sovint als mitjans de comunicació; és sòcia d’una escola d’escriptura i els seus llibres tenen faixes que ocupen mitja coberta. És dona, jove, té el do de la paraula i una bellesa singular que la fa especial. Quan ha pujat a llegir el discurs d’agraïment ha parlat de la nena que va ser, d’aquella que no creia, que no gosava somiar en veu alta. Ha animat totes les nenes del món a creure’s i a no deixar-se trepitjar. I ha dit que ser diferent, extraordinària o extraterrestre permet veure el món d’una manera molt més interessant. Els aplaudiments duren minuts. Quan surt de l’escenari se li acosta el tècnic de so per ajudar-la a treure el micro. Li descorda la petaca de la faldilla i li diu que s’aixequi els cabells per poder treure-li la diadema. Quan el mira, el reconeix. 

"Sempre vaig saber que eres la millor".

"Jo també, Uri. Vols un autògraf?"