En el famós poema que Jacint Verdaguer va dedicar al Pi de les Tres Branques, un jove Jaume I somiava al costat de l’arbre. El pi, en realitat, devia néixer molts anys després del seu regnat, però el que demostra aquesta llegenda literària és que la singularitat d’un arbre no només depèn del fet de tenir unes mides gegantines o unes formes extraordinàries. Quan l’any 1987 la Generalitat va iniciar la catalogació d’arbres monumentals es va establir un criteri en part subjectiu que reconeixia tant els exemplars més imponents com els que arrossegaven algun tipus de simbologia. L’enginyer forestal Eduard Parés va ser una de les persones que més hi van treballar, fins que es va jubilar el 2016: “Als Estats Units i en altres països tenien unes fórmules per puntuar els arbres singulars, basades en les mides. Aquí vam voler tenir en compte també altres aspectes com la història o el que poden suposar sentimentalment per a la gent”. Actualment hi ha a Catalunya més de 250 arbres catalogats com a monumentals, a banda dels que han estat declarats d’interès local o comarcal. N’hi ha que s’enfilen més de 40 metres; altres tenen troncs espectaculars, formes recargolades o els han convertit en monuments de fusta un cop morts. Alguns costen de trobar enmig d’arbredes aïllades o són en finques particulars, i altres presideixen places de poble. Alguns són el centre d’històries rocambolesques i n’hi ha que podrien arribar a tenir més de mil d’anys de vida, com algun teix i algunes oliveres de les Terres de l’Ebre.

L’administració intenta protegir aquests arbres de manera especial –també n’assumeix el manteniment, de manera que no sigui una despesa per al propietari–, però no sempre resulta fàcil. “Els llamps i els grans temporals són perillosos. Recordo tres episodis bastant seguits: el vendaval a les comarques de Tarragona el 2 de novembre del 2008, la nevada humida de la Garrotxa i el Ripollès el 26 de desembre del 2008 i la tempesta Klaus del 24 de gener del 2009 van arrencar dos arbres monumentals i hi va haver força desperfectes en una desena més”, explica Parés. “Els arbres formen part de la cultura del país. Ja fa més de 30 anys, quan anàvem a veure’n un, al bar del poble te’n parlaven de quatre o cinc més que no et podies perdre. Al cap de poc temps ja teníem centenars d’arbres singulars per visitar”. En aquestes pàgines us en seleccionem tretze, començant pel Pi de les Tres Branques i el Roure de Can Codorniu, els dos primers que van rebre la distinció de monumentals.

1. Pi de les Tres Branques

Castellar del Riu, Berguedà | Pinus sylvestris

h 25 m · c 1,85 m · Símbol de la Santíssima Trinitat per a alguns, durant la Renaixença va ser adoptat com a símbol catalanista. Jacint Verdaguer li va dedicar el poema Lo pi de les tres branques el 1888, i fa alguns anys va patir actes vandàlics de caràcter polític.

__________________________________________

2. Roure de Can Codorniu

Sant Sadurní d’Anoia, Alt Penedès | Quercus × cerrioides

h 17 m · c 5,22 m · C 28,5 m · Arbre emblemàtic, especialment a Sant Sadurní d’Anoia, és el símbol de les caves Raventós i Blanc. L’abril del 2009 es va tombar i a partir del 2016 ja no va rebrotar.

__________________________________________

3. Alzina del Mas de Borbó

L’Aleixar, Baix Camp | Quercus ilex subsp. ilex

h 11 m · c 6,45 m · C 25 m · L’alzina més grossa i probablement una de les més antigues de Catalunya. L’any 2008 va perdre algunes branques a causa d’unes fortes ventades però avui dia impressiona per una capçada de 25 metres d’amplada.

__________________________________________

4. Roure de Ca n’Oriol

Rubí, Vallès Occidental | Quercus pubescens

h 20,5 m · c 3,60 m · C 22,5 m · El Roure de Ca n’Oriol és un bon exemple d’arbre museïtzat. Després de mort, es va adequar el seu singular tronc per convertir-lo en un monument de fusta in situ. Es pot visitar enmig d’un parc molt concorregut.

__________________________________________

5. Roure dels Capellans o de la Font del Bac

Albanyà, Alt Empordà | Quercus pubescens

h 15,5 m · c 6,23 m · C 21,3 m · És el roure més gruixut de Catalunya. Situat als peus d’una pista forestal i enmig d’un gran espai natural, la gent de la zona deien, popularment: "Per abraçar-lo es necessiten set capellans".

__________________________________________

6. Castanyer de la Casa del Bosc o de Can Cuc

Cànoves i Samalús, Vallès Oriental | Castanea sativa

h 15 m · c 13 m · C 17,5 m · Es considera l’arbre més gros de Catalunya pel gruix del tronc, de 13 metres. Un incendi va deixar la soca parcialment buida i en els anys 60 del segle passat un carboner va viure durant més d’un any en el forat.

__________________________________________

7. Pi Vell de l’Arp (l’Avi)

La Vansa i Fórnols, Alt Urgell | Pinus uncinata

h 18 m · c 5,5 m · C 13,5 m · Aquest pi, conegut com l’Avi, és el més vell d’un conjunt imponent de pins negres. S’hi poden veure encara les incisions que feien les trementinaires per extreure’n resina i elaborar pomades per guarir ferides.

__________________________________________

8. Roure de la Xoriguera

Planes d’Hostoles, Garrotxa | Quercus pubescens

h 34,5 m · c 4,14 m · C 15,5 m · És el roure martinenc més alt de tot Catalunya. A principis del segle passat, es va decidir tallar tota la roureda excepte 12 exemplars, dels quals aquest n’és un.

__________________________________________

9. Aulina Reclamadora de Puigsaguàrdia

Fontcoberta, Pla de l’Estany | Quercus ilex subsp. ilex

h 15 m · c 3,52 m · C 18 m · Va ser modelada per l’home amb la finalitat de capturar ocells, sobretot tords. Els caçadors feien sonar una mena de xiulets per atreure les aus, que quedaven atrapades en les branques que havien impregnat d’una substància enganxifosa extreta del vesc.

__________________________________________

10. Lo Parot

Horta de Sant Joan, Terra Alta | Olea europaea var. europaea

h 8 m · c 7,45 m · C 8,5 m · Aquesta olivera de soca recargolada és un dels arbres més vells del litoral mediterrani. La tradició li atribueix dos mil anys i pertany a una varietat desconeguda avui dia, la qual cosa justificaria la creença que té una edat mil·lenària.

__________________________________________

11. Sequoia de Tortadès

Vilanova de Sau, Osona | Sequoiadendron giganteum

h 48 m · c 6,34 m · C 16 m · Ha estat la sequoia i la conífera més alta mesurada a Catalunya (1988) tot i que el 1990 va perdre la part més alta de la capçada per un llamp. Va rebre el nom popular de Bella Antònia, una modificació del nom científic Wellingtonia, antic sinònim de Sequoiadendron.

__________________________________________

12. Plataner de Vila-sana

Vila-sana, Pla d’Urgell | Platanus × hispanica

h 30,5 m · c 4,70 m · C 23 m · Enmig d’una zona molt plana, tot just al costat d’un rec, s’aixeca aquest plataner monumental de 30 metres d’alçària que es pot divisar a gran distància. La seva capçada es ramifica en tres branques cap als 8 metres.

__________________________________________

13. Cedre de Masjoan

Espinelves, Osona | Cedrus atlantica

h 37 m · c 4,19 m · C 22,7 m · A la finca de Masjoan d’Espinelves hi ha l’Arborètum, la concentració d’arbres monumentals més gran de Catalunya. Hi ha alzines, avets, sequoies... i aquest cedre de 37 metres d’alçària plantat el 1911. Un veí seu, el Cedre d’Encens, és la conífera viva més alta de Catalunya.

Infografia al paper de l'ARA Diumenge

Fonts i fotografies: Gencat, web d’Eduard Parés (https://plantipodes-am.cat), Viquipèdia i elaboració pròpia