El senyor Alberto San Juan m’escriu un missatge per convidar-me a Lorca en Nueva York, l’obra que aquests dies representa al Teatre Condal de Barcelona i que és la mateixa que va venir a representar a Lledoners davant dels presos polítics per mostrar-los el seu respecte, compromís i suport, un gest que, vist amb perspectiva, pren un enorme valor donada la tendència general a fer mutis de la intel·ligència ibèrica en general. Un amic comú, beneït sia, li ha passat el meu telèfon. Accepto encantat.

L’impacte de rebre un missatge d’aquest home (que això sí que és un home! Per fi! Un home!) és similar a l’impacte que em va causar rebre, quatre-cents anys enrere, un missatge de viva veu de la Isabel Preysler per agrair-me una entrevista que vaig fer-li per a Marie Claire... Bé, una entrevista sensu stricto no era, perquè, amb franquesa, no tenia res a veure amb les converses de Pierre Cabanne amb Marcel Duchamp, amb les confessions íntimes de Truman Capote a Lawrence Grobel o amb la xerrada promenade de Fran Lebowitz amb Martin Scorsese. Allò, a causa del context i de les característiques pròpies, tant del personatge com de servidor de vostès, va ser una cosa bastant més lleugera. La nova secció que s’inaugurava a la revista amb la senyora Preysler es titulava El bolso de... i en ella una socialité (la mateixa Preysler, Rosario Nadal, Tita Cervera, Elena Cué, Marta Chávarri, Inés Sastre, Eugenia Silva, la duquessa d’Alba...) ens explicava, a través de les meves preguntes, literalment i com el títol de la secció anunciava sense cap tipus de subtilesa o subterfugi, què portaven aquestes dames dins el bolso.

Quan li vaig explicar a la mamà per telèfon -entusiasmat perquè, com que acabava d’arribar a Madrid, tenia la sensació que, a partir d’ara, amb aquesta aportació a la literatura del papier couché, res podria anar malament- la mamà es va escandalitzar i em va etzibar que “¿Cómo se te ocurre preguntarle a una señora que qué lleva en el bolso? ¿Estamos tontos o qué? ¿A ti te parece eso normal? Me muero de la vergüenza, espero que como mínimo firmes con un pseudónimo ”. A un tres i no res va estar de presentar-se a la redacció de Marie Claire del carrer del Marqués de Villamagna (ah! quan les redaccions de les revistes de moda estaven al centre de la capital de l’imperi espanyol i no al vell mig d’un polígon!) per endur-se-me’n a Barcelona, altre cop, i ingressar-me a un reformatori. Afortunadament, alguna de meves germanes devia incendiar alguna altra cosa i entre això i que la mamà té dèficit d’atenció, es va oblidar del tema per complet fins al punt que quan vaig tornar, anys després, a la Ciutat Comtal, es va quedar perplexa perquè no recordava que portava vint anys a Madrid: “¿Dónde dices que has estado? ¿En Madrid? ¿Desde hace veinte años? Pues te digo una cosa, podrías haberme llamado para contármelo, desde luego, tú y tus hermanas, cómo sois... ”

Quan la senyora Preysler va trucar jo era en una de les sales d’espera de la Clínica Quirón, esperant que la doctora ens digués, al meu majordom i a mi, que l’operació d’apendicitis de la nostra companya de pis d’aquella època havia anat bé. Després de despenjar (“¿Marc? Soy Isabel... ”) vaig disculpar-me, mentre m’aixecava i anava cap a la porta, dient que sortia un momentet perquè m’estava trucant, i aquí vaig intentar que ni la veu, ni les cames, no em fessin figa, la Isabel Preysler. Tot i que, insisteixo, vaig intentar sonar natural i com si tal cosa, no ho devia acabar d’aconseguir perquè, inevitablement, vaig provocar un cert rebombori entre totes i cadascuna de les persones que estaven a la sala d’espera, neguitoses perquè, com nosaltres, esperaven resultats quirúrgics, però que, gràcies a la trucada de la dama de piques, van oblidar-se, ni que fos durant uns minuts, de la seva (de la nostra) angoixant i clínicament inestable realitat.

De tot el que la senyora Preysler carregava a l’interior del seu bolso (de Bottega Veneta quan ningú a la península Ibèrica sabia què era Bottega Veneta, som a principis dels dos mil) el que en aquell moment més em va sobtar va ser que hi duia un “botecito de hand sanitizer ”.

“¿Perdone Isabel, un botecito de qué? ”

Resulta que la primera persona a la que vaig sentir parlar de l’ara tan malauradament famós gel hidroalcohòlic va ser ella. En aquella època de falsa tranquil·litat i en aquell Madrid post-pelotazo i “pre-relaxing cup of café con leche ”, en què ningú, excepte els interessats, que van resultar ser munió, sospitava absolutament res de Gürtels, Púniques, Lezos o Corinnes, les senyores de photocall portaven a les bosses de mà un “botecito ” de gel hidroalcohòlic. Quan visitaven la toilette, durant l’enèsima festa de la setmana a l’ambaixada de torn (Colòmbia, França, els Estats Units...), en lloc d’obrir l’aixeta per rentar-se les mans, després de retocar-se el nas, ja de per si bastant retocat, se les fregaven amb dues gotetes de hand sanitizer del famós botecito que treien de la pochet. Amb aquesta estratagema evitaven esquitxar-se el vestit amb gotes d’aigua, vestit llarg de seda brodada, que era de Giorgio Armani de quan Giorgio Armani confiava la seva distribució espanyola, des de la botiga d’Ortega y Gasset, a les germanes Zunzunegui -Amalia, Begoña i Carmen-, de manera que, immediatament després, aquelles vel·leïtats podien seguir rodant i rodant, impecables i a prova de paparazzis, pels salons de Puerta de Hierro i del barri de Salamanca: “Cariño, nos vemos luego en casa de Pascua, muak ”.