08/04/2022

Carolina de Mònaco de cacera al Berguedà

3 min
Carolina de Mònaco de cacera al Berguedà

Guiada pel seu afinat ull d’amazona experta i posant en pràctica, un cop més, la seva capacitat de posar-nos el cap com un autèntic bombo, la senyoreta de Febrer s’ha passat l’últim any insistint que l’euga s’havia de retirar al camp. Finalment, i més per deixar de sentir-la que per convenciment propi, hem traslladat la Nueces de Barcelona als prats prepirinencs del Berguedà. Segons la nostra bona, i tossudíssima, amiga, resulta que amb vint-i-vuit anys és gairebé segur que, a banda de tenir l’artritis de rigor pròpia de l’edat, n’estigui la bèstia, de tots nosaltres, ben bé fins al capdamunt.

Després d’anar a Queralt a posar-li un ciri a la Mare de Déu per demanar-li que a l’equí li provi la vida salvatge, anem a celebrar la seva jubilació dinant, estupendament, a Els Casals de Sagàs. Ens hi deixem el sou, això sí, però val la pena per tres raons: per l’acte en si mateix; perquè així fem rutllar el producte interior brut i, finalment, perquè com que ens hem quedat escurats, la setmana vinent haurem de sobreviure gràcies a la crema de verdures que el meu majordom tindrà la pietat de fer-nos amb la Thermomix, que és per a nosaltres com una més de la família, fent una mena de desdejuni sui generis, però intermitent, que ens prendrem com si d’una operació biquini avantguardista es tractés. Aquest any, a les platges de Formentera, si abans no ho fa el Putin amb tots nosaltres, arrasarem.

Els papàs, parlant d’operacions, no s’han volgut perdre l’altra que tenim entre mans, és a dir, l’operació “liberad a Nueces ”, i s’apunten tant a la peregrinació com a la teca.

Com és habitual cada cop que anem a un restaurant i, si és car, molt més encara, la mamà, abans de cap altra cosa, demana un parell de croquetes perquè vol saber si són millors, iguals o pitjors que les que ella es fa comprar a l’Ametller Origen (¿o era a l’Àrea de Guissona?) i que, com que estan precuinades, s’escalfa al microones. Al meu majordom, cada cop que ho veu, li puja una febrada. La mamà s’ha passat el matí molt entretinguda preguntant a tot berguedà amb què s’ha creuat -i que ella hagi considerat venerable, és a dir, de fiar- si ja havia vist, rondant per la zona, la Carolina de Mònaco. Segons ella, els nous propietaris de Can Diamant han convertit la finca en un “coto privado de caza ” i està convençuda que, si això és realment així, la princesa, molt aficionada a la cinegètica, ha d’aparèixer en qualsevol moment. La seva teoria és que si va sovint a La Garganta, l’immens vedat que el duc de Westminster té entre Ciudad Real i Còrdova, o al de Santa Catalina de Torremocha, a Càceres, res no fa indicar que no hagi de venir a disparar a Can Diamant. Nosaltres li insistim que la temporada de caça, si més no aquí a Catalunya, va acabar-se a finals de març i que, si de cas, haurà d’esperar, per veure-la, fins al setembre: “Quizás venga por la Patum ”.

Recordem que l’altre dia, als Premis DRAC de RAC1, el president Aragonès ens va passar a fregar. La senyora que teníem al costat, que també va ser fregada per la comitiva, no se’n va poder estar i va comentar ¡com de fornits estaven els guardaespatlles del president! Li vam donar la raó, els seus bíceps saltaven a la vista. La senyora va afegir: “Aquestes musculatures no es veien des de temps del Pujol”, que es veu que era una època, a nivell de seguretat personal, també molt atlètica.

El papà no diu ni piu perquè s’està endrapant, per aquest ordre, quatre ostres, gambes a la planxa i unes múrgoles èpiques que semblen pinacles modernistes, que riu-te’n dels menús descrits a La alegría del exceso. Diarios gastronómicos (Nórdica Libros) del restauratiu Samuel Pepys, un llibre que, sigui dit de passada, connecta a la perfecció amb el Comimos y bebimos. Notas de cocina y vida (Asteroide) del sempre amè, liberal autèntic i imprescindible Ignacio Peyró (sí, l’autor del monumental Pompa y circumstancia. Diccionario sentimental de la cultura inglesa que Fórcola acaba de reeditar en tapa dura) i amb El Goloso. Una historia europea de la buena mesa (Alianza) escrit pel Comte de Sert.

La mamà s’oblida de la monegasca i passa a comentar que ha tornat el càtering a les inauguracions de la Fundació Miró. “¡Menos mal! ” Resulta que entre la pandèmia i les successives crisis la cosa havia minvat molt, gairebé quedant-se en res. La falta de canapès en una inauguració és inversament proporcional al desànim d’una ciutat. Que hagin tornat, gairebé amb la brillantor d’aquelles èpoques en què els servia l’Oriol Balaguer, no deixa de ser, tot i que exòtic, un bon senyal. I l’exposició (Miró. El llegat més íntim ), què tal?: “Una auténtica delicia, cariño, no te la puedes perder ”.