L’estat d’eufòria que provoquen els concerts de Bruce Springsteen en els seus fans es tradueix en optimisme desbordant a la sortida. La sacsejada de nostàlgia que comporta recuperar en directe els grans èxits del passat, l’alegria per haver-lo tornat a veure i retrobar-lo en bona forma, fan que la felicitat immediata esborri la conveniència de pensar en el futur. L’adoració pel Boss sol anar acompanyada de l’autoengany de creure’ns que allò serà etern. 

Però, enguany, abandonar l’Estadi Olímpic anava acompanyat d’un regust de comiat. És com si, d’una manera molt subtil, Springsteen ens hagués volgut dir adeu. La subtitulació al català, en directe, de dues cançons, no era una simple vocació de servei al públic. Els rètols obeïen a la necessitat de subratllar-nos la importància d’aquell missatge en concret i d’assegurar-se que ens arribava, fer que ens hi fixéssim d’una manera especial. Letter to you, la primera cançó subtitulada, és una confessió sobre el seu desig de comunicar tot allò que tenia per dir-nos. Ens parla de la sinceritat a l’hora d’escriure, de la voluntat d’abocar en les cartes les pors, els dubtes, la felicitat i el dolor. Ens diu que ha buscat dins la seva ànima, que ha buidat el cor, per escriure amb tinta i sang tot el que sentia i que ens ho ha enviat en forma de carta. Ens ha fet dipositaris de tota la seva vida. Les cartes, lògicament, són totes les cançons que ha anat escrivint al llarg dels anys. En el concert també va subtitular les paraules d’afecte i agraïment al seu amic George Theiss. Gràcies a ell, Springsteen va formar part, per primera vegada, d’una banda de rock amb només quinze anys. Springsteen, amb certa tristesa, ens parla de la darrera visita al seu amic, al seu llit de mort. I del moment que s'adona que ell esdevé l’únic membre d’aquell grup primigeni que continua viu. Last man standing, l’últim home dret, és la cançó que li va escriure com a homenatge. Una cançó que és pura nostàlgia del passat, però amb el regust de la transcendència del comiat, del moment que prens consciència que allò que fas potser és per darrera vegada: “Reculls la guitarra i fas una última cervesa. Un estol d’àngels se m’emporta, en algun lloc alt, dur i fort. En algun lloc profund, en el cor de la multitud. Ara soc l’últim home dret”.

Cap al final del concert, la E-Street Band homenatja amb una intensitat èpica els guerrers caiguts durant el llarg viatge. A les pantalles recuperen grans moments del saxofonista Clarence Clemons i, d’una manera més secundària, es recorda també l’acordionista Danny Federici. Una manera simbòlica de tornar a estar tots junts a l’escenari. Abans de l’emotiu final, Springsteen s’acomiada, un a un, de tots els membres de la banda. Van marxant en filera de l’escenari i el Boss, exercint com a tal, els fa una encaixada de mà sincera amb el públic com a testimoni. Un gest preciós, insòlit i de profund respecte i agraïment al compromís i la feina feta. No només en aquell concert, sinó al llarg de tants anys. 

L’emotiva cançó final, amb Springsteen sol a l’escenari, recupera els subtítols. I’ll see you in my dreams. “Et veuré en els meus somnis”, o, més ben dit, “Us veuré en els meus somnis”. Ens ho repeteix insistentment des de l’escenari. Ho canta suaument i l’estadi sencer canta amb ell en una comunió meravellosa que tanca el concert. Sense pretendre-ho, potser li estàvem dient que també el veuríem només en els nostres somnis. El somni com a forma de record. Potser aquesta gira no és una altra cosa que una carta de comiat de Bruce Springsteen.