Víctor Rodríguez: "Les campanes són els 'whatsapps' d'abans"

BarcelonaEl Víctor Rodríguez forma part de la primera promoció de l'escola de campaners de la Vall d'en Bas, una iniciativa única que va començar el 2023 i que vol ajudar a preservar i recuperar el patrimoni vinculat a les campanes, ja que els campaners han anat desapareixent i, amb ells, el coneixement del llenguatge i de les tècniques tradicionals de tocar. Rodríguez, tot i ser jove –té 38 anys–, mostra una passió i un coneixement d'aquest món que no semblen propis de la seva generació, però ell assegura que l'interès per les campanes no és una qüestió de gent gran. "A l'escola de campaners érem un grup ben divers, gent de tot el país, d'edats diferents, però que teníem en comú la nostra passió i les ganes d'aprendre", explica. Tot el coneixement que ha adquirit al llarg de tot el curs de campaner l'aplica ara al seu poble, la Garriga, on ha netejat i revitalitzat el campanar i compta amb el suport popular.

D'on surt la teva passió per les campanes?

— A mi m'agrada molt l'església i tota la tradició. Les campanes tenen un pes comunicatiu i litúrgic molt important. I els campanars a totes les esglésies acostumen a ser un dels elements singulars. Històricament també eren l’element més elevat de la població i el que li donava una potència i una visibilitat molt forta. Eren aquells llocs que es veuen des de tot arreu, senties les campanes des de lluny, però alhora costava d'accedir-hi perquè no és un espai accessible. Així com l'església la trobes oberta, els campanars acostumen a estar tancats, i crec que això genera aquesta fascinació. Per una banda, és imponent i, per l'altra, molt poc accessible, perquè realment estava reservada a un càrrec concret que és el campaner, un ofici amb vies d'extinció avui dia.

Què ha passat amb els campaners?

— De campaners n’hi ha, el que passa és que la gran majoria de campanars avui funcionen de forma automàtica. Ja no hi puja ningú a tocar els quarts i les hores, sinó que des de la sagristia els tocs estan programats i el rector, prem un botó. Fins i tot en ocasions especials, quan hi ha un enterrament, per exemple, es prem el botó de tocar a morts. En cas que sigui festa major, per exemple, el mossèn també ho programa. Tot i això, hi ha alguns llocs de Catalunya, com Cervera o Tarragona, on el campaner segueix tocant de forma manual en aquestes ocasions especials. A mi el campanar del meu poble, la Garriga, sempre m’ha fascinat des de petit i recordo que em van fer arribar un poema que parlava precisament d’aquest campanar i que em va impactar molt perquè explica molt bé la seva funció. Deia que el campanar de la Garriga sap riure i plorar.

Què vol dir?

— La frase explica totes les funcions litúrgiques i civils que té un campanar. Que tant toca per un bateig, com per un casament, per un enterrament o per un incendi, per exemple. Sap riure, sap plorar, depenent de si és festa major o si és un enterrament. D'aquí va sortir una mica el neguit de poder conèixer més el campanar del poble i també recuperar com estava el campanar, que li calia una neteja i una posada al dia. Com bona part dels campanars de Catalunya.

I vas decidir apuntar-te a l'escola de campaners?

— Sí, a l'escola de campaners vaig començar-hi l'octubre del 2023. Abans, però, jo havia contactat amb en Xavier Pallars, el seu responsable, i el vaig convidar per fer una conferència sobre les campanes de la Garriga ja amb una intenció de recuperació patrimonial. Un any després vaig animar-me a formar part de la primera promoció de l'escola de campaners.

Què havies estudiat, abans?

— Jo he estudiat ciències polítiques. Res a veure. I un màster de gestió cultural, però soc una persona que des de fa uns vint anys formo part de la fundació Maurí, que es dedica a conservar i divulgar el llegat de Josep Maurí, historiador i notari. Estic molt involucrat en el teixit associatiu del poble i també formo part de la parròquia com a feligrès i com a col·laborador. Tenia clar que el campanar del poble era un actiu de la Garriga, que és un poble amb molta riquesa, en molts sentits. I llavors vaig pensar: aquí t'hi has de posar.

Com va ser el curs a l’escola de campaners?

— Vaig ser dels primers a apuntar-m'hi. De fet, va quedar gent al carrer, en llista d'espera. Des de llavors cada any n’hi ha hagut. Allà ens vam trobar gent d'arreu de Catalunya amb vocació o amb interès, amb estima pels campanars. Tant per la part patrimonial com per la part de conèixer les campanes, els tocs, recuperar aquest coneixement. És molt interessant. Tots teníem una idea similar, que era "jo vull fer alguna cosa pel campanar del meu poble, però no puc". Fèiem una classe pràctica a primera hora del matí i després classe teòrica. Va ser molt interessant.

Com era el perfil de la gent?

— Doncs molt divers. Hi havia nois i noies d’edats diferents, de punts molt diferents de la geografia... Gent diversa, fascinada pel món de les campanes, amb coneixements molt diversos però sobretot inicials. I, per tant, sobretot amb la voluntat que el campanar del seu poble, de la seva parròquia, tornés a tenir vida. Gent amb voluntat de saber més i amb la voluntat de saber com fer-ho, perquè no només amb les ganes n'hi ha prou. El curs ens va fer adonar que no estem sols, i teníem la figura d'un guia que és en Xavier Pallàs, coordinador i gran expert, a banda de tots els especialistes que han anat fent les diferents classes teòriques i pràctiques.

Després d’un any de curs, què diries que has après?

— Hem après molt i poc, perquè s'ha fet curt, la veritat. Per una banda, hem après el llenguatge de les campanes, que són els tocs. Cada toc de campanes és una llengua. En funció de com toques i què toques fa referència a una mort, un nen, una nena, una missa, un bateig, una festa, etc. També hem après les parts d'una campana i d'un campanar. També els sistemes de restauració i tota la ritualitat que hi ha al darrere. Per exemple, en el cas d'inaugurar i beneir una campana hi ha tot un ritual. Hem après les inscripcions, la conservació d'un campanar, l’estudi tècnic d'una campana... Hem pogut esbrinar el taller i el fonador. Saber de quin segle és la campana, quins són els padrins i com es diu. Perquè cada campana té un nom.

Cada campana de Catalunya té un nom?

— Sí. Hi ha molts noms que es repeteixen. Tenim moltes Josepes, Victòries, etc. El que va passar a Catalunya durant la Guerra Civil, però, és que bona part de les campanes de Catalunya van acabar foses perquè es van fer servir per fer-ne munició. Després de la guerra es va fer tot gairebé nou: el 80% dels campanars es van fer nous, juntament amb les seves campanes. En aquells temps, doncs, es perd tot un patrimoni i se'n crea un de nou, que no té ni cent anys.

L’escola de campaners és una iniciativa força única, oi?

— Sí. És una iniciativa pionera, jo et diria única. En l'àmbit local sí que existeixen escoles de campaners, ja que hi ha algunes poblacions que han conservat els seus grups de campaners, i llavors han fet escola i transmeten el coneixement, però és a nivell més local. Una iniciativa en l'àmbit nacional com aquesta és bastant única. El curs té el suport del bisbat de Girona, de l'Ajuntament de Joanetes i de l'Institut Superior de Ciències Religioses. Tots ells han acreditat la qualitat del curs. És una proposta molt oficial.

Els campaners històricament sempre eren homes, però al curs també hi havia dones.

— Sí, sí. No la meitat, però gairebé. És veritat que la figura del campaner tradicionalment era un home, però avui en dia hi ha dones que els interessa molt. Jo tinc un amic que és campaner a Seva i tot el que ha après ha estat gràcies a l’antiga campanera del poble, que ara ja té més de noranta anys. Ara ell l’ajuda perquè a ella ja li costa molt, físicament.

Quina feina has fet al campanar de la Garriga?

— Sobretot, netejar-lo i obrir-lo a la població, a part de començar a tocar. També estic fent difusió del patrimoni, de les campanes que tenim. Vam organitzar una conferència amb la filla de l’últim campaner de la Garriga, que va venir a explicar el seu testimoni i els seus records. Molta gent de seixanta anys en amunt al poble recorda els tocs i recorda la figura del campaner que tocava manualment. Hem recuperat unes antigues gravacions d'un dels últims tocs del campanar, que podem saber com sonava als anys setanta. També he treballat amb la identificació de les campanes. Ara quan puges al campanar de la Garriga cada campana té una fitxa amb informació: saps quan pesa, quin any va ser fosa, com es diu i quina inscripció té. L’hem il·luminat i hem fet alguns petits repics de campanes d'una manera més o menys improvisada, amb diferents col·laboradors.

Què opines de la polèmica que hi ha hagut a diferents pobles amb gent que es queixa del so de les campanes?

— Tenim un país en què la gent pot denunciar i es pot queixar de tot. Em sembla una bajanada. No entenc que els molesti, això. Crec que quan aquesta gent van fora de la ciutat ho fan per buscar aquella singularitat que han perdut al lloc d'on fugen. I, per tant, el que una persona no pot fer quan va a un altre lloc és pervertir-lo. Perquè quan anem a un poble a fer turisme el que volem és veure la singularitat del lloc. I, per tant, no té cap sentit que et queixis o prohibeixis allò que és típic del lloc on vas. Fan molt bé de protegir els pobles i fa molt bé la gent de reivindicar i de plantar-se davant de les absurditats dels de ciutat a qui els molesta tot això.

Què els diries a aquesta gent?

— Les campanes són un element patrimonial definitori del paisatge on estan. I, per tant, han de ser protegides. N'han format part sempre i ha de seguir sent així. Les campanes són els whatsapps d'abans. I, a part, per la majoria de gent tenen encara un sentiment patrimonial i de pertinença molt fort que potser una persona de fora no el comparteix. Però això no et dona dret de carregar-te un llenguatge, d'ofegar una tradició. Jo sé de molta gent que les campanes els fan molta companyia. I donen molta vida.