Els Beatles no s’acaben mai. Com els clàssics de veritat, perviuen en el temps, són capaços de fascinar noves generacions i de fer reviscolar la seva mítica a còpia de nous materials, de recopilatoris, recuperacions i la capacitat de pensar i repensar la seva obra a càrrec d’especialistes i fanàtics. El cine, als Beatles, sempre els ha escaigut. Fa cinc anys vam veure Beatles eight days a week, el fabulós documental que ressegueix els quatre anys (1962-1966) de gires mundials que van cimentar la seva popularitat històrica. Des de fa molt poc, a Disney+ podem veure The Beatles. Get back, la sèrie documental de Peter Jackson que ha tingut accés a les cinquanta-cinc hores de material audiovisual rodades l’any 1969 pel director Michael Lindsay-Hogg durant el procés de creació de l’últim LP del grup, Let it be. I aquesta setmana han arribat a les sales de cinema dues propostes més. Paul McCartney. Get back -no confondre amb la sèrie de títol quasi idèntic- i Els Beatles a l’Índia. És un bon pretext per recordar i celebrar la faceta cinematogràfica del quartet de Liverpool, plena d’estímuls i d’influxos, també de curiositats i marcianades. I, sobretot, reveladora de la sobrehumana ultraactivitat que van experimentar al llarg de la seva curta carrera. ¿Com els era possible compaginar concerts, gires i pel·lícules? Resumim la fulgurant carrera fílmica dels Beatles amb vuit títols i un bonus track.

'¡Qué noche la de aquel día!' (1964)

Una festa. Els Beatles davant la seva primera incursió cinematogràfica, impulsats per l’èxit esclatant a tot el món. Dirigits per Richard Lester, cineasta fonamental per a la seva carrera audiovisual en paral·lel als escenaris, s’interpreten a si mateixos en un sens fi de corredisses i diversió i una intenció que flirteja amb el documental. Els quatre joves fugen corrents de les seves fans pels carrers de Liverpool i pugen pels pèls en un tren direcció a Londres on han de participar en un programa de varietats televisiu. Pròxima als supòsits estètics i narratius del Free Cinema -el moviment cinematogràfic en boga aquells anys a Gran Bretanya-, la pel·lícula és pura adrenalina, un homenatge als carrers i a la joventut. Malgrat el seu blanc i negre, és ple de llum, un absolut antònim de la grisor.

'Help' (1965)

Molt diferent de Qué noche la de aquel día malgrat tenir el mateix director, ens trobem aquí amb una ficció pura. Els Beatles han de fugir d’una perillosa secta oriental que pretén robar l’anell de Ringo, que la secta necessita imprescindiblement per dur a terme un sacrifici ritual. Amb aquest delirant argument, no costa endevinar que es tracta d’un joguet, un artefacte surrealista que s’avança uns quants anys a l’esclat fulgurant de la psicodèlia que tan fonamental serà durant la segona meitat dels anys seixanta a la trajectòria del grup. Help! es va rodar, en part, en exòtiques localitzacions de les Bahames pocs mesos abans del recordat concert del grup a Barcelona, el juliol del 1965.

'Magical Mistery Tour' (1967)

Molt marcats ja per la seva estada a l’Índia, per la mort del seu mànager Brian Epstein, havent decidit no fer més gires i a matisar els efectes de la beatlemaniaque tant els havia esgotat, el grup emprèn el seu Magical Mistery Tour. Estirant el fil d’una idea de McCartney -què passa durant les excursions sorpresa en autocar?- tots quatre s’embranquen en un viatge sense objectiu i sense argument definit, basat en esquetxos i improvisacions que recorden l’estructura de les pel·lícules esbojarrades de l’època: El món és boig, boig, boig, La carrera del segle, Aquellos chalados en sus locos cacharros... Personatges delirants, situacions impossibles, muntatge espasmòdic, tot al servei de l’onirisme, la màgia i els efectes de l’LSD. I els Beatles dirigint-se a ells mateixos!

'Yellow submarine' (1968)

Quaranta dissenyadors d’animació i cent quaranta artistes tècnics van participar en la producció de la míticaYellow Submarine, film d’animació que explora amb profunditat els laberints de la psicodèlia, la filosofia hippy i el pacifisme, valors que no podien estar més presents en un món marcat per l’oposició a la Guerra del Vietnam i el Maig del 68. Els dissenys animats de l’artista txec Heinz Edelman, molt influenciat per Dalí i que va llegar als Beatles per sempre la seva estètica i colorisme. Emparentada amb el delirant argument deHelp -uns estranys éssers ataquen la comunitat de Pepperland i els habitants, amb l’ajuda d’un submarí groc, demanen ajuda a Liverpool-, és un punt referencial de la història del cinema d’animació.

'Let it be' (1970) i 'The Beatles Get Back' (2021)

Unim els dos títols en un, ja que tot Let It Be està dins de Get Back. El documental de Peter Jackson conté molt metratge inèdit i suposa una capbussada fascinant a la personalitat dels quatre Beatles, al seu procés creatiu just al final de la seva història com a quartet. Coneixem les seves neures, les suspicàcies entre ells -sobretot entre Paul i George-, assistim a la màgia de la creació, a la troballa dels acords fonamentals... Si Let It Be per si sola ja serveix per comprendre el sentit del seu final, Get Back és gairebé un document místic per fer-nos cabal de com de farts n’estaven els uns dels altres, de l’aire que necessitaven.

'Paul McCartney Get Back' (1991)

Vuit anys després de la dissolució dels Wings i havent descansat de l’exigència de les gires, Paul McCartney va emprendre una gira amb el seu nou disc Flowers in the Dirt (1989). El seu amic Richard Lester -el director de Qué noche la de aquel día i Help - va decidir acompanyar-lo de gira i filmar uns quants concerts que donarien forma a un nou film documental. Així, després d’una gira llarguíssima, va sorgir aquest Get Back que dona fe de la intensitat del retrobament de McCartney amb els escenaris en directe. El muntatge de les actuacions se salpebra amb imatges d’arxiu del Beatles i del context històric en què van ser escrites les seves cançons. Així, per exemple, The Long and Winding Road s’acompanya amb imatges icòniques dels anys seixanta: Vietnam, Muhammad Ali, Kennedy, l’arribada a la Lluna... Escoltem també clàssics com Sgt Peppers Lonely Heart’s Club Band, Let it Be, Can’t buy me Love i Hey Jude.

'The Beatles. Eight days a week' (2016)

El director Ron Howard (Willow, Apolo 13, Una ment prodigiosa ) dirigeix aquest nou documental que centra la mirada en els anys esplendorosos de les gires mundials dels Beatles. Entre 1962 i 1966, el grup va recórrer el món sencer i els veiem en pantalla -amb fastuós material en color i remasteritzat- des del soterrani rònec de The Cavern fins a omplir estadis de futbol i beisbol. “Érem unes criatures i estàvem bastant espantats”, confessa Paul McCartney. Efectivament, després de la Beatlemania, els atacs d’histèria de les fans i les ciutats de cap per avall per la seva arribada, també veiem els moments de col·lapse, l’abandonament de les actuacions en directe i la reinvenció a partir de 1966.

'Els Beatles i l'índia' (2021)

Fonamental per comprendre i copsar la reinvenció del grup a partir de 1966 és la seva entrada en contacte amb l’Índia. Primer a partir de la curiositat de George Harrison pel sitar, l’emblemàtic instrument de corda indi. Després, l’aparició a les seves vides de Ravi Shankar i, encara més important, de Maharishi Mahesh Yogi, el guru de la meditació transcendental que tanta petjada els va deixar. El documental d’Ajoy Bose i Peter Compton explora les connexions entre els Beatles i la cultura índia, com va ser de rellevant aquesta connexió. La modernitat que el grup va injectar a la música índia i a tot un país marcat per la petjada colonial, la importància de la meditació i els sons indis a l’Àlbum Blanc, la irrupció de les drogues...