Encara que per a molts sigui el seu millor elapé, cap altre treball dels Beatles va estar tan fragmentat com el White Album (disc blanc), del 1968. Hi ha un sentiment d’individualitat tan visible que McCartney, tot i la indiscutible qualitat de les cançons, anava recordant que junts eren “definitivament millors que per separat”. Però allà hi havia una qüestió de fons que es va veure a principis del 1969: els Beatles eren un grup col·lapsat i agonitzant. Els problemes eren molts i irreconciliables: n’hi havia d’artístics, principalment un Harrison frustrat per haver-se de conformar amb engrunes compositives, i de personals, a causa de les addiccions de Lennon i la seva imperiosa necessitat de portar Yoko Ono a l’estudi, un acte prohibit pel grup. Però per sobre de tot hi havia discordances empresarials després que Paul quedés al marge de la decisió de contractar Allen Klein, empresari nord-americà que havia treballat amb els Rolling Stones, per portar tots els assumptes d’Apple Corps. L’empresa del grup perdia muntanyes de lliures tot i ser propietat del grup més milionari del planeta. En definitiva, els Beatles eren poc més que un moribund.

Renunciar a la banda més rendible de tots els temps no era fàcil, tampoc emocionalment. Llavors va aparèixer l’impuls de McCartney “Tenim problemes i hem de solucionar-los -va dir a la resta-. Hem de tornar a ser la banda, la petita unitat que sempre havíem sigut”. En aquest context d’intentar rescatar la camaraderia perduda va idear Get back, l’última esperança dels Beatles per tornar a ser els Beatles.

La proposta de McCartney era la de mirar enrere: recuperar composicions menys carregades, reviure l’esperit més salvatge i inclús rememorar la suor del club. Feia tres anys que no actuaven en directe, farts d’eternes gires en què se sentien aclaparats per les multituds i tocant en concerts amb ridícules mesures de seguretat i crits que feien impossible sentir els instruments. Havien parat l’agost del 1966, després d’un desastrós xou amb poc més de mitja entrada al Candlestick Park de San Francisco. Des de llavors no havien sortit de l’estudi. Get back era el retorn a les arrels, encara que no quedés res d’aquell grup amfetamínic que tocava a Hamburg i The Cavern amb pentinat teddy boy.

El projecte constava d’unes sessions d’estudi de les quals en sortiria el repertori d’un concert i tot això es gravaria en un documental. Els Beatles van dedicar molt temps a planificar el retorn. Pensaven a tocar en un hospital de nens, sobre la coberta d’un vaixell o fins i tot a les piràmides d’Egipte. Finalment ho van fer a la terrassa dels seus estudis de Savile Row a Londres, l’últim concert dels Fab four.

Va ser el 30 de gener del 1969 i no va arribar a l’hora de duració. Els fans van saber-ho anys més tard, però només feia quinze dies que George Harrison havia amenaçat de deixar el grup. Tot i això se’ls veu feliços i somrients, a més de comptar amb un vell amic als teclats, Billy Preston. Van aparèixer sense previ avís per tocar sis cançons, encara que Get back la repetirien tres vegades i Dont’ let me down dues. A mesura que anava avançant el concert, s’anava congregant més públic a sota, fregant-se els ulls per provar de creure’s el que veien: el grup més important del món tocant en una terrassa. Això no va agradar a algun veí, que va trucar a la comissaria de policia del West End, responsables de fer acabar abans d’hora el llegendari concert.

D’aquelles sessions, i després de passar pel sedàs de Phil Spector, n’acabaria sortint Let it be, l’últim i un dels discos menys lluïts dels Beatles, que se separarien definitivament un any després. També es publicaria el documental, gènesi de Get back, el nou material fet a partir de 56 hores d’imatges descartades i ara recuperades per Peter Jackson, que es podrà veure a partir del 25 de novembre a Disney +. El relat de Jackson mostra un grup encara esperançat per recuperar el feeling i, sobretot, l’amistat. Aquest és el millor llegat.