L'any 2001 Portugal va convertir-se en el primer país del món a abolir les condemnes penals pel consum i la possessió de drogues. Per primer cop, si algú era enxampat amb una dosi personal per a 10 dies, no seria condemnat amb presó, sinó que se’l convocaria davant d’un equip format per psicòlegs, treballadors socials i advocats. L’addicció i el consum de drogues van començar a ser considerades una malaltia i no un delicte, i el govern va començar a centrar-se més en el tractament i menys en l’empresonament.

“No teníem més opcions”, afirma João Goulão, president de l’Institut de Drogues i Drogo-dependències. “Estàvem enmig d’una epidèmia. Un 1% de la nostra població estava enganxada a l’heroïna i, a més, ocupàvem un dels pitjors llocs en el rànquing de persones addictes afectades pel VIH d’Europa”. Als noranta, el barri de Casal Ventoso, a Lisboa, era el mercat de drogues més gran de tot el continent, on cada dia uns cinc mil addictes s’esmunyien pels carrers laberíntics, a la vora de cases estretes i assentaments improvisats, a la recerca de la seva dosi diària. “Va ser un problema que va afectar gent de tot tipus, no només les persones marginals de la societat. Durant aquella època era pràcticament impossible trobar una família a Portugal que no tingués problemes relacionats amb les drogues”, comenta Goulão.

Davant d’aquesta epidèmia de salut pública, i a través d’unes noves polítiques més severes i violentes, els addictes van començar a ser reprimits i enviats a la presó, on el nombre d’interns va començar a pujar considerablement. L’any 1998 el govern local, pressionat per l’opinió pública i pels mitjans de comunicació, va començar a demolir el barri, però proposant una solució. Els veïns van ser reallotjats i als 500 addictes que vivien als assentaments se’ls va oferir tractament i van ingressar en un programa de metadona. “Va ser com un malson”, recorda Américo Nave, psicòleg i president de Crescer, una ONG de divulgació centrada en la reducció de danys pel consum de drogues. “Jo acabava de sortir de la universitat i no estava preparat per a tot el que vaig veure. Era una barbaritat. Per culpa d’haver consumit amb agulles brutes, els addictes tenien ferides plenes de cucs, i fins i tot alguns van perdre braços i cames a causa d’un consum excessiu”.

Aviat es va fer evident que es necessitava un canvi de política. Des del mateix govern s’estava tractant aquests addictes i al mateix temps s’estaven promulgant unes fortes i violentes lleis antidroga. “Ens vam asseure i ens vam adonar que estàvem malgastant els nostres recursos. Ens vam adonar que tenia molt més sentit tractar els drogodependents com a pacients i no com a delinqüents”, recorda Goulão, que forma part del grup d’experts que va recomanar aquesta política revolucionària. Havent despenalitzat el consum de totes les drogues, des del cànnabis fins a l’heroïna, el sistema judicial va quedar alliberat de petits delictes, i així va poder invertir més diners en el tractament i en la reducció de danys. D’aquesta manera es reduïen els costos socials globals. Ara la policia podria centrar-se a buscar i perseguir els traficants i distribuïdors de drogues.

L’acompanyament: consum segur

Durant els últims quinze anys, l’ONG Crescer ha anat recorrent el mateix camí entre xeringues usades del Bairro da Cruz Vermelha, el suburbi lisboeta que suposa un dels punts de narcotràfic més coneguts de la ciutat. La missió d’aquests equips és proporcionar als addictes a la cocaïna i l’heroïna les eines necessàries per a un consum més segur. Intercanvien agulles netes per brutes, ofereixen paper de plata als que fumen i donen suport psicològic i social a gairebé 1.600 persones cada any.

“Si no vinguéssim fins aquí ningú sabria que aquestes persones existeixen, són ben bé als confins de la societat”, diu Joana Frias, una infermera portuguesa de 26 anys que forma part de la primera línia d’ajuda dins de la política de reducció de danys. “Nosaltres no els jutgem ni els persuadim perquè deixin de consumir. La nostra tècnica és dir-los que, si en algun moment ells ho decideixen, els podem ajudar a deixar-ho amb tot el suport que sigui necessari”. Dia rere dia, dos equips de divulgació patrocinats per l’estat integrats per psicòlegs, treballadors socials i infermeres es desplacen als llocs més amagats de Lisboa amb l’esperança de poder ajudar els addictes a millorar les seves vides i proporcionar-los el tractament que necessiten.

“Dona’m molt paper d’alumini, sisplau”, diu el Lamin, un noi africà procedent de Guinea que fa quatre anys que viu en una piscina abandonada. “¿Pots sortir de la llum? És molt difícil de veure-hi aquí”, demana el jove mentre prepara una dosi de cocaïna a la seva pipa de plàstic. “Vaig créixer sentint una pila d’històries que deien que a Europa hi havia més oportunitats... Tots els meus amics volien venir a provar sort aquí”. Tot i així, la realitat va ser molt diferent per al Lamin. Sense papers ni educació formal es va trobar vivint al carrer, on va provar l’heroïna. Ara dorm a les entranyes del soterrani de la piscina, on ha col·locat un llit improvisat dins de la xarxa de túnels, tubs d’alumini i bombes que antigament feien funcionar aquest lloc. “L’única cosa que em fa companyia a les nits són les rates. A més, sempre hi ha persones que venen i van i mai puc dormir”. L’equip de divulgació ara està intentant legalitzar el seu estatus d’immigrant per aconseguir que el jove guineà pugui obtenir una habitació finançada per l’estat o pugui sol·licitar l’accés a una comunitat terapèutica.

Rehabilitació: l’esperança

Per a molts d’ells, aquestes comunitats aïllades enmig de la natura són l’única manera d’abandonar una vida d’abusos i rutines nocives. A la comunitat terapèutica Ares do Pinhal de Mação, un petit poble a dues hores de Lisboa, un equip de 15 persones ajuda els pacients a superar les seves addiccions i a afrontar els problemes psicològics que els han portat a aquesta situació. “Molts cops arribar aquí suposa l’última oportunitat de recuperació... Normalment els seus cossos estan tan devastats per dècades de consum que simplement no poden més”, explica Hugo Oliveira, el psicòleg en cap d’aquesta comunitat. “Aquí intentem que s’obrin i que expliquin als altres les seves històries. Al mateix temps, fem que es mantinguin ocupats i amb la ment centrada”. Tots els aliments són cuinats pels mateixos pacients, s’estableixen torns per netejar les habitacions i cuidar els jardins i els animals, i fins i tot hi ha activitats setmanals com la piscina hidràulica.

El Carlos, un home de 43 anys que ha estat durant les últimes dues dècades lluitant contra l’addicció, ha arribat fa poc a la comunitat. “Quan vaig venir aquí fa dos mesos vaig haver de desvestir-me per al control mèdic. El metge em va mirar i va dir: «Realment ets un esquelet humà. Has arribat just a temps»”, recorda mentre acaricia suaument la nova panxa que li ha sortit en aquest poc temps. El Carlos és conscient que no hauria sobreviscut molt més temps al carrer. Va començar quan era només un adolescent i no ha parat des de llavors. “La meva vida ha sigut foscor, i ara, per primer cop, veig una llum al final del túnel. Això em dona esperança i em fa tirar endavant”, diu. Tot i així, no tots els pacients segueixen el programa fins al final. Poden passar tranquil·lament dos anys de tractament més fins que el Carlos estigui disposat i preparat per enfrontar-se una vegada més a la societat. Quan això passi, el repte més gran serà trobar un lloc de treball dins d’una economia feble i, es queixen tots, poder desempallegar-se del prejudici que sovint la gent té sobre ells.

Segons un informe publicat pel British Journal of Criminology, poc després de la reforma de la política de drogues portuguesa va haver-hi un augment del 63% en els addictes que buscaven tractament, mentre que la quantitat de droga decomissada va augmentar un 499%. Gairebé 16 anys després, Portugal presumeix de ser el segon país d’Europa on hi ha menys morts per sobredosi. No obstant això, no tots els èxits de Portugal es poden atribuir al canvi de la política de drogues, i és que els experts han assenyalat que la naturalesa cíclica de les epidèmies de drogues pot tenir a veure en la millora. Els opositors d’aquesta política argumenten que la despenalització ha fomentat una cultura massa permissiva, i les dades corroboren que el nombre de gent que ha experimentat amb drogues és ara més alt que l’any 2001.

De totes les mesures proposades pel grup d’experts de Goulão, una es va quedar curta. Les sales de consum assistit, que ja són realitat en molts països europeus, així com al Canadà, a Portugal encara no existeixen. “La gent té les eines, però no hi ha un entorn sanitari on puguin utilitzar-les de manera segura”, argumenta Américo Nave, el president de l’ONG Crescer, a la seva oficina de Lisboa. “El canvi de política va ser un moviment definitiu cap a la direcció correcta, però creiem que és necessari fer-hi més. Encara hi ha moltes persones que consumeixen drogues en condicions terribles. Això fa que creixi l’estigma i que la nostra feina sigui difícil... i que encara sigui més difícil per a aquests homes i dones”.