A Charles Portis (1933-2020) el definien com “el Mark Twain de la nostra era”, però el seu nom rarament apareix a les llistes de Novel·les Que Has de Llegir Abans de Morir. És una situació paradoxal, perquè el llibre que jo planejo tenir a les mans quan m'arribi l'hora és precisament un dels seus (en realitat, si puc ser franc, no tinc la menor intenció que la parca em sorprengui llegint).
Portis va néixer a Arkansas i va servir com a marine a Corea. En tornar, va treballar per al diari local i després per al Herald Tribune. Era un periodista insòlit (la seva taula no tenia telèfon) i un raconteur impenitent; Tom Wolfe el presentava com “l'home més divertit que he conegut a la meva vida”. L’any 1966, el futur autor va deixar la feina i es va tancar en una cabina de pesca per escriure el seu debut, Norwood. Tant aquesta com les quatre novel·les següents són trepidants, insòlites i molt, molt divertides. L'humorista Roy Blunt Jr. va dir sobre ell: “Charles Portis podria haver estat Cormac McCarthy si hagués volgut, però va triar tenir sentit de l'humor”.
Portis escrivia amb veus fresques, autèntiques, en un estil rítmic i desproveït de faramalla. “Ningú sona com ell”, va afirmar Nora Ephron. A Valor de ley (1968), el seu únic supervendes (adaptat al cinema dues vegades, una de les quals pels germans Coen), l'anciana Maddy Ross relata com, als catorze anys, va decidir venjar-se de l'assassí del seu pare. El to és sorneguer i impàvid, una anècdota xocant explicada amb cara de pòquer. En la mateixa línia, amb Ray Midge, protagonista d’El perro del sur (1979), l'escriptor va aconseguir que algú que amuntega les monedes a la barra “segons el seu valor” i que posseeix “vint metres de llibres”, acabés sent fascinant, i hilarant, pàgina rere pàgina, en una delirant croada per recuperar la dona, camí de l’Hondures Britànica.
Charles Portis era “un model de valentia artística” (Dwight Yoakam): vivia només per escriure novel·les, i no l’entusiasmava promocionar-les (existeixen molt poques fotos d'autor, i encara menys entrevistes). No era un amargat de l'escola Salinger: li agradava socialitzar, pescar i beure amb els seus amics d'Arkansas, on va tornar per establir-s’hi. El seu exemple és inspirador.
Encara que la cultura seriosa segueix rebutjant l'entrada de Portis al panteó literari, entre els seus seguidors (Portisheads?) es compten, a més dels anomenats, George Pelecanos (que el considera “una figura mítica”), Conan O Brien (per a qui Masters of Atlantis és “una de les poques novel·les de riure en veu alta que he llegit”) i, molt especialment,
Kiko Amat
