Reportatge
Diumenge 04/09/2021

“Vull la meva nena. Envieu-me-la, per favor”

Els expedients de vida d’alguns orfes vinculats a la Casa de la Caritat durant la postguerra revelen que van ser separats de les seves mares sense el seu consentiment

8 min
Lluís Álvarez i en Llorenç Samaniego al Pati Manning.

“Per què em vas deixar?”, li va preguntar Lluís Álvarez (Barcelona, 1935) a la seva mare el dia que la va conèixer. Tenia 21 anys quan va rebre una carta de la Diputació de Barcelona en què hi deia que la seva mare, la Isabel, volia veure’l. Tot i l’emoció de la dona quan es van retrobar, i que li va assegurar que havia estat dues dècades buscant-lo, Álvarez va respondre amb fredor. “Per dins pensava: «Ara sí, però quan més t’he necessitat no t’he tingut». No me la vaig creure, estava segur que m’havia abandonat”, exposa. Álvarez no havia tingut una vida precisament plàcida fins aleshores. Poc després que la seva mare donés a llum a la Casa de la Maternitat i Expòsits de Barcelona, el van enviar a Eivissa perquè fos alletat i cuidat per una dida i la seva família. Era una pràctica habitual en l’època, ja que a Barcelona era difícil trobar dides o les que hi havia demanaven més diners. Les encarregades de dur els nadons de Barcelona a Eivissa eren dues dones, la Margarida i l’Antònia Verdera, mare i filla, en un vaixell que salpava cada dimecres, i un cop allà repartien els nens entre les dides a canvi d’unes pessetes. D’equipatge, els nadons duien una medalla penjada al coll amb el número que els identificava i un relleu de la Mare de Déu del Carme. Estava totalment prohibit treure’ls el collaret; d’aquesta manera s’asseguraven que ningú no els intercanviés.

Álvarez va estar a Eivissa fins als 7 anys, quan la Diputació el va reclamar i va ser retornat a Barcelona. També era un procediment habitual: als nens se’ls reclamava als 7 anys i a les nenes als 5, i només en casos molt excepcionals els deixaven quedar amb les famílies de llet. En concret, va ser enviat a la Casa de la Caritat, un orfenat i centre de beneficència situat al cor del Raval, actual seu del CCCB. Segons Álvarez, passar de viure al camp a fer-ho al centre d’una ciutat en plena postguerra no va ser fàcil. “Gana no en passàvem, però havies de tenir picardia per sortir-te’n una mica bé. A vegades pispàvem alguna cosa. Recordo agafar un tros de filet i posar-me’l a la pitrera -comenta rient-. La pilota per jugar a futbol ens la fèiem nosaltres, amb roba i cuiro”. El període que recorda més dur va començar als 14 anys, quan el va adoptar una família de Guardiola de Font-Rubí (Alt Penedès). “Vaig pensar que hi estaria bé, però només em volien per treballar. Quan es feia de dia ja era al camp i quan enfosquia encara plegava eines”, explica Álvarez, que assegura que feien el mateix amb molts orfes més. En els documents oficials que consultaria més endavant hi posava que hi anava com a “mozo de labranza ”. S’hi va estar deu anys, fins que va decidir marxar a Vilafranca del Penedès a buscar-se la vida. “Vaig anar a veure l’amo i li vaig preguntar: «Què és el que guanyo aquí?» I va respondre: «Et donem menjar i llit». I jo vaig dir: «Al gos també el manteniu i no treballa»”.

La Casa de la Caritat va ser un centre de beneficència dirigit per monges, actiu des de principis del segle XIX fins als anys 50. Durant la postguerra va arribar a acollir més de dues mil persones, entre orfes, nens de famílies que no se’n podien fer càrrec i altres persones amb necessitats diverses. Allà els donaven una educació i els ensenyaven un ofici.
La cuina de la Casa de la Caritat
L’aula on feien classe a la Casa de la Caritat

Descobrir els propis orígens als 80 anys

Ni el pas del temps ni el retrobament amb la seva mare van fer oblidar a Álvarez els seus primers anys a Eivissa. “Sempre vaig tenir la sensació que em faltava alguna cosa. Recordava la casa d’Eivissa i la família amb la qual havia crescut”. Álvarez explica que quan es va casar, amb la seva dona van anar de lluna de mel a l’illa per buscar la família i que més endavant va posar un anunci als diaris, però no va tenir sort. Va haver d’esperar fins als 80 anys per retrobar-la, quan una de les seves filles, la Maribel, després de diversos intents d’ajudar-lo en la recerca, va descobrir que al recinte de la Maternitat hi havia l’Arxiu Històric de la Diputació i que es podia demanar l’historial dels orfes tutelats per la institució. “Fins aleshores no estava permès sol·licitar-los, però la normativa va canviar ara fa uns vuit anys”, comenta la Maribel. A l’expedient, de 60 pàgines, hi constava el nom de la família eivissenca, i gràcies a això van trobar el telèfon d’una germana de llet, Catalina Torres, amb qui el Lluís s’havia criat, i hi van contactar. “Li vam preguntar si hi havia hagut un orfe a casa seva quan era petita, i ella va dir: «El meu Lluïset». Poc després agafàvem un avió en direcció a les Pitiüses -relata la Maribel-. Va ser molt emocionant. El meu pare i la seva germana de llet s’havien estat buscant tota la vida i es van retrobar després de gairebé 80 anys!” Des de llavors el Lluís hi ha fet sis viatges i la Maribel assegura que “ha rejovenit deu anys”.

Dins l’expedient també els esperava una altra sorpresa: un grapat de cartes que la mare del Lluís, la Isabel, havia enviat a la Diputació. “Escrivia preguntant on era el seu fill, si estava bé, i la resposta era sempre la mateixa: «He de manifestarle que el niño Lluís, por quien se interesa, según las últimas noticias continua sin novedad »”, diu la Maribel, i explica que la Isabel es va quedar embarassada abans de casar-se i que al seu xicot, el pare del Lluís, el va atropellar un tramvia. “Va donar a llum en un pavelló de mares solteres a la Maternitat, i com que no podia donar el pit, perquè li va agafar l’escarlatina, es van endur el nadó. No en va tornar a saber res més”. Anys després la Isabel va aconseguir trobar el seu fill per casualitat. “Era cuinera i anava a treballar a cases de famílies riques de Barcelona. Va explicar la història a una de les mestresses i quan aquesta va sentir el nom i els cognoms va dir: «Jo sé on és el teu fill». Tenien una parada al Mercat de la Concepció, just al costat de la botiga de la família del Penedès que havia adoptat el meu pare”, explica la Maribel. Quan el Lluís va llegir les cartes de la seva mare, ella feia 35 anys que havia mort. “Si ho hagués sabut abans hauria tingut una mare -diu el Lluís-. Deia la veritat, ella em volia, això ho canvia tot”.

Cartes que arriben massa tard

El de Lluís Álvarez no és un cas aïllat. Molts orfes tutelats per la Diputació de Barcelona han hagut d’esperar als últims anys de vida per conèixer els seus orígens, i molts d’altres ja no hi han sigut a temps. Lucia Calderón (Barcelona, 1955) també va ser enviada a Eivissa quan acabava de néixer, però ella ja no en va tornar. Recorda que quan tenia 18 anys va intentar posar-se en contacte amb la Diputació per saber on eren els seus pares biològics, però li deien que no en sabien res. Després de conèixer la història del Lluís, ja amb 61 anys, va decidir sol·licitar el seu historial. “El primer que em van demanar va ser el número de la medalla -diu Calderón-. Quan vaig rebre aquell paquet tan ple de cartes em va caure el món a sobre. No podia esperar a arribar a casa”.

Les cartes eren de la seva mare, la Nieves, que l’havia estat buscant fins als 6 anys. “Explicava que tenia un pis i un col·legi demanat per a mi, i deia: «Vull la meva nena. Envieu-me-la, per favor». Però li deien que no tenia mèrits per cuidar-me, que estava millor amb la família que m’havia adoptat -relata Calderón-. Demanava fotos meves i li feien pagar 10 cèntims per cada una. Fins i tot m’havia enviat unes arracades d’or que no he vist mai. Quan llegia les cartes sentia molta tristor i ràbia, no m’ho podia creure”. Quan va rebre l’expedient feia vuit anys que la seva mare havia mort. Va poder contactar amb altres familiars, però eren molt grans i no li van poder explicar res. “Ni tan sols sabien que la meva mare tenia una filla -comenta Calderón-. He estimat els meus pares adoptius, però ara em pregunto fins a quin punt em van explicar tot el que sabien... Me n’aniré del món sense saber tota la veritat meva, i no hi ha res pitjor que això”.

Una imatge del viatge de noces de Lluís Álvarez a Eivissa, buscant la seva família de llet.
En Lluís amb la seva germana de llet, Catalina Torres, durant el seu retrobament a Eivissa.
Lluís al Pati Manning assenyalant una imatge de quan era petit.

“Un huérfano al que no vienen a ver”

No en tots els casos els expedients revelen històries com la del Lluís o la Lucia. Llorenç Samaniego, el Sami (Barcelona, 1943), que va estar molts anys a la Casa de la Caritat, assegura que en el seu cas hi ha molt poca informació. “Sé que la meva família era de Madrid, però de la mare no hi ha gairebé res. Va estar unes setmanes venint-me a veure a la Maternitat, però després va deixar de venir. Era la filla d’un militar, un oficial, i en aquella època eren molt rectes... Segurament la devia obligar a desfer-se del fill per no haver de passar per la vergonya de ser mare soltera”, comenta. Recorda una frase trobada entre els papers recuperats escrita per una funcionària: “El Sami, un huérfano al que nunca vienen a ver ”.

El Sami té un bon record dels anys que va viure a la Casa de la Caritat, però en canvi explica que va patir molt quan el va “adoptar” una família per anar a treballar al camp. “Tenia 7 anys, però ho recordo com si fos ahir. Als que no teníem a ningú ens posaven entre les columnes del Pati Manning perquè les famílies que volien adoptar ens poguessin veure bé. El senyor Noguera, el director del centre en aquell moment, va dir: «Samaniego, un paso al frente. Estos señores quieren llevarte a un pueblo que se llama Sant Quintí de Mediona. ¿Quieres ir con ellos? » Vaig fer un pas endavant i vaig fer que sí amb el cap”.

Segons explica, allà les va passar “més putes que Caín”. “A Barcelona teníem llum i aigua calenta, però en aquella casa de pagès res de res. Em rentava en una gibrella -relata-. I quan el que em feia de pare s’enfadava, m’apuntava amb l’escopeta a la panxa i em fotia garrotades”. Als 14 anys va decidir abandonar la casa i va anar a peu a Sant Sadurní, on va agafar un tren fins a Barcelona. Després de passar quatre nits a la Model i alguns entrebancs més, va poder tornar a la Casa de la Caritat. La vida del Sami ha estat lligada des d’aleshores a la Diputació, per a la qual ha treballat fins i tot com a xofer de diputats i consellers.

Una imatge de quan Lucía Calderón era jove