Les dolentes de la pel·lícula
Moltes dones estem acostumades a sentir-nos més dolentes que la tinya. I no per matar cadells de gat, ni per estafar robant diners públics. No, no, no. Senzillament per tocar el crostó a qui se’ns cola a la cua del pa (ja s'està emprenyant, què s’ha pensat!), per assenyalar que és absurd que hi hagi biquinis de nena amb la part de dalt (ja està una altra vegada generant mal rotllo, què s’ha pensat!), per plantar-nos i dir que ja n’hi ha prou de dir perdó, deixem-ho estar o oblidem-ho per arreglar les coses i que a partir d’ara ho digui qui l’ha espifiat (antipàtica, cruel, creguda, soberga, insensible, què s'ha pensat!). Per demanar que volem vacances, una excedència o la baixa o que algú altre vagi a comprar al súper o que deixin d’assetjar-nos (egoista, insolidària, exagerada, què s’ha pensat!). O per divorciar-nos o fer qualsevol canvi important de vida (mira-la, què s’ha pensat!).
És un sentir que experimentem des que som petites. Les nenes bones no qüestionen ni pregunten ni demanen com ho hem fet nosaltres. Moltes hem crescut en un entorn tradicional en què l’obediència i la discreció en les nenes era una part fonamental. Però fins i tot aquelles que han crescut i creixen en famílies amb un estil educatiu més empàtic i proper, igualment poden sentir-se males persones. Perquè una dona que alça la veu, una dona que es prioritza, una dona que es defensa davant d’un conflicte, massa vegades és llegida automàticament com a egoista i sospitosa. Com a exigent. Com a enredaire. Com la responsable última del conflicte. I si el conflicte és entre dues dones, pitjor. Un conflicte entre dos homes és un assumpte seriós, però entre dues dones és cosa d’histèriques. Baralles d’institut i de pati d’escola.
La veueta perversa
Això vol dir que totes les dones són unes santes i sempre tenen la raó només pel fet de ser dones? Noooooo. Per favor, que cansat ser dona i haver-se d’explicar. No, no, no. Però aquest sentiment de sentir-se la dolenta i de dubtar de nosaltres mateixes només pel fet de ser dones és el que no hauria de ser. Estic a favor de qüestionar-me. Quan he viscut un pollastre important he sigut la primera que l’he analitzat per veure en què em podia haver equivocat. I no m’ha importat reconèixer errors. Coi, som humanes... Però massa vegades se m’ha disparat la veueta perversa que em deia que era dolenta per fer el que feia... o per haver-la espifiat! O per continuar demanant el que fos.
Quan hi penso sempre arribo a la mateixa conclusió: és el sentiment de culpa per ser dones. Un sentiment heretat del qual no som conscients. Són molts segles mamant i rebent la informació que ser dona és el pitjor destí. I fa massa poc que s’accepta més o menys que fem i desfem. El nostre imaginari col·lectiu, el nostre inconscient, encara no ho acaba d’assumir. El que queda clar és que hem de desempallegar-nos d’aquest sentiment com sigui. Perquè és insà i totalment absurd. Posem-hi llum, acceptant els nostres errors, però no fem marxa enrere només per ser qui som.
