El sisè president dels Estats Units, John Quincy Adams, va dir: “No hi ha res més patètic en aquesta vida que un expresident”. Ell va ocupar un lloc a la Cambra de Representants fins al dia de la seva mort. Felipe González també va dir allò que els expresidents eren com un gran gerro xinès en un pis petit, que no sabies mai on posar-los i acabaven fent nosa. En la majoria de casos, les expresidències tenen una vessant oculta de la qual formen part sospitoses portes giratòries, discretíssims consells administratius i assessors i moltes hores en camps de golf.

Però els temps canvien i alguns expresidents han decidit assumir papers innovadors. És el cas dels Obama. Barack i Michelle han vist que una nova manera de continuar influint i mantenint la dignitat pública és a partir de construir relats. La importància d’explicar històries, que és quan de veritat la gent para l’orella. El poder del que ells anomenen l’storytelling com a sistema per fer arribar missatges a la societat que generin punts de vista, estats d’ànim i conductes de referència.

Barack Obama ha publicat el llibre de memòries A promised land, i Michelle, Becoming, on explica la seva trajectòria des de la infantesa amb una finalitat molt concreta: empoderar les noies perquè es marquin objectius personals i els persegueixin amb voluntat ferma. A més, s’han aliat amb Netflix per produir documentals, programes i sèries, segurament l’eina més poderosa i massiva per transmetre valors i missatges socials.

La fórmula més original, però, ha sigut la del podcast. A través de Spotify, Barack Obama i Bruce Springsteen han col·laborat per oferir als seus seguidors un seguit de converses mantingudes en la intimitat de l’estudi que el cantant té a casa seva. Renegades [Rebels] és un títol prou curiós per emmarcar els diàlegs d’algú que ha sigut l’home més poderós del món i el cantant que ostenta el càrrec mundial de The Boss. Envoltats de mil guitarres i de la confortabilitat d’unes càlides parets de fusta, els dos homes xerren amb tranquil·litat sobre el bé i el mal. Ho fan amb aquell to tan típic dels homes que han adquirit una parcel·la de poder, en què es nota que els agrada escoltar-se a ells mateixos i es troben interessants en aquella tessitura. Filosofen, riuen amb un to una mica arrossegat, com si tampoc volguessin esforçar-s’hi gaire, i experimenten la germanor dels de la seva condició. Parlen del contrast entre els seus orígens però ho fan per posar en relleu tot allò que els uneix. Barack i Bruce consideren que tots dos han volgut canviar el món des de dos llocs molt diferents: la política i la música. I segurament és veritat. S’adulen l’un a l’altre i recorden sopars passats. Barack recorda el primer àpat que van compartir en la intimitat els dos matrimonis. L’expresident recorda que aquell dia Patti Scialfa, a qui Obama anomena “your amazing wife Patti ”, va explicar a taula com havia fet posar les piles al seu marit i li va exigir més compromís familiar en la tasca d’educar els fills i responsabilitzar-se de qüestions domèstiques. I sembla que se’n va sortir. Barack Obama diu que aquella nit, quan se’n va anar a dormir, la seva dona li va retreure que ell no hagués fet el mateix pas i s’hagués implicat més en les tasques familiars com havia fet Springsteen. El mateix Barack Obama, amb un somriure, diu que ell es va haver de justificar dient que el cantant era deu anys més gran que ell i potser més endavant canviaria i s’esforçaria per fer-ho, lloant el rol del seu interlocutor. I aquests, són els rebels.