Al sortir de la sala del cinema, a una hora en què els espectadors érem quatre gats, una senyora molt afectada va comentar amb la mirada plena de llàgrimes, acotant el cap, mentre caminàvem pel passadís del cinema: “Quin món. Quina desgràcia, ¿no li sembla?”
Si encara no l’han vista, no se la perdin: vagin a veure Cafarnaúm, la pel·lícula de la cineasta libanesa Nadine Labaki sobre els invisibles, la pobresa que ens envolta i que no veiem o no volem veure.
Cafarnaúm passa a la ciutat de Beirut, però la història que relata és una història universal que podria estar filmada a qualsevol ciutat actual, també a Barcelona o Madrid, ja que és la història dels milers de persones que viuen a la perifèria de la societat, al nostre costat, amb nosaltres, però fora del sistema, temuts i rebutjats, sense veu i sense una història personal coneguda que els pugui dignificar en la seva humanitat. Són els nens del carrer, els indigents, les persones víctimes de tràfic, els migrants que fugen de les guerres, de la pobresa, els que no tenen domicili, els que furguen a les escombraries per menjar, els que no tenen papers ni feina.
Malgrat que la pel·lícula passa a Beirut, doncs, això és exactament el que vaig pensar al sortir del cinema: ho veiem cada dia, ho tenim davant del nas, coneixem perfectament les circumstàncies i la vida de tota aquesta humanitat marginada, però... “quina desgràcia, ¿no li sembla?” Què hi podríem fer, pobres de nosaltres?
Un dels personatges principals de Cafarnaúm és una dona migrant, etíop, que ha quedat encallada a Beirut amb un nen petit, a la meitat del seu viatge com a refugiada. Aquesta noia no viu una història que ens pugui ser aliena, ja que no ens hem cansat d’explicar que totes aquestes dones -desenes de milers de dones- que viuen avui la ruta de les migracions al nord d’Àfrica i al Pròxim Orient, que fugen de les guerres -no cal que expliquem com funcionen aquestes guerres, qui se’n beneficia-, han patit tràfic, detencions, violacions i pallisses. Només s’han de llegir els testimonis publicats a la premsa i recollits a les embarcacions de salvament -avui vaixells perseguits pels governs democràtics europeus que han convertit el dret a la vida en un delicte- per saber que ni una d’elles s’ha escapat de les pitjors vexacions i violències.
Tampoc cal ser gaire perspicaç per saber quina història personal han viscut la majoria d’aquests migrants que proven de sobreviure amb el top manta, que dormen als carrers, que no tenen dret ni a treballar ni a estudiar perquè se’ls considera il·legals, no ciutadans.
El problema, doncs, no és saber-ho, sinó saber quin lloc ocupen tots ells dins de les nostres prioritats com a societat. I la resposta és tremenda, delirant: són un gran problema simbòlic perquè s’han convertit en l’objecte de les nostres desgràcies, en l’aliment de la confrontació política dels debats sobre el malestar als països rics; però, en realitat, són una nul·la preocupació humana, inexistents com a persones, invisibles, menyspreables, molestos.
Només adquireixen una personalitat pròpia quan alguns d’ells, molt pocs, en realitat, aixequen la veu, s’enfronten, criden, posen una bomba, roben, trenquen el silenci i l’anonimat en què viuen. I en aquest cas, la resposta serà contundent i consensuada: s’ha acabat la broma, a sobre que molesten, opinen, existeixen.
Un exemple lamentable i molt simple d’aquesta supèrbia de la debilitat democràtica convertida en raó de l’estat xovinista és quan hi ha un salt a la tanca de Ceuta i es desdibuixa els saltadors de murs fent-ne un retrat públic segons el qual tirar merda o una pedra als guàrdies els confirma com els salvatges que ens interessa que siguin. Per poder seguir parlant, esclar, de nosaltres mateixos com a víctimes, i eludir allò que preferim no veure i estalviar-nos de canviar el que realment hem de canviar. Per cert: els principals enemics de la democràcia, els que fomenten el ressentiment, el rancor dels uns contra els altres, estan altra vegada a la cabina de comandament. I se’ls veu molt somrients i excitats amb el rumb de col·lisió.