Segons informava el diari El Mundo en la seva edició de paper en un article a doble pàgina dilluns passat, “el rey hizo que la Princesa Leonor asistiera a la grabación de su histórico discurso tras el 1-O ”. Segons explica Marina Pina, la periodista que firma el totxo, Felip VI “quiso que su hija, la Princesa Leonor, Heredera al Trono, estuviera presente y fuera testigo del momento para conocer la trascendencia histórica. Como Juan Carlos I hizo con él la noche del 23-F ”.

M’he de recordar, en primer lloc, de trucar a les companyes lingüistes i correctores de l’ARA per preguntar-los sobre aquesta raresa que per a mi suposa que les paraules princesa, heredera i trono vagin, si més no en aquest article del rotatiu madrileny, en majúscules. Em té l’assumpte intrigadíssim: ¿de debò que hem d’escriure princesa, però, sobretot, tron i hereva, en majúscules? ¿Si no ho fem, compta com a injúria a la Corona o es considera només falta d’ortografia?

Després, i en segon lloc, resulta evident que, si ens refiem d’aquesta exòtica informació i tal com han subratllat diversos analistes al llarg i ample de la recent història de la península Ibèrica, l’actual rei d’Espanya va creure que aquell primer d’octubre de fa cinc anys era el seu 23-F i l’oportunitat perfecta per portar-nos, seguint amb la tradició familiar, la democràcia, a hòsties, això sí, però aquest cop, ben plena.

Segons segueix explicant l’article, que em permeto glosar perquè molt em temo que la majoria de vostès no es deuen haver dignat a llegir-lo, el rei Joan Carles I, l’Oriental, va explicar-li al José Luís de Villalonga: “[El 23-F] obligué al Príncipe de Asturias a pasar la noche en mi despacho para que me viera ejercer el oficio de Rey ”.

El nano, que l’any 1981 tenia vora els tretze anys –la mateixa edat, si fa no fa, que tenia la Heredera al Trono el 2017–, sembla que de tant estar-se en un racó del despatx de la Zarzuela veient com el seu pare exercia el seu ofici de rei salvant la democràcia (després de pensar-s’ho una mica, no ens enganyarem, no devia ser un acte reflex) s’adormia indefectiblement, un fet ben comprensible si tenim en compte que el festival hormonal preadolescent et fa pendular, radicalment i sense termes mitjans, de l’excitació sexual a la somnolència. El rei Joan Carles, sempre més sexual que somnolent, cada cop que veia que el xaval s’adormia es veu que li etzibava “¡Felipe, no te duermas! ¡Mira lo que hay que hacer como Rey! ”. Ens preguntem ara si quan el seu pare trucava des del mateix despatx als seus cosins petrolers per, pressumptíssimament, acordar comissions diverses, el príncep dormilega també era cridat a capítol per anar aprenent l’ofici o no.

El que sí que deixa l’article claríssim és que Felip VI va fer aquell discurs amb coneixement de causa perquè és un expert en Catalunya. Pel que sembla, anys enrere, “aprovechando el año 1992, cuando Barcelona se convirtió en el centro del mundo [deduïm pel to que per a la periodista avui en dia Barcelona ja no ho deu ser, “el centro del mundo ”, encara sort] quiso pasar allí una temporada para tejer una red de contactos, empaparse de la cultura catalana y entender sus problemes y necesidades ”. A més a més, Felip VI en va aprendre molt de la catalana terra, perquè “iba a ciudades grandes, però no descuidaba la presencia institucional en lugares pequeños como Olot o Talarn ”. Quin detall.

La periodista no deixa passar l’oportunitat de demostrar-nos el seus amplis coneixements en sociolingüística i afegeix que “en esos encuentros [el rey ] hablaba en español y en catalán, pues dominaba ambas lenguas y, ceñido a lo que dice el Estatuto de Autonomía, utiliza el bilingüismo ”. Tenim la sensació que per a la periodista el bilingüisme consisteix en combinar, en una mateixa frase, ara una paraula en català, ara una en castellà, una en català, una en castellà, català, castellà, català, castellà, català...

Hi ha dues persones per les quals aquests dies sentim empatia. La primera és l’Íñigo Onieva, l’exnòvio, afortunadament per a ell (¡de buena te has librado, machote! ) de la Tamara Falcó, nova musa de la ultradreta internacional i si no anem amb compte un altre forat perquè, a través de la frivolitat (mea culpa, mea maxima culpa ), se’ns escoli, encara més, el feixisme fins a les entranyes, i estic sent fi... La segona persona amb la qual hauríem d’empatitzar avui és la princesa d’Astúries, perquè a mi el meu papà em diu que l’acompanyi al despatx perquè escolti la xapa que ha d’engegar a la nació per salvar-la del “desafío independentista ” i a mi m’agafen tots els mals.

–¡Leonor! ¡No te lo pienso volver a repetir! ¡Deja ya de una vez la dichosa Play y vente inmediatamente para mi despacho, que voy a salvar a España y así vas viendo como se hace!

–Jopeta, papi, menudo rollo.