El bressol del jazz lluita per sobreviure

P robablement aquell dia de març va fer el seu últim concert de l’any. Només a deu quilòmetres de la Casa Blanca, i a la mateixa hora que Donald Trump es dirigia a la nació per anunciar el tancament de fronteres per als ciutadans europeus, el saxofonista Tim Berne gaudia dels últims minuts de connexió creativa amb els seus companys de trio i amb el públic de Washington. L’endemà, i amb la sensació de despertar-se enmig d’una estranya i nova realitat que els aclaparava, van actuar a Filadèlfia sense públic i en streaming. “Vaig pensar que els bolos es reprendrien -confessa Berne-. Normalment s’exageren les catàstrofes i assumeixes que tot es posarà a lloc de seguida”. Mesos després, la realitat tant per al saxofonista com per a la resta dels professionals de les arts escèniques és desoladora.

Per les seves pròpies característiques, el jazz és una música social. I el coronavirus s’alimenta del contacte entre persones de la mateixa manera que els músics beuen de la interacció entre ells i el públic. Mala solució per a un ofici que té molts dels seus escenaris en locals estrets i, de vegades, subterranis. Tim Berne, que porta tres dècades sent una referència del jazz novaiorquès més incisiu, va tornar a una Nova York que es va anar apagant fins a quedar-se en un insòlit silenci, només interromput durant setmanes pel so de les sirenes de les ambulàncies. A la nit, recorda Berne, “se sentia caure una agulla”. Tota una proesa en una ciutat que sempre ha presumit de no dormir. La capital oficiosa del món es va convertir per unes setmanes en l’epicentre mundial de la pandèmia.

Els músics es van tancar. Ni se’ls va considerar treballadors “essencials” ni és un ofici que es pugui desenvolupar des de casa. Sense perspectives clares a l’horitzó, van començar a arribar les notícies luctuoses. L’abril, el mes que culmina amb el Dia Internacional del Jazz proclamat per la Unesco el 2011, va ser devastador. El covid-19 es va endur grans mestres com el saxofonista Lee Konitz. Als 92 anys, i quan encara estava en actiu, va morir com a conseqüència de complicacions derivades de la nova malaltia. Nova Orleans, la ciutat que va ser el bressol del primer jazz, va acomiadar sense música el pianista Ellis Marsalis, patriarca d’una generació d’influents jazzistes. A Nova York, amb només 48 hores de diferència, morien dos personatges heterodoxos i amb vides sorprenentment paral·leles: el contrabaixista Henry Grimes i el saxofonista Giuseppi Logan. Desapareguts de l’escena durant dècades, i donats pràcticament per morts, van tornar als escenaris en els últims anys de vida. Grimes, amb un cert èxit. Logan, sense poder sortir de la indigència.

“És una època molt depriment”, admet el pianista Orrin Evans. Dies abans que les grans ciutats del país emetessin ordres de confinament, Evans va gravar una sessió amb el portentós trompetista Wallace Roney, amb qui havia compartit banda feia més de 20 anys. Un retrobament emocionant per a Evans, que quatre dies després va saber que Roney havia ingressat a l’hospital. El 31 de març, i als 59 anys, es va convertir en una de les primeres víctimes jazzístiques del coronavirus als Estats Units. “No semblava malalt”, explica Evans. I això va fer que, després de les reticències inicials sobre la malaltia, la por encara creixés més. En aquella mateixa sessió hi havia de participar Bootsie Barnes, una llegenda del jazz de Filadèlfia, la ciutat on va néixer Roney i on viu Evans. No va aparèixer a l’estudi per un malentès. Un mes després va sumar el seu nom a la llista de víctimes. Tots els esmentats, amb l’excepció de Konitz, eren afroamericans.

A la crisi sanitària s’hi afegeix l’econòmica. Les mesures extraordinàries aprovades pel Congrés a Washington van permetre que, de manera excepcional, els anomenats “treballadors del bolo” poguessin accedir a les prestacions per desocupació. L’allau de trucades dels nous aturats va convertir en una tasca gairebé impossible accedir a les ajudes durant setmanes. Molts afronten la pandèmia sense assegurança mèdica, en un país on la sanitat pública pràcticament no existeix.

Amb les sales de concert tancades, i sense perspectives a curt i mitjà termini, les ciutats més cosmopolites es van anar buidant de músics. “El meu Facebook és ple de gent que està tocant el dos de Nova York -explica el pianista barceloní Albert Marquès-. La diferència que hi veig és que els nord-americans se’n van a casa dels pares, mentre que els europeus o els llatinoamericans se’n tornen al seu país”. Incloent-hi el contrabaixista català Manel Fortià, que ha fet les maletes de tornada a Barcelona. Un èxode que amenaça d’assecar el cabal incessant de matisos culturals que fa excepcional la música creada a Nova York.

Marquès, de 34 anys, porta una dècada a Brooklyn i es reconeix entre els privilegiats. “Vaig venir sense res, no coneixia cap músic i no tenia diners”, confessa. Però amb el temps va aconseguir establir-se i ara, casat amb una escultora nord-americana i amb dos fills, fa classes en escoles públiques de la ciutat, cosa que li ha permès conservar el salari i tenir cobertura mèdica, tot i que de moment l’activitat està suspesa. “És el que em permet sobreviure -admet-, perquè els músics no tenim estalvis, tenim deutes”.

Europa ha estat per a les estrelles del jazz nord-americà el continent on fer caixa gràcies als grans festivals de jazz de l’estiu i la tardor. El 2020 el tancament de fronteres ha fet impossible travessar l’Atlàntic i les agendes s’han omplert de cancel·lacions. Amb la cultura en mans de la iniciativa privada, molts jazzistes s’han vist amb l’aigua al coll. Al rescat s’han presentat un grapat d’organitzacions sense ànim de lucre amb iniciatives per intentar pal·liar la situació. Per exemple, la batejada com a Jazz Coalition concedeix beques de 1.000 dòlars per a la creació de nova música. Un dels seus beneficiaris és Orrin Evans, que admet que ha estat un estímul en un moment en què fins i tot escoltar música és dolorós. “Per a mi la música és com el porno. Si me’n poso, voldré follar”, explica. Sense l’opció de tocar amb amics, escoltar música s’ha convertit en un exercici dolorós “perquè fa venir ganes de tocar”. La cantant Amirtha Kidambi, una altra de les beneficiàries de la beca, comparteix que aquesta ajuda dona “un propòsit i un objectiu” a la seva feina. Sense concerts a la vista és difícil trobar la motivació.

“El coronavirus m’ha tallat les ales”, admet la saxofonista Anna Webber. Avesada a una disciplina fèrria en l’estudi del seu instrument i de la música, s’ha hagut d’acostumar a abaixar el ritme. “Estem vivint temps sense precedents i estic intentant concentrar-me en les coses que em fan feliç -reflexiona-. Hi ha dies que és fer música, d’altres anar a fer un tomb”. I la felicitat, o alguna cosa semblant, es presenta de vegades inesperadament: a l’intèrpret de viola Mat Maneri li ha arribat quan era a casa de la seva mare, als afores de Boston, on es va traslladar per ajudar-la quan va irrompre la pandèmia. “Ella és una feligresa fervent”, explica Maneri. Així que, a falta de missa, cada diumenge ella canta un espiritual i ell l’acompanya improvisant amb l’instrument. “És agradable poder fer això”, diu el músic. Mentrestant, es recepta paciència. Però el diagnòstic, servit entre rialles, és clar: “Estem fotuts”. 