El bram d’una criatura sobresurt en la remor d’un centre comercial a mitja tarda. Els crits i la desesperació són tan intensos que els quatre o cinc que fem cua per pagar el tiquet del pàrquing a les màquines ens girem sobresaltats per localitzar si algú necessita ajuda. Situem el conflicte ràpidament, per damunt dels nostres caps, a la rampa mecànica de baixada per anar a buscar el cotxe. És un nen d’uns set o vuit anys que s’ha enfadat amb el pare i l’esbronca des de darrere seu. Són uns esgarips indesxifrables que no permeten comprendre quin és el problema. Al seu davant, donant-li l’esquena, l’home porta agafat de la mà un altre nen més petit, de tres o quatre anys. Intenten mostrar-se indiferents al drama. Més aviat semblen bregats en l’estratègia. El petit se’n surt millor que el progenitor. El pare porta les dues motxilles de l’escola dels nens penjades a l’espatlla i fa cara de fastiguejat, de no poder més. L’escena s’allarga perquè s’estan deixant transportar pel lent ritme de descens de la rampa. Malgrat la tensió familiar evident, no tenen pressa. O el pare no vol demostrar-la. Potser forma part del pla ocult per manifestar al nen indignat que aquella crisi no modificarà els plans previstos per a la tarda o que no se sortirà amb la seva. La capacitat d’aquell infant per sostenir l’elevat nivell d’histèria, però, és xocant. No afluixa. És inquietant, perquè semblen els crits propis d’un patiment extrem, d’una ràbia superlativa. Quan el pare i el fill petit arriben al final de la cinta automàtica caminen pel replà del pàrquing i ens passen pel costat. El nen, desesperat, que fins ara anava darrere d’ells, es posa a córrer i els avança. Després es gira i els confronta. Intenta barrar-los el pas cridant, plorant. Té la cara vermella, se li esquerda la veu i no se l’entén. Però fa un discurs exaltat movent els braços, brandant l’anorac. L’escena provoca certa fascinació al seu voltant. És com si passés a càmera lenta. És inevitable mirar, especular amb el detonant d’allò que abans en deien “fer una rebequeria”. També hi ha l’efecte morbós de veure com acabarà o si el pare ho gestionarà d’alguna manera que ens sorprendrà. I aleshores, es produeix l’ensurt. El nen, trasbalsat, incrementa el volum dels crits, com si estigués a punt de llançar un ultimàtum contra el pare. En ple discurs exaltat, fa el gest dràstic d’una amenaça. Amb agressivitat, creua el puny amb el dit polze aixecat per davant del seu coll. Com si fos un líder de la màfia calabresa fa el moviment que, a les pel·lícules, utilitzen per anunciar que rodaran caps. L’estupor que causa aquella reacció ens fa buscar mirades de complicitat als voyeurs de l’espectacle. Ens cal confirmar que allò que hem vist ha passat de veritat. Malgrat aquella reacció violenta i insòlita, el pare continua impassible. Segurament la processó va per dins. L’home continua caminant i arrossegant l’altra criatura en direcció on hi ha els cotxes aparcats, com si no ho hagués vist. Pare i fills desapareixen en la foscor del pàrquing, amb l’eco dels brams cada vegada més lluny.

Al vespre, a casa, tot fent el sopar, no et treus del cap l’escena i desitges que a aquella hora, asseguts a taula, aquella família hagi pogut parlar amb calma del que ha passat i reordenar les emocions. I que només hagi sigut un mal dia.