E ls arquitectes Marta Colón i Juan Palencia treballaven a Basilea (Suïssa). Ella, mallorquina, ho feia al despatx d’Herzog & de Meuron. Ell, madrileny, a Burckhardt Partner. Cercaven casa a Mallorca, en principi per passar-hi les vacances, però amb el somni d’instal·lar-s’hi un dia: tornar als paisatges de la serra de Tramuntana d’on ella és. Van trobar una casa en venda a Banyalbufar, en un lloc immillorable, el nucli del Penyal: el mar just al davant, la serra a tres dels ostats, el poble als peus, pocs veïns i la natura omnipresent. Segons es conta a Banyalbufar, les cases del Penyal, com que quedaven costa amunt i eren aferrades l’una a l’altra, eren les que les famílies llegaven als fills fadrins, mentre que els casats es quedaven amb les que podien gaudir d’hort, en altres llocs del poble. Can Rei, la casa que van comprar i reformar els arquitectes durant dos anys, a poc a poc, mentre residien a Basilea, es va convertir, acabada la rehabilitació, en un projecte de vida. Van deixar Suïssa i van obrir gabinet propi a Banyalbufar, Isla Architects, tot cercant habitar aquells paisatges, moure’s en distàncies curtes i gaudir de la tranquil·litat del paratge.

Isla Architects, amb la reforma de Can Rei (acabada el 2017), no només definien com els agrada viure, sinó que també establien una mena de declaració de principis de l’arquitectura que fan. La casa ha esdevingut la carta de presentació per als projectes que, de llavors ençà, treballen.

Cercar l’essència de la casa, posar en valor els elements i processos constructius tradicionals de la zona, retornar-li el caràcter que tenia com a edificació del segle XVIII, treure’n tot allò que no era original, sinó fruit de successius afegiments al llarg del segle XX, consolidar-ne l’estructura i els sostres, reorganitzar-ne els interiors i sobretot netejar-la per deixar espai a la contemporaneïtat que avui s’hi respira, n’eren els objectius.

Can Rei, avui, és una casa neta, d’interiors que tenen la blancor del guix tradicional (als sostres en volta, però també al trespol de calç de l’espai principal) i l’amplitud i la flexibilitat que facilita els usos actuals. És una casa on el passat -parets gruixudes, la presència de la cisterna a l’interior de l’habitatge, les portes antigues, la tradició de les teules pintades al voladís de la teulada, les rajoles de fang fetes a mà a Campos per al pis de dalt o la recreació, per part d’Huguet, d’una antiga pica mallorquina per a la cuina que, com a aixeta, només té un simple tub de llautó corbat- conviu amb total sintonia amb la contemporaneïtat dels elements de disseny introduïts. Pocs, els necessaris: una taula d’un vermell llampant que serveix d’auxiliar a la cuina, de menjador, per a la feina o per a la reunió familiar; una senzilla làmpada pivotant, de paret, la llum de la qual va de la cuina a la zona d’estar, un espai únic; la gran nevera introduïda fins a desaparèixer dins un dels nínxols dels murs gruixuts, o la petita zona de cuinar, dins un altre nínxol amb finestra, mirada al mar i accés directe a la terrassa exterior on es pot fer vida molt més de mig any.

En el seu afany de recuperació, Isla Architects va conservar una bona part dels mobles de la casa. Cadires d’un estil o d’un altre, els vells llits, els armaris o els gronxadors tenen avui una nova vida i a vegades també un nou ús. És allò que cercaven, un bon equilibri entre el que és nou i el que és vell, entre la pulcritud i la rusticitat, i viure l’arquitectura tradicional mallorquina (entendre per què les cases eren com eren) i mirar-la des de la contemporaneïtat més tranquil·la, confortable i alegre.