‘Benvolguda', d'Empar Moliner

Asseguda al seient del mig del darrere del cotxe, curull d’indicadors d’estabilitat familiar (un catàleg rebregat i esgrogueït de Media Markt, un paraigua plegable a terra, bosses de súper entatxonades a la guantera per si la nena vomités...) veig, en un instant precís d’aquesta tarda, que el meu estimat i jove marit s’enamorarà de la noia que ara seu al meu seient, al seu costat. Ell no ho sap, encara, que se n’enamorarà. La noia, tampoc. Només jo. Ho sé. Sé que se n’enamorà com es va enamorar de mi, i no en tinc cap dubte. Cau una pluja de peixateria.

Penso que haig de preparar-me per a aquest moment que encara no ha arribat però que no pot trigar gaire, i jo en tinc la mateixa certesa que si m’hagués fet un Predictor matrimonial. Ràbia? No, de cap manera, i això que jo la voldria, la ràbia, però la ràbia ja no és part de mi. Trasbals, sí. Ni tan sols resignació, perquè fins i tot la resignació em sembla una actitud massa activa. És un mirar-m’ho calmosament, com si jo no fos la mateixa que, quinze anys enrere, va emmalaltir de gelosia per ell. Però és que no soc la mateixa. Acabo de recordar, perquè juro que no hi havia pensat més, que ja tinc el certificat de menopàusica oficial. I això ho canvia tot.

“No es pot considerar menopausa fins que no faci un any que se t’ha retirat”, em va dir la doctora quan jo, com totes, hi havia anat i li havia dit, com totes (ens prenem les convencions femenines amb un gran rigor) que la regla ja em feia “una mica el burro”. A ell, al meu estimat marit, no n’hi havia dit res. No calia proclamar-ho al quatre vents. Em semblava que, en ser, com és, deu anys més jove que jo, li usurpava una dècada de quotidianitat i menyspreu menstrual a la qual encara tenia dret. (Usurpar és ‘prendre injustament’, ho acabo de buscar al diccionari). La doctora va dir: “Quan faci un any de l’última regla, torna”.

I la regla no va aparèixer cap mes més, ni per acomiadar-se. Però jo era la de sempre, què carai, i no hi vaig tornar. No vaig dir que ja no em venia. Vaig deixar de dir que em venia.

Aclarim-ho. Fins a aquest moment se m’ha considerat una ben hidratada i encisadora dona madura (sí, sí, no semblo de la meva edat, cap de nosaltres no ho sembla, ho diu tothom, els nostres anys estan “molt-ben-portats”). Corro seixanta quilòmetres per setmana, els dilluns vaig a body pump i els dijous a GAC (sigla de “Glutis-Abductors-Cames”) i prenc píndoles de col·lagen malgrat els estudis que en qüestionen l’eficàcia. Això haig de remarcar-ho, no estimo la modèstia: encara puc ser una bona oferta. A més, fins ara he practicat les postures sexuals prefeministes amb completa dedicació i goig. En les fantasies al llit he sentit el plaer de ser prostituta, usada com un objecte sexual; he dit “posseeix-me” sense fer ni un bri de broma, amb tota la sinceritat del meu cor i el meu cony, i ho he fet amb plaer. Totes les dones intel·ligents de veritat (les que no hi ha dubte que ho som) ja donem per descomptat que som una bona conversa i el que volem ser és un bon clau. He volgut, per damunt de tot, ser desitjada, i ho he sigut. Que puc ser estimada, ja ho sé. S’estima qualsevol cosa.

Et parlen i et parlen de “la cultura de l’esforç” i les de la meva edat en endavant la coneixem bé, aquesta “cultura”, perquè ens passem el dia esforçant-nos. Hem sigut boniques, totes a la nostra manera; la majoria encara en som. Tothom ens veu tan àgils, que no calcula que a les nostres sabatetes, als nostres mitjonets, hi ha algun dit que ja es corba per l’artrosi. Adeu sandàlies! Hola podòleg? Les de seixanta se’n riuen, de nosaltres; troben que exagerem per obtenir l’elogi, de la mateixa manera que nosaltres ens en riem de les de quaranta (trobem que exageren per obtenir l’elogi), però és que les de setanta se’n riuen de les de seixanta (troben que exageren per obtenir l’elogi), i això va així, de deu en deu, fins al final.

Per no semblar vella a partir d’ara, si no és que “t’abandones” (l’expressió és exacta: ets tu mateix que et deixes caure a tu mateix), et cal la complicitat necessària i opaca d’altres dones. Més joves, més velles, més grasses, més primes. Peus, mans, cares, sotabarbes, caps. Totes aquestes parts necessiten el secret. Vet aquí la definició de la “dona madura”: sense ulleres no ens podem depilar les celles, perquè de prop ja no ens hi veiem i, per tant, per veure’ns els pèls ens hem de posar les ulleres de veure-hi de prop. Però si ens posem les ulleres de veure-hi de prop per veure’ns els pèls que no ens veiem sense ulleres, no ens els podem depilar, perquè les ulleres ens els tapen.

El meu home, les coses com siguin, és el primer que la remarca, la meva aparent joventut, i ho fa amb orgull (tothom diu que semblem de la mateixa edat). Cinquanta i tants, no, ni de conya. Amb aquests cabells esborrifats que tots els perruquers (els grans i gairebé únics generadors d’elogis que tenim) ponderen, les cames d’esportista, les quatre arrugues delicioses, aquests ulls sense bosses (o no gaires, si no he begut) i l’actitud corporal desmanegada, com un doll, i aquest riure, que ho és tot. Ara ningú de la nostra edat sembla de la nostra edat, perquè actuem amb despreocupació juvenil i una actitud lúdica, infantilitzada, mig pels signes dels temps, mig pels avenços de la medicina.

Surto a córrer i mentre corro recordo:

Tocaven campanades a morts i l’àvia ens deia, tota àvida, críptica, alterada: “Correu, nens, aneu a veure qui s’ha mort!”. A la seva mirada hi havia el triomf salvatge de la supervivent. Un to de veu amb més aire que so. Volia afligir-se, però gaudia del moment abans de fer-ho. Algú s’havia mort i no era ella.

El meu germà i jo sortíem adelerats cap a l’església. “Ràpid, nens, digueu-me qui s’ha mort!”.

La ginecòloga devia ser més gran que jo -però no tinc cap habilitat per determinar l’edat de ningú- i estava prima. Ho dic perquè, mentre m’escrivia peticions d’anàlisis, s’interrompia de tant en tant per aconsellar-me que fes les coses que ella mateixa, segurament, feia, i sobretot les que no feia. Que vigilés l’alimentació, perquè ara, “menjant el mateix que abans”, m’engreixaria. I que caminés (que “procurés caminar”, va dir) mitja hora al dia. Això, a mi (que aquell matí havia corregut dotze quilòmetres per la muntanya) em va fer torçar la boca amb arrogància i avorriment. De qui estava parlant?

Quan va haver dictat sentència, em va advertir el que em passaria si no feia les tasques encomanades (a saber: moderar l’alcohol, fer-me la depilació làser als pèls de la sotabarba abans que no es tornessin blancs, analítiques...) i jo me’n vaig fer un dibuix al cap: tot de menopàusiques desobedients, que naturalment no eren jo, convertides en una mena de gnoms. Encongides i disminuïdes (per la descalcificació), panxudes i geperudes (per la distribució irregular del greix), de mirada perduda (per la miopia) i peludes de cara però calbes del cap (pel canvi hormonal).

“Prego que practiquin a la senyora Remei Duran hemograma i fórmula, VSG, p. coagulació, glucèmia, siderèmia, ferritina, GOT, GPT, GGT, FA. Colesterol total i fraccions”.

Me’n vaig oblidar del tot. Dec tenir el paper rebregat al portamonedes. No era jo. No podia passar-me a mi, tot allò que deia la doctora, o m’hauria de posar un barret punxegut i anar a sota terra a fer treballs de forja.

I així aquesta tarda espero el meu amor al lloc on sempre quedem per anar plegats a casa. Vivim enmig d’un conjunt de cases unifamiliars petites i estretes d’un poble lletjot del Vallès Occidental que són part d’una promoció que no va acabar-se. Van vendre quatre cases, comptant-hi la nostra. En queden quatre més (la del final té okupes) sense allò que en diuen “els acabats”, perquè el promotor va fer suspensió de pagaments i va desaparèixer. Nosaltres vam ser els últims a mossegar l’ham. A prop hi ha un parc infantil, enmig del no-res, que va servir per il·lusionar falsament els compradors. Tenim una piscina comunitària escrostonada, que tot sovint es posa verda, perquè la cuida una empresa que ens surt molt barata (només som quatre veïns per pagar, els okupes no compten) que ve de tant en tant. El conjunt de cases es veu des de l’autopista, com una nau espacial acabada d’aterrar de qualsevol manera en un terreny irregular. Es diu “Urbanització Llac del Cigne” i la visió no pot ser més tragicòmica. És un somni, no se sap si burgès o hippy, de pa sucat amb oli.

Corrent penso:

La nostra filla volia un Furby, l’any passat, per Reis. Volia la idea de tenir un ésser viu, el germà petit que no arribaria, algú a qui ensenyar coses. El Furby era un ninot de color rosa i blau, que gastava moltes piles, perquè parlava. Tenia moltes personalitats. Quan canviava de personalitat deia: “¡Cambiando! ”. En l’idioma Furby cantava: “Oh ka ti, sí, sí, sí”.

Quedem sempre en aquella plaça, quan anem a fer “encàrrecs” a Barcelona. Hi ha una església lletja, al mig, rodona i una mica elevada. Una església com una rotonda, envoltada de cotxes que van i venen. Jo m’espero asseguda a les escales, però, com que cau aquesta pluja de peixateria, avui no ho faig. Entro en un bar (el detall és important) d’aquests que agraden a les esposes -les esposes que no soc jo, perquè jo no soc una esposa- per fer temps. Un bar on hi ha espremedor de suc de taronja i, en canvi, no hi ha màquina escurabutxaques.

-Un tallat -dic.

Insisteixo, el detall és important: jo hauria estat asseguda a les escales.

I vet aquí que el cambrer, amb tota naturalitat, amb rutina i innocència, em fa una pregunta que cap cambrer m’havia fet mai, mai abans:

-Amb llet de soja?

Amb llet de soja. Al meu cap hi ressonen corxeres de trompetes i timbales fatals. No estic acostumada a demanar tallats, demano sempre old fashioned, i als llocs on saben fer aquest còctel (passat de moda) cap cambrer et pregunta mai si el terròs de sucre que remullarà amb angostura, abans d’afegir-hi la soda i el bourbon, el vols integral, perquè ja entén que si ets allà no t’amoïna morir aviat per alguna malaltia silenciosa relacionada amb les artèries.

M’imaginava que un dia, encara molt llunyà, algú més jove em cediria el seient al tren. I, previsora com soc, ja havia fet la broma (el bocinet de broma banal, exagerada i benestant que ens pertoca fer passats els trenta) dècades enrere sobre el fet que també algú, per primer cop, m’havia dit “senyora” i no “noia”. Allò de: “Un nen, avui, m’ha dit senyora!”. I continues vivint i rient. 