Gener del 2005. Deu anys de programa. Aquell pare primerenc del 1995, de cabells arrissats i prim com una post de planxar, s’havia convertit en un home de mitjana edat, tirant a calb, amb vista cansada i un indissimulable perímetre de cintura. En aquells deu anys havia vist morir el meu pare i néixer la meva tercera filla. Havia après que després d’un programa on tot havia sortit bé en venia un altre on fallàvem en el més fàcil, però, sortosament, l’endemà mateix hi havia un nou programa per rescabalar-se’n. No recordo una experiència més dura i més feliç alhora. Tant, que vaig començar a dir per antena: “Estem contents de treballar per a vosaltres un dia més”. La frase era l’adaptació d’un comentari que va fer Diana Krall en un dels seus primers concerts a Barcelona: “Estic contenta d’actuar per a tots vostès aquesta nit”. La frase em va predisposar tant a escoltar-la que l’hi vaig copiar, amb variacions dels tipus “Estem contents de matinar per vosaltres”.

Per a la festa del desè aniversari, vam anar a fer el programa al Teatre Nacional de Catalunya, i vam fer coincidir sobre l’escenari Maragall i Pujol. Com era d’esperar, van saludar-se sense efusions però amb educació i amb un somriure carregat de sentit institucional. Quan la platea ho va veure, va irrompre en un llarguíssim i complagut aplaudiment, que els va sorprendre i agradar. Aquella imatge de continuïtat històrica a El matí de Catalunya Ràdio (MCR) entre dos presidents tan antagònics em va fer feliç. Els titulars que van deixar les entrevistes d’aquell dia retraten tota una època. Maragall va anunciar un conflicte si no es publicaven les balances fiscals perquè, si el govern espanyol no explicava a tots els espanyols què pagaven i què rebien els catalans, “no pagarem a gust, i si no paguem a gust, acabarem malament i ens barallarem”. I també va plantejar que al començament del nou Estatut hi digués que “Catalunya és una nació”. Jordi Pujol va alertar del risc que la reforma de l’Estatut acabés amb “una gran decepció”, perquè si no millorava el finançament de manera satisfactòria, la reforma “no valia la pena”. En privat, Pujol donava a entendre que Espanya havia entrat en una fase de regressió autonòmica i que un nou Estatut corria el risc de no millorar el del 1979. Al PSC ho veien al revés, i deien que posava en evidència Pujol, que, per obtenir els vots del PP, havia pactat no demanar la reforma de l’Estatut. Els socialistes creien que Pujol abocava aigua al vi perquè no volia que fos dit que fins que no hi va haver un president socialista a Catalunya l’autogovern no es va ampliar. Amb tot, el sector més pròxim a Montilla em reconeixia descarnadament: “A nosaltres ens interessa perquè governem. A l’oposició entenem que no li interessi tant”.

Però els disgustos que ens esperaven no vindrien de Madrid, precisament. A finals de gener es va enfonsar el túnel de l’ampliació d’una línia del metro al barri del Carmel de Barcelona. Mil persones van haver de ser desallotjades i quatre edificis van ser enderrocats per raons de seguretat. Durant un debat extraordinari, Maragall va deixar anar a Mas la frase que ressonaria amb força deu anys més tard: “Vostès tenen un problema, i aquest problema es diu tres per cent”. Mas va reaccionar demanant al president que ho retirés si no volia “enviar la legislatura a fer punyetes”. Maragall ho va retirar i l’elaboració de l’Estatut va continuar.

Carod a Perpinyà, el Carmel, el tres per cent, la falta d’una posició col·legiada sobre el túnel de Bracons o el Quart Cinturó, la foto de Maragall a Carod aguantant una corona d’espines sobre el cap durant un viatge oficial a Jerusalem... Era un fet objectiu que el govern ensopegava amb els seus propis errors. Aquell mes de maig del 2005, el conseller de Governació, Joan Carretero, va venir a l’MCR i va admetre: “[El Govern] està instal·lat en un Dragon Khan que va pujant i baixant a cop de merder mediàtic. L’executiu està molt cohesionat però no som capaços de transmetre tota la gestió que estem fent i és culpa nostra. Es magnifiquen excessivament determinades qüestions, i això fa, per exemple, que parlem durant dies de la corona d’espines i no d’altres coses que s’estan fent. Les qüestions del dia a dia no apareixen enlloc. N’haurem d’aprendre tots una miqueta més i saber explicar-nos millor”.

Aquella temporada acabaria a l’MCR amb un últim hit polític: el president del PP a Catalunya, Josep Piqué, va passar pel programa i, preguntat per la renovació del seu partit, va dir: “Ángel Acebes i Eduardo Zaplana no poden ser la veu pública del partit. Hem d’obrir alternatives pensant en les properes eleccions. Acebes i Zaplana formen part d’una etapa que ens connecta amb el passat”. Ja feia més d’un any dels atemptats de Madrid, i cada cop que Acebes apareixia en públic era impossible no veure’l interpretar el paper batejat per Anton Maria Espadaler com el del “marqués de las dos líneas ”. Rajoy va declarar que aquelles paraules de Piqué havien estat “equivocades i sorprenents”, i l’exministre va acabar anant a la COPE l’endemà a demanar perdó. Dos anys més tard, Acebes va imposar una humiliant gestora al PP a Catalunya i Piqué va dimitir. Acebes va continuar sent secretari general del PP fins al 2008.

La temporada havia acabat amb l’índex d’audiència de l’MCR ben amunt, a tocar del mig milió d’oients. I això que durant els primers mesos del 2005 les vagues de la plantilla de la ràdio pel conveni havien afectat repetidament l’antena. Els serveis mínims incloïen un quart d’hora d’informació meva, a les vuit, a cappella, sota la vigilància d’algun membre del comitè d’empresa que venia a controlar-me, no fos cas que fes treballar algun redactor no previst als serveis mínims o em passés un minut del temps assignat. A sobre, aquell juliol vam perdre un altre llençol de la bugada: Toni Clapés se’n va anar, ara sí, a RAC1 amb el seu Versió original, amb el seu talent, el seu caràcter de Capri pessimista i la seva maleta de personatges maniàtics encapçalats per Jaume Nolla / Marcel·lí Virgili. Una pèrdua literalment irreparable. No va ser l’únic canvi: estant de vacances, em va trucar Montserrat Minobis, entre dolguda i exhausta, per dir-me que plegava de directora de Catalunya Ràdio, i de vacances, també, vaig rebre la primera trucada del seu substitut, Oleguer Sarsanedas. Era el cinquè director en deu anys.

El 30 de setembre vam emetre l’MCR des del Parlament. Després d’unes últimes hores de debats agònics, la cambra estava a punt d’aprovar el projecte d’Estatut que enviaria a Madrid. A mitja tertúlia, Pasqual Maragall va passar pel costat de la taula i vaig agafar el micròfon autònom d’una revolada per fer-li un parell de preguntes a peu dret: “Espanya sabrà entendre que li parlen el 90 per cent dels catalans”. Maragall es referia al fet que el marcador final d’aquell matí seria de cent vint a quinze, amb els vots a favor de CiU, PSC, ERC i ICV i en contra del PP. Repassar l’hemeroteca de l’endemà és entendridor: el dia que Catalunya era la protagonista, les portades dels diaris catalans s’adreçaven a Espanya, gairebé implorant-li comprensió. La Vanguardia : “ El Estatuto se aprueba con la mano tendida a España”. El Punt : “Escolta, Espanya”. No van escoltar gaire. El País : “El Parlament aprueba un Estatuto que el gobierno catalán reformará en las Cortes”. El Mundo : “ Acuerdo en Cataluña para aprobar un Estatuto contrario a la Constitución”.

Un mes més tard, el 2 de novembre del 2005, l’Estatut va ser presentat a les Corts, i l’MCR es va emetre des de l’edifici del Congrés. Els diputats catalans encarregats d’introduir la proposta van ser Artur Mas (“Som pares de la Constitució, no la facin servir com a arma. [...] Demano a tothom, sense por, que Espanya es reconegui tal com és, plurinacional, pluricultural i plurilingüística”), Manuela de Madre (“L’Espanya franquista em va fer fora de la meva terra. [...] Separatistes i separadors s’alimenten mútuament. [...] Ni em faran fora de Catalunya ni em faran fora d’Espanya. [...] La nació catalana no nega l’espanyola, l’enriqueix. No som una nació sense estat, en tenim un, l’espanyol”) i Josep-Lluís Carod-Rovira (“Com deia Azorín, a Espanya hi ha un estat i diverses nacions. [...] Hi ha més pobres a Catalunya que habitants en algunes comunitats. [...] No és un Estatut contra ningú, venim a compartir la casa”. Els vam entrevistar tots tres junts, minuts abans de pujar a la tribuna d’oradors. L’hora era solemne. De Madre va explicar que havia llegit el seu discurs al seu marit la nit anterior; Carod, a la seva dona i als seus fills a casa seva, a Tarragona, i Mas, a la seva dona, a la una de la matinada, a l’habitació de l’hotel de Madrid.

Van ser escoltats en disciplinat silenci, però la majoria de ses senyories es morien de ganes de deixar-se anar. Durant la resta de la sessió, l’hemicicle només va callar per escoltar Zapatero i Rajoy. De Duran i Lleida en avall, els il·lustres diputats van cridar com al bar, amb abundància d’escarafalls, riallades i gestos de menyspreu d’escó a escó. A la televisió gairebé no es notava, però des de la tribuna de convidats, on vaig estar-me tot el dia, l’espectacle era penós.

Zapatero havia intervingut al migdia i Rajoy va fer ús de la paraula a les quatre de la tarda. Em vaig quedar a sentir-lo des de la tribuna de convidats del Congrés. Va pronunciar la que devia ser una de les peces més rodones de la seva vida política: ben argumentada, llegida amb èmfasi vibrant i construïda amb aquell llenguatge que gasta, jurídicament precís i popularment démodé. Rajoy és el prototípic fill d’una família que va enterrar Franco amb respecte i a continuació va entendre que no hi havia altre remei que jugar al joc democràtic, procurant, això sí, continuar controlant el poder. Ha fet d’ell mateix la rèplica perfecta de l’espanyol que no parla anglès ni ganes, que clava un calbot al nen quan es porta malament i que s’ha comprat un xandall per caminar. Va veure de seguida que, davant la gent, l’afavoria ser com era, l’antítesi de l’elit intel·lectual. Per això es va autodefinir com un home de províncies, que anava pel món dient “Com és natural” o “Com no pot ser d’una altra manera” i fent creure que la seva política econòmica no era ideològica sinó l’única possible.

Em vaig quedar a Madrid per seguir el debat in situ. No ho oblidaré mai: quan Rajoy descarregava cops de mall sobre l’Estatut, vaig percebre que la sola menció de la paraula Catalunya disparava el sistema nerviós central d’Espanya. Vaig entendre que per a un polític espanyol constituïa la causa perfecta perquè combinava apel·lacions a la unitat i baixes passions. Rajoy, fidel a la seva estratègia comunicativa, va ignorar els catalans que no el voten i va convertir el PP en l’última trinxera d’Espanya, amb tocs finals d’alcalde de Móstoles del 1808:

“ En primer lugar, debemos preguntarnos si estamos ante la reforma de un Estatuto de Autonomía. [...] No hay tal. Un documento que comienza proclamando la existencia de una nación y reclama para sí las competencias de un estado, es obvio que renuncia expresamente a todo lo que pudiera recordar a una administración autónoma. [...] Todo el Estatuto está construido sobre un supuesto falso que dice así: Cataluña es una nación, luego es soberana, luego sus poderes emanan de su soberanía, luego tiene derecho a decidir en solitario sus relaciones con el Estado español. [...] Por supuesto que Cataluña tiene una importancia grande por su peso demográfico y económico, por su historia y su cultura, pero, para lo que yo tengo que decir, me da igual que el proyecto de Estatuto proceda de Barcelona o de cualquier otra comunidad española. La distancia entre el Estatuto y la Constitución es tan abismal que cualquier acomodo resulta imposible. Hemos oído hablar de que deberá ser constitucional (porque no lo es), respetuoso con la unidad de España (porque no lo es), y con los intereses generales (porque tampoco lo es). [...] Lo han hecho en pleno uso de sus facultades mentales. [...] Esto es como pretender hacerle la permanente a un puercoespín. [...] Cataluña no es más que una coartada para que el señor Rodríguez Zapatero comience a caminar hacia la España Plurinacional, el Estado Federal Asimétrico o la Confederación Ibérica de Naciones. [...] Estamos en un viaje hacia lo desconocido que sirve para hermanar al presidente del Gobierno con el señor Carod-Rovira - y dentro de poco con el señor Otegi - porque se juntan el hambre y las ganas de comer. [...] Lo que no puede ser, señorías, es que esto se pacte para integrar el independentismo en la Constitución. Después de escuchar lo del rey republicano y lo del ejército sin armas, lo único que me faltaba por oír era esto del independentismo constitucional. Lo diré con todo respeto: protege el señor Rodríguez Zapatero un texto tan avanzado que, de aplicarse, nos instalaría de sopetón en el siglo XVIII, es decir, en un clima de privilegios eco nómicos y, sobre todo, absoluta sumisión individual. Me sorprende que el señor Rodríguez Zapatero no haya sugerido que se resuciten los fielatos, los almojarifazgos, las alcabalas... y el sombrero de tres picos. No se rían. [...] Se nos propone quebrar oficialmente la tradición de consenso entre los dos grandes partidos nacionales que ha guiado todos los cambios en nuestro modelo territorial desde el 1978. [...] Habrá que pagar la factura de un inmenso despilfarro, en tiempo, en esfuerzos, y, tal vez, en nuestra capacidad de convivir. [...] El principal deseo de los millones de españoles que votan al Partido Popular - y el de algunos que no lo votan - es que nos opongamos a esta torpeza. Eso es lo que vamos a hacer con todas nuestras fuerzas ”.

I va complir la seva paraula. Tres mesos més tard, el PP va començar la campanya de recollida de firmes per tot Espanya contra l’Estatut. Quatre milions, en van acabar presentant. Va començar a Cadis, ciutat on va redactar-se la Constitució espanyola del 1812. El primer dia un micròfon de la Cadena SER va acostar-se a una parella gran d’expressió senzilla que havia anat a firmar i l’entrevista va ser tan trista com reveladora del clima que s’havia instal·lat: “¿Para qué firma, señora? ”. “ Para en contra de Cataluña”. Intervé el marit: “Para en contra de Cataluña, no, para en contra del Estatuto”. “ Bueno, es lo mismo ”. Aquell Nadal, Jiménez Losantos havia deixat anar des de la COPE expressions del tipus “ Me da a mí que el boicot al cava y a los productos catalanes puede ser fuerte. Ya lo fue la pasada Navidad, pero esta, más ”.

Una altra que va comprovar allò de “con todas nuestras fuerzas ” va ser La Caixa. Gas Natural havia llançat una OPA sobre Endesa. A Esperanza Aguirre, que sempre ha jugat al rèdit electoral de l’espanyolisme de polsereta amb la bandera, li va faltar temps per declarar que si la seu d’Endesa es traslladava a Barcelona marxaria “fora del territori nacional”. Al cap d’unes hores, quan ja havia aconseguit el seu efecte, Aguirre va tornar a sortir per rectificar: “Volia dir territori regional”. Com que l’alemanya Eon semblava també interessada en Endesa, la consigna era clara: Endesa, abans alemanya que catalana. Vam insistir perquè Ricard Fornesa, president de La Caixa, entitat que posseïa un 30 per cent de les accions de Gas Natural, vingués a El matí de Catalunya Ràdio. I Fornesa va acabar venint. Va lamentar “les excitacions impròpies en el món financer”. “S’ha arribat a uns extrems i a una situació de crispació -va dir Fornesa- per una simple compra d’accions, que sembla que sigui el Movimiento Nacional”.

Aquell dia, per cert, preguntat sobre per què La Caixa havia condonat els deutes al PSC, Fornesa va retratar una època: “Les entitats financeres han de buscar els bons moments per renegociar els crèdits que no es paguen, i quan un partit morós arriba al poder és el moment dolç per renegociar-ne el pagament, que és el que s’ha fet amb el PSC, que feia divuit anys que no pagava el crèdit, i ara s’ha aconseguit que el torni a pagar, salvant el que és principal i renunciant als interessos. Això és una gestió eficaç del negoci”. La condonació de deutes a partits es va prohibir per llei el 2013, vuit anys més tard.

CAPÍTOL 5

Entre el gener del 1995 i el juliol del 2008, Antoni Bassas (Barcelona, 1961) va dirigir i presentar El matí de Catalunya Ràdio (MCR), un programa matinal d’informació, encara en antena, que va marcar tota una època a la ràdio pública. Començava el programa amb la frase Bon dia, són les vuit!, que ara és també el títol del llibre amb el qual ha guanyat l’últim premi Josep Pla i que es posarà a la venda, de la mà de l’editorial Destino, el dimecres 7 de febrer. El llibre combina les memòries i anècdotes del dia a dia del programa amb una anàlisi de la història recent del país. És, per tant, un llibre de memòria personal i col·lectiva que vol retornar als molts oients del programa aquells moments viscuts, que en molts casos han sigut la llavor d’esdeveniments més recents. Bassas, que també és fundador, amb Xavier Bosch, de l’espai d’humor Alguna pregunta més?, va ser corresponsal de TV3 als Estats Units entre el 2009 i el 2013, l’any en què es va incorporar al diari ARA.