El 23 de gener, pocs minuts després de les 3.30 de la tarda, les germanes Yolanda i Cristina Pérez van sortir a saludar el públic que omplia una de les sales de l’Hotel Le Marois de París, on acabaven de presentar la primera col·lecció d’alta costura de la seva marca, Yolancris. Entre el públic, a primera fila, la Mercedes -la seva mare- aplaudia emocionada i orgullosa. “Quan vaig sortir a saludar i la vaig veure allà asseguda no sé què em va passar però em va agafar un atac de plorera incontrolable”, recorda la Yolanda, l’encarregada de la part creativa i dels dissenys. “Jo no soc gens de plorar, però en aquell moment no podia ni parlar, així que vaig anar cap al backstage i allà ho vaig treure tot. Allò era incontrolable”, diu ara entre rialles mentre la Cristina, la germana encarregada de la part financera i la gestió de la marca. Les llàgrimes van ser el final feliç d’una aventura que ha portat aquestes germanes de Sabadell fins a la Setmana de l’Alta Costura de París, un dels clubs més selectes i hermètics del món de la moda. Així, al mes de gener es van convertir en la primera marca catalana -i espanyola- en 10 anys a desfilar en aquest marc únic. L’últim a fer-ho va ser Josep Font, un dels dissenyadors més valorats a nivell internacional.

Quedem amb la Yolanda i la Cristina un matí de febrer, tot just aterrades de París, a l’edifici on tenen les oficines i el taller, a l’Hospitalet de Llobregat. Un immoble anònim de tres plantes que amaga un petit exèrcit de treballadors artesans que es desviuen per fer realitat cada una de les creacions que la Yolanda imagina sobre el paper. “Tot va començar a la botiga de la mare”, recorda la Yolanda a la cuina que tenen al costat de les oficines. “Jo des de ben petita l’ajudava amb les clientes i ja veia que allò era el que més m’agradava”. La mare de la Yolanda i la Cristina, la Mercedes, havia treballat durant molts anys a la botiga Novias Cid i el 1985 va decidir posar-s’hi pel seu compte i obrir una botiga a Sabadell on feia vestits de núvia i de primera comunió. “La meva mare és allò que se’n diu una curranta nata”, expliquen les dues germanes. “Sempre la primera a arribar i l’última a tancar”.

Així, la infància de les dues nenes va transcórrer entre vestits per a ocasions especials, teles de colors i textures setinades, i, per tant, s’entén que la seva marca es dediqui precisament a això, a fer vestits per a núvies i per a festes. “A mesura que vaig anar creixent i aprenent, vaig començar a fer vestits jo -recorda la Yolanda-, i la cosa va anar tan bé que vam obrir una segona botiga a Sabadell per atendre només els encàrrecs que em feien per fer vestits a mida”. Quan li va arribar el moment de fer COU, la Yolanda va optar per fer-lo nocturn i durant el dia es va apuntar a l’Escola Guerrero, al carrer Tallers de Barcelona, a estudiar patronatge. “No m’agradava especialment, perquè els patrons que em feien fer no tenien les formes que jo tenia al cap, però em va donar una base tècnica, que sempre va bé. A mi m’havien ensenyat les clientes, amb els seus encàrrecs i les seves peticions, i jo feia les coses d’una altra manera. De fet, encara les faig d’una altra manera, però és la que a mi em funciona”, diu. D’aquesta manera, als 18 anys la Yolanda es va posar a treballar oficialment al costat de la seva mare. Van ser uns anys de molta feina i molt aprenentatge i el 2005 van fer el salt a l’edifici de l’Hospitalet. “La idea era treballar aquí per fer un petit mostrari per assortir les botigues de Sabadell, però tot just començar ja vam anar a la Bridal Week de Barcelona amb una col·lecció de núvies que va tenir molt èxit, i des de llavors no hem parat”, resumeix la Yolanda.

A l’Hospitalet actualment hi treballen una trentena de persones: les cosidores que s’encarreguen dels últims detalls de cada peça, la secció de tall, els de les màquines de cosir, i la gent de producció, administració i comunicació. La petita empresa familiar s’ha convertit en una marca coneguda arreu i això requereix molta gent treballant. Entre les cosidores hi ha Toni Serveró, l’encarregada dels acabats a mà, que porta treballant des que tenia 15 anys amb la mare de la Yolanda i la Cristina i que està amb elles dues des dels inicis de Yolancris. Per a Serveró, la clau d’aquesta feina és “tractar cada vestit com si fos el primer, és una cosa difícil, però és molt important perquè dona molt valor a cada peça”. Ella té molt clar que la costura és un treball artesà que ha d’agradar, perquè requereix sacrificis, i ella confessa que n’està enamorada. “A mi els vestits que fa la Yolanda m’encanten, cada vestit té una història diferent i per això són especials. A mi m’agrada molt la meva feina, que al final és cuidar les peces de vestir”. Serveró és molt exigent amb el que fa i per això la part de la qual s’encarrega -els acabats a mà-és d’una perfecció mil·limètrica que es veu en cada vestit. “Quan veig que una cosa no està bé, la tiro enrere. Es desfà i es torna a refer”, explica mostrant quin és el camí cap a la perfecció artesana.

Èxits inesperats

“Jo no m’haguria imaginat mai arribar fins aquí”, confessa la Yolanda, tot i que reconeix que “una vegada” va somiar “que feia una desfilada d’alta costura a París”. “Ho recordo perfectament. Fins i tot els detalls. Una cortina de vellut vermella separava l’espai de la desfilada i jo m’ho mirava des d’allà darrere”, diu. En canvi, la Cristina, la part analítica d’aquest tàndem, diu que ja fa uns anys que té clar que l’empresa va bé i per a ella anar a París ha sigut la conseqüència lògica de molts anys de feina.

Treballar colze a colze entre germanes no els suposa cap problema, al contrari. “Som un equip molt equilibrat”, diu la Cristina. “La Yolanda és la part creativa i jo la part financera, i així és molt fàcil treballar juntes. A més hi ha una qüestió de confiança, jo confio plenament en ella i ella en mi, i comentem i compartim la nostra part de la feina, perquè tot funcioni”, explica. El que no poden evitar és reproduir els rols de germana gran i petita. “La Yolanda és la gran i fa de germana gran. És la responsable, la que cuida”, diuen rient.

La seva mare també segueix treballant al seu costat, “però ara a un ritme una mica més calmat”, reconeixen. Malgrat tot, sempre està present, sobretot en els moments importants, com la desfilada de París. “La mare m’ha ensenyat a equivocar-me com menys millor”, diu la Yolanda. “Ella sempre explica que el seu mestre són els seus errors i jo he heretat aquesta concepció de la feina. A més, el fet de ser creativa però alhora propietària de l’empresa també fa que sigui més cautelosa. M’agrada molt arriscar-me, però alhora tinc molts clars els costos, i, per tant, jo mateixa a vegades tiro enrere alguna idea que he tingut perquè no la veig factible a nivell de costos”, reconeix.

La Yolanda té un concepte artesanal de la moda, en què gran part dels processos es fan a mà, cuidant molt cada vestit, com si fos únic. “Jo soc totalment contrària al fast fashion que impera actualment”, diu, i lamenta que grans marques multinacionals estiguin omplint de botigues iguals totes les ciutats del món amb peces de roba que costen menys de 10 euros. “A mi em sap greu que s’estigui perdent la feina artesana lligada a la roba. Nosaltres reivindiquem aquest treball. Crec que hi ha una sèrie de peces de vestir que comporten moltes hores de feina, que tenen al darrere tot un equip de gent treballant a mà, i això és molt valuós i té un preu”, diu la dissenyadora. I és que per a ella “els vestits tenen ànima” i això es deu, sobretot, a la feina manual que hi ha al darrere. Tot això es va poder veure en els 36 vestits que van presentar a la Setmana d’Alta Costura de París. Una col·lecció inspirada en la ciutat de Barcelona i el modernisme que traslladava els colors del trencadís gaudinià a uns vestits espectaculars, amb brodats infinits, preciosistes i barrocs, que van encantar a l’audiència parisenca, entre la qual no hi van faltar algunes celebrities amants de la marca. “La Inés Sastre va venir a la desfilada i a l’acabar em va dir que estava meravellada, que li havia agradat molt. Em va comentar que feia temps que no veia propostes tan femenines”, recorda la Yolanda.

Quan parlem del tipus de dona que es posa els seus vestits la Cristina té clar que és una persona “a qui li agrada la moda, perquè, si t’agrada i en saps, no et vesteixes com tothom”. La Yolanda creu que la dona que es posa els seus vestits “no té por de mostrar la seva sensibilitat ni vergonya de mostrar-se sincera”. “És una dona a qui li agrada cridar l’atenció, que no és discreta”. A ella li agrada molt parlar de sensibilitat i subtilesa. “Les dones que van ensenyant tot el pit i les corbes a mi no m’agraden, per molt de moda que estigui fer-ho”, diu. “Crec que la subtilesa d’una dona és un valor molt potent i a mi m’agrada potenciar-lo”, diu, i resumeix el que per a ella és la moda amb aquesta frase: “Per a mi un vestit ha de tenir poesia”.

Un dels seus referents clàssics és Cristóbal Balenciaga, el creador basc de qui admira la perfecció. “Vaig conèixer una dona amiga de ma mare que havia treballat de model amb ell i m’explicava que podia estar dues hores només per posar-li una màniga. Fins que no estava perfecta no parava. M’agrada molt aquest afany de buscar la perfecció”, reconeix. Tot i que entre els dissenyadors actuals destaca la feina de Pier Paolo Piccoli, ara al capdavant de Gucci, i de Maria Grazia Chiuri, la primera dona que ha arribat al càrrec de directora creativa a Dior. En canvi, la Cristina, quan parla dels vestits que fa la seva germana, té clara la influència que hi veu: “Aquestes peces són una barreja de McQueen, Vivienne Westwood i Valentino”, diu.

Vestir ‘celebrities’

Tot i que la seva participació a la Setmana de l’Alta Costura de París les ha catapultat a una fama de nivell internacional, ja fa uns anys que Yolancris es coneix més enllà de les nostres fronteres. Les germanes Pérez tenen clar que el punt d’inflexió va venir amb la boda de Kim Kardashian l’any 2014. La Yolanda explica aquesta anècdota entre rialles i encara ara amb un punt d’al·lucinació. “Nosaltres en aquella època ja enviàvem el nostre lookbook a estilistes internacionals que coneixíem i llavors un d’aquests ens va contactar perquè les germanes Kardashian no tenien vestit de dames d’honor per a la boda de la Kim. Es veu que el vestit que els havia fet Riccardo Tisci, que llavors estava a Givenchy, no els havia agradat i algú els va ensenyar el nostre lookbook i van voler que fóssim nosaltres qui els féssim els vestits”. Això es va traduir en un viatge llampec a París per conèixer el clan més famós de les celebrities mundials, parlar amb elles, ensenyar-los teles i propostes, prendre mides i tornar a casa per començar a treballar. “Tot això a contrarellotge perquè la boda era al cap de pocs dies”, recorda la Yolanda, que diu que li hauria agradat lluir-se fent-los alguns vestits espectaculars: “Però al final van acabar triant unes teles llises una mica massa senzilletes pel meu gust”, destaca. Quan va tenir els vestits a punt, diu, la seva idea era “enviar-los a Florència, on era la boda, i llestos”. “Però no! Elles van voler que hi anés per provar-los-els en persona, així que ja em veus a mi anant a la vil·la absolutament increïble on es van casar a emprovar-los els vestits i fer els últims retocs”.

A partir d’aquest moment, després del ressò que va tenir la cerimònia, les comandes internacionals es van disparar i Yolancris ha vestit celebrities com Beyoncé o Lady Gaga. “Però amb elles ha sigut fàcil”, diu rient la Yolanda. Ens fan la comanda a través dels estilistes, que ja tenen ben mirat el nostre lookbook, i nosaltres fem el vestit, l’enviem i llestos”, explica. I entre les celebrities de l’Estat també tenen moltes fans i d’entre totes destaca sobretot Rosalía. La cantant de Sant Esteve Sesrovires ha optat per vestits Yolancris en diverses ocasions, però la més recordada va ser la seva aparició als Grammy llatins enfundada en un espectacular vestit rosa fet per la Yolanda que consistia en metres i més metres de tul prisat, amb un escot a l’esquena i una espectacular cua llarguíssima. “Aquell vestit va ser un flechazo de la Pili, la germana de la Rosalía, que també li fa d’estilista”, explica la Yolanda mentre passa per una filera de vestits daurats, plens de brodats, penjats i protegits per plàstics. “Mira, tot això se’n va cap a l’Aràbia Saudita i els Emirats Àrabs. Allà els agrada molt aquest estil barroc i el daurat”, expliquen les germanes. Tot i aquest èxit internacional, que els ha portat a vestir celebrities, les dues germanes de Sabadell tenen clar que la seva feina “se centra en el dia a dia al taller”. “Fent el que sabem fer i pensant en els encàrrecs que tenim”, diu la Cristina. Aquest esperit tan treballador, heretat de la mare, és, al final, el secret i la garantia del seu èxit.