A poques hores de l’inici dels Jocs Olímpics de Barcelona, a la mascota Cobi li va sortir competència. Dos dies abans de la inauguració ja es jugaven partits del torneig de futbol i la premsa va descobrir que un dels suplents de la selecció dels Estats Units també es deia Cobi. “De sobte tenia tot de premsa a la porta de la Vila Olímpica esperant-me”, recorda amb una rialla Cobi Jones (Detroit, 1970), que llavors portava rastes i se’n feia creus, de ser olímpic. “Venia d’una família amb arrels a Alabama, on ningú coneixia aquest esport. El vaig descobrir per casualitat quan ens vam traslladar a Califòrnia i, entre que no vaig defallir i un munt de sort, van incloure’m en el grup de joves jugadors que anirien als Jocs i després es concentrarien per preparar el Mundial que organitzava els Estats Units el 1994. Ningú ens coneixia, però un cop es va saber el meu nom la gent em demanava autògrafs” explica. Cobi Jones va debutar en la derrota nord-americana 2-1 davant d’Itàlia en un Camp Nou mig buit, admetent a la premsa que “no tinc clar si la mascota és un gos o un ós”. De Mariscal, el dissenyador, no en sabia res, però “vaig comprar tots els productes que vaig poder on apareixia el nom Cobi”. Avui en dia guarda molts d’aquests records al seu despatx. Convertit en un popular analista de televisió, Jones recorda aquella època com “els millors anys de la meva vida. Els Jocs de Barcelona van coincidir amb la preparació del Mundial del 1994 a casa, quan el futbol va fer un salt de qualitat. I Barcelona era una ciutat de futbol; recordo anar a veure el Camp Nou, tan gran, i emocionar-me. La màgia d’aquells dies, intentar coincidir amb els jugadors del Dream Team de bàsquet, que dormien en un hotel diferent, l’alegria de la gent... Barcelona va canviar-me la vida”. 30 anys més tard, Jones ja sap que el Cobi era un gos. I recorda que ell va ser batejat així per un nom de pila africà que vol dir “el més gran”, una decisió de la seva mare per connectar amb les arrels africanes dels seus avantpassats.

Els Jocs de Barcelona van canviar-ho tot. “Hi havia una sensació que no anirien bé, sempre dèiem que els espanyols eren d’aquella mena de gent que ho deixaven tot per “mañana”, però cal dir que van ser uns Jocs perfectes, tot un èxit per a Catalunya” recorda el periodista britànic Keith Quinn, que només es queixaria d’una cosa, de la cita de Barcelona: “Feia massa calor!”. L’èxit dels Jocs va transformar la ciutat, físicament i anímicament. “Es va demostrar que podíem fer-ho, que Barcelona podia organitzar una cita de primer nivell mundial i ser admirada” recordava fa uns mesos Pere Miró, que gràcies als Jocs de Barcelona va ser reclutat per Juan Antonio Samaranch per al COI, on ha seguit treballant fins ara, quan s’ha jubilat. “Barcelona segueix sent l’exemple del que haurien de ser uns Jocs. Transformant en positiu una ciutat, cuidant els esportistes... No vull pecar de xulo, però Barcelona va ser la primera ciutat que va apostar per aquest model. Va mostrar el camí que calia seguir. Un camí que s’ha seguit a vegades més, a vegades menys”, defensa sempre Miró. I tothom que va ser a Barcelona el 1992 recorda una sensació de “festa, d’optimisme” en paraules de Jones. Si els Jocs van canviar Catalunya per sempre, també va canviar la vida de milers de persones d’altres racons. I van posar Barcelona al mapa. Abans dels Jocs, poca gent hi volia venir de vacances. Després, s’ha convertit en un destí turístic de primer ordre. I molts dels esportistes estrangers que van ser-hi el 1992 hi han tornat. “Hi he tornat uns quants cops”, admet el jugador de waterpolo italià Massimiliano Ferretti. “Abans dels Jocs ja hi havia estat. Tenia fama de ser una ciutat divertida però dura, poc segura. I es va transformar en una ciutat moderna espectacular” admet. Ferretti va guanyar la medalla d’or a la famosa final on els italians van trencar el cor dels amfitrions a la pròrroga, davant la família reial espanyola. “Aquell partit ens va marcar, ens va convertir en herois. Van ser uns Jocs molt ben organitzats, amb un ambient molt positiu que va convertir-ho tot en una festa” diu l’exjugador nascut a Roma, que admet que va ser dels que va pujar a l’escenari durant la cerimònia de clausura per ballar al ritme d’Amics per sempre dels Manolos i el famós moment en què va caldre demanar als atletes que baixessin de l’escenari, ja que hi havia el risc d’esfondrar-lo. Per a bona part dels esportistes, Barcelona va ser una festa i el millor resum va ser aquell moment, amb una invasió de l’escenari per seguir ballant. Les nits olímpiques, de fet, van ser sonades. “Especialment perillós era un cop ja havies acabat la teva participació i tenies una oportunitat per alliberar-te, per deixar-te anar” somriu Ferretti, que admet que més d’una delegació feia mans i mànigues per repartir preservatius entre els seus esportistes.

“Crec que hi va ajudar el moment polític. Havien caigut els règims comunistes i per als esportistes de molts països era un dels primers cops que sortien a l’estranger lliures”, explica una de les grans estrelles dels Jocs del 1992, la nedadora hongaresa Krisztina Egerszegi. “A diferència dels Jocs del 1988, on teníem seguretat, quatre anys més tard els atletes vam poder quedar-nos tots els dies a la ciutat. Un cop vaig acabar la meva participació, vaig quedar-me a la Vila Olímpica gaudint de la ciutat, fent turisme, sortint de festa. L’ambient entre les delegacions era genial, recordo els jugadors de bàsquet lituans, per exemple, molt divertits”, afegeix. La gran campiona hongaresa ha tornat a Barcelona amb la seva família, per ensenyar als seus fills la piscina Picornell, on va tocar el cel. “Es va transformar una piscina normaleta en un equipament de primer nivell”, defensa, convertida en una més de les turistes que han canviat la ciutat. Abans dels Jocs, a Barcelona hi feien nit cada any uns 1,7 milions de persones. En pocs anys aquest nombre ja s’havia triplicat.

Un problema al mar

“Els Jocs van demostrar que Barcelona era ideal per organitzar grans esdeveniments”, com Mundials de natació, raona Keith Quinn. Els atletes que van ser-hi recorden una organització impecable, amb una sola excepció: bona part dels esportistes que van navegar per les aigües del litoral. “Era ple d’animals morts. De veritat, rates, gossos... vaig veure una nevera”, recorda la campiona olímpica de windsurf Barbara Kendall, de Nova Zelanda. Malgrat els intents dels organitzadors de netejar les aigües cada dia, el Llobregat i el Besòs feien arribar brossa. Un navegant grec va afirmar haver vist un ase mort, inflat, flotant davant seu mentre s’entrenava. “L’aigua feia pudor. Va ser bastant incòmode. Va ser la taca dels Jocs, perquè a la Vila Olímpica ens ho vam passar molt bé. I la ciutat va agradar-me molt” afegeix Kendall. La neozelandesa, per cert, com bona part dels atletes que van ser a Catalunya, sempre que podia intentava veure els jugadors de bàsquet dels Estats Units, el famós Dream Team. “No dormien a la Vila, eren en un hotel, però ens acostàvem per veure si podíem aconseguir una fotografia amb Magic Johnson o Michael Jordan, però no vaig tenir sort”, bromeja.

“Abans dels Jocs no sabia res de Barcelona, la veritat” explica per correu electrònic, fent servir un traductor, el sud-coreà Hwang Young-Cho, que va guanyar la medalla d’or de la Marató. “Hi he tornat, convidat per la Marató de Barcelona. Va ser bonic ensenyar als meus el recorregut de la cursa”. De fet, va poder caminar pels petits camins ja dins del circuit de Montjuïc, per darrere del MNAC, on va descobrir la nova realitat de la ciutat. “Hi havia gent bevent i fent coses” explica un home a qui aquella cursa li va canviar la vida. Des de llavors li han fet fins i tot estàtues, ja que va ser un triomf molt emotiu per a un estat amb tantes ferides com Corea del Sud. El seu triomf va ser el primer a la Marató d’un coreà des d’aquells Jocs de Berlín de l’esvàstica del 1936, quan va guanyar Sohn Kee-chung. Com que llavors Corea portava anys ocupada per l’Imperi japonès, Kee-Chung va participar-hi sota un nom fals: Kitei Son. Els japonesos volien fer veure que l’atleta era ètnicament nipó per demostrar la superioritat de la seva raça i per evitar que el nacionalisme coreà fes servir les seves fites. Kee-Chung va pujar al podi agafant-se la bandera japonesa que duia a la samarreta darrere un ram de flors, mirant al terra trist quan sonava un himne que no era seu. Un petit gest desafiant de l’home que el 1992 era precisament l’entrenador de Young-Cho als Jocs de Barcelona. “Va ser emocionant, ell era a l’estadi per veure la meva arribada. Ara ja no hi és (va morir el 2002, als 90 anys) però el seu record ens guia” explica el campió dels Jocs de Barcelona.

“La màgia de les Olimpíades sempre és aquesta, que en pocs dies passen moltes coses en molts esports. S’hi uneixen grans històries” explica Quinn. “La meva preferida va ser a la final dels 10.000 metres femenins. Va ser una gran batalla entre la sud-africana Elana Meyer, que era blanca, i l’atleta d’Etiòpia Derartu Tulu. Al final, les dues van acabar abraçades, en una imatge molt potent en aquells anys en què per fi semblava que acabava l’apartheid, en què la llibertat arribava a Sud-àfrica”. Semblava que sense Guerra Freda i amb el final de l’apartheid un nou món unit podia arribar, però els Jocs del 1992 van coincidir amb les noves guerres que demostraven que l’odi mai descansa. I de fet, tothom parlava aquelles dates del que passava a Sarajevo. “Barcelona va saber estar a l’altura sense oblidar-se de Sarajevo”, defensa Miró.

Els Jocs de Barcelona arribaven en un moment en què la història s’estava reescrivint. I van servir per transformar la vida d’aquells que van ser-hi. La major part han seguit vinculats a l’esport, tot i que alguns, com Ferretti, es queixen que “molts cops després de tocar el cel la gent s’oblida de tu. No sempre és fàcil per als olímpics el que vindrà després, ja que no viuràs una experiència tan maca. Mira el que li va passar a Rollán”, diu en referència a Jesús Rollán, el porter de la selecció espanyola en aquella mítica final, que es va treure la vida uns anys després de retirar-se, i que va tenir problemes amb les drogues.

L’esport sempre segueix camins difícils, de fet, hi ha molts grans campions que acaben patint problemes i esportistes que no guanyen, però que viuen l’èxit. És el cas del britànic Derek Redmond, que no va guanyar res als Jocs de Barcelona però va acabar convertit en una de les imatges més famoses de la cita d’ara fa tres dècades. Redmond era el vigent campió dels 400 metres lliures als Mundials i la gran esperança de la velocitat britànica. A les semifinals d’aquesta prova, però, en encarar la darrera corba de l’estadi Olímpic va lesionar-se de gravetat. “Vaig trencar-me els músculs isquiotibials. Era una lesió que ja havia patit abans, i en aquell moment vaig saber que tot s’havia acabat. Però vaig decidir acabar la cursa. No volia que a les estadístiques oficials aparegués que m’havia retirat” explica. La carrera de Redmond, criat en un barri dur, en una família del Carib que havia emigrat a Londres, havia unit moments d’èxit amb lesions en el moment menys oportú. El 1988, de fet, quan ja era un dels favorits per guanyar l’or als 400 metres dels Jocs de Seül, va haver de retirar-se per lesió. “Per la mateixa lesió que patiria després. Així que no volia que aparegués de nou que m’havia retirat, malgrat que em feia molt de mal i no podia córrer” recorda. El britànic, amb llàgrimes als ulls, va intentar acabar la cursa coix, fent saltirons per la pista. I just en aquell moment, un espectador va burlar la seguretat, va saltar a la pista i va arrobar fins a Redmond: era el seu pare, el Jim. “Va dir-me que estigués tranquil, que m’ajudaria. I no sé com va saber explicar als encarregats de seguretat que era el meu pare. I així vam creuar la línia d’arribada, junts. En rebre ajuda, vaig ser desqualificat, així que no va poder constar com si hagués acabat la cursa, però tot l’estadi ens va aplaudir” explica. Tan potent va ser aquella imatge, que a Redmond li van ploure ofertes de marques comercials, va ser convidat a un munt de televisions i des de llavors, apareix sovint als mitjans de comunicació britànics. Fins i tot ha participat en un reality on uns quants famosos es tanquen unes setmanes en una casa. “Quan vaig arribar a Barcelona pensava que les coses anirien diferent. Però, mira, els Jocs em van canviar la vida perquè vaig demostrar un fort esperit de superació i perquè has de saber adaptar-te amb una rialla a tot el que et passi”, bromeja. Redmond, com no, també ha tornat a Barcelona. Abans amb el seu pare, que va morir fa uns anys. “La gent ens va donar molt d’amor, a Barcelona. Són coses que no s’obliden” conclou. Per a milers de persones, Barcelona, en el fons, van ser els Jocs de l’amor. Quan semblava que un món millor era possible.