El periodista i editor nord-americà Ralph Pulitzer ha quedat sempre una mica a l’ombra del seu pare, el llegendari Joseph Pulitzer, que, considerat l’impulsor del periodisme modern, és l’home que dona nom al premi més honorat de l’ofici. Segurament és perquè el tarannà reflexiu i prudent de Ralph Pulitzer no s’assemblava gaire al del seu progenitor. Quan es va fer càrrec del diari que havia fundat el seu pare, el New York World, va desviar-se del sensacionalisme més innovador que no va tenir altre remei que heretar i va buscar mecanismes que dotessin el periodisme d’un control intern. El 1913, dos anys després d’estar al capdavant del diari, va constituir el Bureau of Accuracy and Fair Play, una oficina destinada exclusivament a revisar errors i gestionar les queixes dels lectors. Una mena de fact-checker avant la lettre. A dirigir l’oficina hi va posar el periodista Isaac D. White, considerat el primer ombudsman de la història, el defensor del lector. És una figura rellevant que encara és vigent avui dia i que els grans diaris procuren mantenir en nom del prestigi de la capçalera. A l’ARA, el periodista Antoni Batista segueix l’estela d’aquell rigorós i minuciós White.

Quan feia poc temps que estava en el càrrec, Isaac D. White es va fixar en un patró curiós a les pàgines del New York World. La ciutat comptava un port molt important i, per tant, el diari tenia la secció de notícies marítimes, on era habitual trobar cròniques sobre naufragis. A l’home li va cridar l’atenció que en sis d’aquells articles sempre es feia referència a una gata que havia estat rescatada heroicament de la nau per un mariner que posava en risc la seva vida commogut per la desesperació de la bèstia al veure’s abandonada. L’ombudsman va sospitar d’aquella coincidència narrativa i va fer la consulta al periodista especialitzat en temes marítims: “What’s with the cats?” [Què passa amb els gats?] El redactor va ser sincer. Va explicar-li que un dia la tripulació d’un vaixell enfonsat va tornar enrere per recuperar una gata que havia quedat a l’embarcació. El periodista va convertir l’animaló en la protagonista del seu relat i va dotar la història d’una èpica molt agraïda pel lector. L’endemà, els editors de la competència van cridar els seus reporters i els van retreure la manca d’olfacte periodístic que havien demostrat a l’hora d’enfocar la notícia, ja que no havien parat atenció a l’epopeia del felí. El dramatisme de la gata salvada a última hora era una gran història. Aleshores, en el següent naufragi, els periodistes no van voler arriscar-se a rebre una nova estirada d’orelles, així que van afegir a l'article l’anècdota d’un suposat gat rescatat per la tripulació. El redactor del New York World no ho va ni mencionar, perquè no li constava cap salvament. Però aleshores va ser el seu propi editor qui, l’endemà, li va tocar el crostó per haver deixat escapar aquell detall tan bo, en el qual s’havien fixat la resta dels seus col·legues. Des d’aquell dia, el salvament de gats es va convertir en una precaució professional. “Ara, sempre que hi ha un naufragi, tots hi posem una gata”. Era una època en què les històries que venien del mar eren tan potents que el mar es convertia en un lloc d’on treure bones notícies sense contrastar-les gaire. De fet, un any abans, el 1912, The Evening Sun havia publicat en la seva edició vespertina que tots els passatgers del Titanic havien sobreviscut gràcies als bots salvavides.