Carta als meus dos nois: preguntar si el feminisme ha anat massa enllà és trampa

Fills, divendres que ve serà 8M i us escric aquesta carta amb la mateixa intenció que fem la llista de la compra al nostre grup de WhatsApp, per no oblidar-nos de res.

Hi ha un tema que m’amoïna fa temps. No en vosaltres sinó així en general. Les enquestes diuen que molts nois joves se senten agredits pel discurs feminista. I crec que la clau de volta del feminisme es troba a fer entendre que hi ha una situació que no és agradable i que no l’han triat ells. Que no l’heu triat vosaltres, però que hi és.

Els nois teniu privilegis pel sol fet de néixer nois. Cosa que no vol dir que tingueu una vida de tiktoker ideal. Però per ara la cosa està així. No sou el doctor Maligne que ha ideat el patriarcat. Però heu nascut nois i la vostra germana noia. I encara que sigui una merda admetre-ho, ho teniu més fàcil que ella i a partir d’aquí teniu la responsabilitat d’actuar en conseqüència. De no fer veure que això no passa. No cal que expliqui els quès concrets que patim les dones (tornar sola a casa de nit, la violència sexual de tota mena des de petites, les xifres diuen que a casa encara fem molt més les dones, i no dic més coses que em canso de mi mateixa).

I què vol dir exercir aquesta responsabilitat? Saber-ho i actuar quan toca. Quan un amic fa un acudit masclista –que durs, alguns xats de WhatsApp–, no ser els que callen per no quedar com uns antipàtics. Es pot dir: "Això no m'agrada" quan veieu segons què. Quan us toqui conviure amb una dona –sigui parella o companya de pis–, assumir tant pensar què s’ha de fer com fer-ho, repartint-s’ho tot de manera equitativa. Perquè pensar què s’ha de fer és tant o més important que fer-ho. Demanar que hi hagi dones parlant quan aneu a un acte (només una no és suficient). Si teniu fills, educar-los sabent que les nenes creixem sense tants referents positius com vosaltres i se’ns fa més difícil imaginar que podem ser científiques, programadores de videojoc o qualsevol altra professió relacionada amb la tecnologia. Per no parlar de donar suport i acompanyament a les dones que tingueu a la vora que passen per una situació tòxica en relacions amb homes o de maltractament o violència. Creure-les. Recordar que no hi ha literatura, ni cine ni sèries de noies. Perquè no hi ha literatura ni sèries, ni cine de nois. Votar en conseqüència. Adonar-se que preguntar si el feminisme ha anat massa enllà és trampa. Més enllà de què i de qui? Les dones no ens mereixem el mateix que els homes? O entendre que no és el mateix que un home toqui el cul d’un altre sense permís que si ho fa a una dona –i cap d’aquestes situacions hauria de passar, però una es fa des del privilegi a una persona que no el té–. Saber que el consentiment no és només dir "sí"; també vol dir crear un espai de confiança en què es pugui dir "sí". I escoltar les dones quan parlen tal com feu quan jo parlo.

Aquesta llista –ja us ho he dit– només és per recordar. Per tenir-ho present. Per continuar sent com sou, dos nois feministes. I sé que la llista la podeu completar vosaltres mateixos sense la meva ajuda. Gràcies. Us estimo.