Endinsar-se en una mostra d’art digital és submergir-se en un món que estimula sensacions poc habituals. L’exposició Digital impact, al Disseny Hub de Barcelona, és una experiència artística diferent, a vegades sorprenent i d’altres decebedora. Les instal·lacions més curioses són les que permeten interactuar amb l’obra d’art, quan aquesta detecta la presència de l’observador. El punt de sortida del recorregut convida a penetrar en una sala plena de milions de partícules de llum que es mouen aleatòriament. El visitant en modifica la trajectòria a cada passa que fa. Provoca una sensació d’inestabilitat però, a la vegada, un univers de calma s’empassa el visitant si no hi ha gaire gent al voltant. Hi ha obres que reprodueixen un ésser digital de qui l’observa, d’altres demanen paciència per aconseguir un estat de plena consciència. D’altres instal·lacions transporten falsament a experiències sensorials vinculades al món natural properes a la meditació. Un oasi digital juga amb els colors del cel durant una aurora boreal, una tempesta o una posta de sol en diferents punts del món. Altres obres busquen una experiència hipnòtica a través d’un moviment sinuós i infinit de formes i colors que et grata racons de la ment inaudits. Una mena d’éssers gegants peluts que corren amunt i avall d’una enorme pantalla provoquen un somriure. Les obres connecten amb la poètica i els sentits. Tens la sensació de ser testimoni de les beceroles de quelcom que en un futur serà molt més gros. És com si fos un exercici preliminar d’aprenentatge mutu. Com si l’art digital estigués prenent notes de la reacció de qui l'observa i l’observador intentés entendre el llenguatge de qui té al davant.

Però fins i tot en un context digital com aquest, la condició humana té el do de sorprendre’t més que no pas la tecnologia. Al llarg de la visita, hi ha diverses pantalles amb uns avatars d’aspecte humà. Digital humans, de Lowkeymoves, fa preguntes al visitant sobre l’exposició: "Creus que això és art?", "T’està agradant?". El visitant ha de prémer el botó del "sí" o del "no" per contestar. En funció de la resposta, els avatars continuen la conversa. Davant d’una d’aquestes pantalles es va produir un acte poètic que semblava que anava més enllà de les intencions de l’obra. Un home insatisfet amb l’exposició volia comunicar-ho als avatars. Quan l’humà digital li preguntava si creia que allò era una forma d’art, l’home, en comptes de prémer el botó, li contestava com si fos una persona: “No. Això no és art. És una tonteria”. Com que l’avatar no reaccionava perquè ningú premia el botó, l’home repetia la resposta elevant el to: “No! No és art!”. Fins que s’adonava que havia de prémer el botó del "no". Aleshores l’humà virtual continuava: “¿T’està agradant l’experiència?”. I l’home tornava a caure en el mateix error: “Gens. No acabo d’entendre de què va tot això. És infantil”. L’avatar es mantenia immòbil i l’home movia els braços intentant despertar el noi virtual. Movia el cos buscant el contacte visual fins que es recordava que allò era una màquina i que calia prémer el botó. La situació es va repetir en una altra pantalla on hi havia una noia virtual que continuava l’enquesta. Pretenia establir-hi una conversa oblidant que allò era una màquina. La gran poètica de Digital impact era allà. L’home que no veia cap sentit a l’art digital acabava fent petar la xerrada amb una pantalla amb un avatar clarament digital. Aquest visitant descregut se sent devorat per l’experiència sensorial en un diàleg impossible i frustrant que és l’apoteosi de l’exposició. La prova de la capacitat de l’art digital per fagocitar-nos fins i tot en contra de la nostra voluntat.

"La intel·ligència artificial reflecteix tot el que desitgem, tant si és bo com si és dolent"