El barri guanyat al mar

En un principi la Barceloneta era una illa situada davant de la costa barcelonina, i a base de tirar-hi runa es va transformar en una península irregular. Nascuda directament on abans només hi havia aigua, conserva la salabror i un horitzó característic de cels clars i vents rampelluts. Havia sigut habitada per mariners i pescadors, i ara constitueix un dels veïnats més peculiars de Barcelona. Cruïlla de turistes i autòctons, de tradicions culinàries diverses, lloc d’esbarjo i de treball, caminar pels seus carrers és una de les grans experiències que encara es poden disfrutar en aquesta ciutat en permanent estat de transformació.

Ara que els barcelonins busquem la nostra identitat entre antics comerços desapareguts i faraònics plans per reformar el nostre litoral, la Barceloneta s’ofereix com un enclavament on moltes coses sembla que no han canviat gaire, com un dels nostres flascons de les essències a poques passes de la voràgine dels turistes. Es tracta d’un espai humanitzat a partir del que era sorra i aiguamolls, un indret marginal que no va ser pensat per viure-hi fins que la derrota dels catalans l’any 1714 va provocar la destrucció de la Ribera. Llavors es va pensar en aquest terreny insalubre i buit per encabir-hi les famílies desnonades, que s’allotjarien en un veïnat de nova planta que l’enginyer Juan Martín Cermeño -autor també del castell de Montjuïc- va dissenyar amb cases uniformes de perfils baixos per minimitzar els efectes d’un hipotètic atac naval. Els carrers van ser inaugurats l’any 1753, però, segons diu la tradició, les obres van tardar tants anys que cap veí de la Ribera hi va poder viure.

Parlo amb Daniel Venteo, l’autor del llibre La Barceloneta (Viena Edicions / Ajuntament de Barcelona, 2014). M’explica que d’aquesta barriada és de les que en sabem més coses i, en canvi, se n’ha escrit molt poc: “Tradicionalment ha sigut un territori al marge de la llei, un espai de llibertat. Això ha creat aquest caràcter tan marcat en els seus veïns, que són la comunitat més identificada amb el seu paisatge”. Ha sigut l’únic barri fora muralles de Ciutat Vella, al qual s’accedia pel Portal de Mar, situat aproximadament on ara s’alça la Facultat de Nàutica. Un cop travessat l’antic límit de la ciutat ja es veu el Museu d’Història de Catalunya, ubicat en el que queda dels Magatzems Generals de Comerç. Just al davant hi ha la plaça de Pau Vila, amb una rosa dels vents inscrita al paviment que va ser obra de Lothar Baumgarten i que ens recorda la importància dels elements en la navegació. “La Barceloneta és l’indret on la ciutat es troba amb el mar -diu Venteo-, un cas únic al món, ja que molts carrers es transformen en platja sense solució de continuïtat. Vas caminant i s’acaba l’asfalt, i estàs al límit de la costa”.

Creuem el passeig Joan de Borbó i entrem al barri pel carrer de Balboa, on hi ha la popular cerveseria El Vaso de Oro. Diuen els que en saben que en aquest local dedicat a les tapes és on tiren millor la canya de cervesa de tota la ciutat. Amb la set amansida, traiem el nas pel carrer de Carbonell per descobrir darrere una tàpia el desconegut passatge de la Cadena, un indret que no surt en cap mapa malgrat que conserva la placa municipal. S’hi pot accedir pel Bar Bitácora i per la fruiteria Mas dels Arcs, les úniques restes del que havia sigut el camí a la desapareguda plaça de toros del Torí inaugurada l’any 1834. En aquesta plaça hi va debutar el primer torero català conegut, Pere Aixelà Peroy, i també va ser on va tocar la primera banda de música contractada per acompanyar l’espectacle. Tot i així, un dels entreteniments de més èxit dels que s’hi feien era l’enlairament de globus aerostàtics, un exercici en què va destacar el francès François Arban, que en una de les ascensions va desaparèixer i mai més se’n va tornar a saber res.

Menjadors populars

El carrer de Balboa està situat en el conegut Eixample de la Barceloneta, una zona edificada a finals del segle XIX amb edificis com la Casa Magí i la popular Casa de les Sirenes, que recorda aquests éssers mitològics de les tradicions marineres, meitat dones meitat peixos. Altre cop amb els peus a terra, baixem per Pizarro i travessem pel carrer de Ginebra, on hi ha les terrasses del bar de tapes Jai Ca i del Restaurant Cherif. Després seguim pel carrer del Baluard, on hi ha la típica casa de menjars de Can Maño, que antigament havia sigut un dels menjadors més populars entre els obrers de les fàbriques veïnes. Aquí es pot veure la Casa Torras, un edifici modernista de Josep Graner, que en va fer un d’igual al carrer de l’Atlàntida (l’única diferència entre les dues finques és que la façana de la primera és verda i la segona és vermella). Aprofitant els mateixos plànols, l’arquitecte Domènec Boada també va fer dues cases iguals en aquest barri, la Casa Lluís Cairó al carrer de Paredes i una casa sense batejar al carrer de la Maquinista que són quasi idèntiques. A la Maquinista hi ha el Bar La Bombeta, que conserva una antiga pintura publicitària del local a la paret mitgera que dóna al passeig Joan de Borbó. I també hi ha la taverna de Can Ramonet, un dels restaurants més antics de la ciutat, situat en un edifici del segle XVIII que conserva una marca d’illa, una mena de retolació primitiva dels carrers que s’agrupaven en illes de deu cases. En aquest carrer també hi ha Cal Sastre, una casa del divuit restaurada en estil noucentista l’any 1921 amb esgrafiats a la façana, on hi havia hagut la sastreria Miquel.

Sortim a la plaça del Poeta Boscà i topem amb el Mercat de la Barceloneta. Al costat podem comprar pa a l’excel·lent forn Baluard o tastar les famoses bombes de la Cova Fumada, l’última puda que queda en peu on les dones dels patrons pesquers cuinaven i venien la part del peix que els corresponia. A poques passes d’allà s’hi pot veure una reproducció d’un mascaró de proa de color fosc que representa un indi nord-americà i que era la versió local de l’home del sac, i les mares avisaven els fills que si no es portaven bé vindria el Negre de la Riba. A l’altre costat de la plaça hi ha el Bar L’Electricitat, a les parets del qual es poden veure fotografies dels desapareguts xiringuitos de la Barceloneta, unes senzilles barraques de fusta aparegudes a la sorra on els pescadors oferien la possibilitat de tastar les seves captures i que amb els anys es van transformar en tot un símbol de la gastronomia local fins que van desaparèixer coincidint amb els Jocs Olímpics.

ELS OBRERS VIUEN ALS QUARTS DE CASA

A mitjans del segle XIX la Barceloneta va conèixer una gran expansió demogràfica, afavorida per l’aparició d’indústries com les foneries metal·lúrgiques Nueva Vulcano i Lacambra, o la fàbrica de maquinària agrícola Pfeiffer. D’aquell món en queda l’arc d’entrada de la constructora de maquinària pesant La Maquinista Terrestre y Marítima, enderrocada el 1979. L’aparició d’un nou veïnat fabril va modificar l’estructura de les cases dissenyades per Cermeño, a les quals es van afegir pisos i se’n van dividir plantes, cosa que va provocar l’aparició dels famosos quarts de casa, d’uns trenta metres quadrats, encara amb la fama de ser els domicilis més petits de Barcelona. “Ha sigut un barri carregat d’estereotips negatius -recorda Venteo-. Humit, perillós, insalubre... En canvi, és el que té menys densitat urbana i l’índex més baix de població estrangera, i és un dels més ben comunicats de la ciutat”.

Si travessem la plaça de Pompeu Gener i anem cap a la plaça Brugada toparem amb la font de Carmen Amaya, al mateix indret on la bailaora anava de petita a buscar aigua quan vivia al Somorrostro. A tocar de la font hi ha el xamfrà dels carrers Sant Carles i Sòria, on es pot veure una enigmàtica mà de pedra amb dues fletxes que probablement devia ser un antic indicatiu de direcció per als vehicles. Del pas del temps en parla el documental que està preparant Pero Nares, antic veí del barri i col·laborador de l’enyorat titellaire Pepe Otal: “La Barceloneta conserva un ritme propi, com les onades. És un lloc que t’atrapa i costa marxar-ne. Jo me’n vaig anar perquè amb la família el pis m’havia quedat petit, però encara hi vinc i em saluda tothom. Una veïna tenia una petita col·lecció de fotografies antigues, i amb elles he treballat amb Ernesto Figueras en un curtmetratge que segueix els canvis d’aquests carrers al llarg dels anys”.

Al carrer de Sant Carles hi trobem el Bar Leo, dedicat al cantant Bambino i autèntic temple de la rumba flamenca. Aquí també hi ha la Casa Joan Ors, un edifici modernista construït al damunt d’una casa del XVIII. Si seguim per aquesta vorera, a la cantonada amb el carrer de l’Atlàntida, podem aturar-nos al Restaurant Cal Papi, i seguir una mica més enllà fins a la Casa del Porró, del 1761, que ara acull la Casa de la Barceloneta, on es conserva la memòria històrica del barri.

Si ens arribem al carrer del Comte de Santa Clara ensopegarem amb la seu de l’antiga cooperativa La Fraternitat, transformada en biblioteca pública. A la mateixa travessia es veu la Casa dels Reis Sarraïns, anomenada així per una peça de ceràmica que llueix a la façana amb les quatre barres, la creu de Sant Jordi i quatre caps tallats de sarraïns. Segons els veïns, era per impedir que els ratolins pugessin al primer pis o per reflectir la llum del sol i allunyar els coloms i les mosques. A tocar també hi ha el carrer dels Pescadors, la versió marinera del carrer Petritxol amb tot de rajoles a les parets. No gaire lluny, el carrer de Sant Miquel conserva un vell rètol de la Guerra Civil, quan van dedicar-lo al militant del POUM Miquel Pedrola.

La successió de Fibonacci, a terra

Arribem així a la plaça de Sant Miquel del Port, on hi ha l’església del mateix nom projectada per Pedro Martín Cermeño -fill de qui va dissenyar el barri-, inaugurada el 1755 i refeta per Elies Rogent. L’arcàngel monumental que en guarda l’entrada és una còpia del que va ser abatut l’any 1936, mentre que la campana del temple va ser llançada al mar i no va ser recuperada, pels bussos del port, fins a passada la guerra. Al costat d’aquest edifici s’hi conserven dues finques adornades amb plafons de terra cuita on va viure Ferdinand de Lesseps quan era cònsol de França a Barcelona, conegut internacionalment com l’enginyer que va construir els canals de Suez i Panamà. Al davant hi ha una de les fonts fanal encarregades a l’arquitecte municipal Pere Falqués amb motiu de l’Exposició Universal del 1888, que és igual que la font de Canaletes, i unes quantes més repartides per tota la ciutat. Des d’aquí sortim al passeig Joan de Borbó, on a la banda que toca al moll hi ha uns números de neó encastats a terra sota una protecció de vidre. Es tracta d’una obra de Mario Merz composta per vint-i-un números de l’1 al 10.946 que recorden la sèrie del matemàtic Fibonacci, en la qual cada un és la suma dels dos precedents.

Si seguim caminant arribem al moll dels Pescadors, on hi ha l’antic far de Barcelona reconvertit en la torre del Rellotge. Encastada a la paret hi té una placa que recorda la primera mesura del metre, efectuada a casa nostra pels astrònoms francesos Pierre Méchain i Jean-Baptiste Delambre quan buscaven una unitat de longitud universal. Acabem aquest passeig per la Barceloneta en aquest moll, on cada tarda les barques de pesca descarreguen les seves captures i les subhasten a la Llotja del Peix. Aquí se situa un dels llocs de trobada dels pescadors locals -el Racó del Mariner-, un modest establiment on serveixen esmorzars i dinars a la gent del port, amb una cuina senzilla i evocadora.

La Barceloneta sempre garanteix descobertes inesperades, com m’explica l’amic Pedro Nares: “Jo sóc d’interior i no vaig veure el mar fins als 14 anys. Viure-hi al costat va ser una de les grans experiències de la meva vida. Aquest barri té una llum i una penombra especials, impossibles de gaudir en cap altre indret de la ciutat. Surts de casa i els colors cada dia són diferents, aquí el mar conserva els seus estats d’ànim”.