La fusta és sinònim de confort, també de sostenibilitat i de consciència de la necessitat d’edificar minvant els efectes del canvi climàtic. Aquesta casa construïda en fusta és un projecte que busca tot això. Però per fer-ho és un projecte que requereix una gran precisió en la concepció, el disseny i l'execució. La unió de l’arquitecta Clara Crous i la seva parella, que és enginyer, els ha permès pensar i realitzar cada una de les peces que, ajuntades, configuren ara la casa. També han fet el mateix amb els mobles, des dels de la cuina fins als capçals dels llits i els lavabos, tot fet per al lloc. Així mateix, s’ha fet amb les persianes Barcelona, les enrotllables de sempre, que han automatitzat amb un motoret i domòtica perquè s’obrin o es tanquin segons l’hora i els canvis del temps.
La casa de l’arquitecta: construïda en fusta, és una obra amb molt sentit
Casa al Pradet (Alt Empordà). Clara Crous Arquitectura
Sabem que les coses sempre poden ser d’una altra manera. També les cases. Però aquesta, la Casa al Pradet, com els agrada anomenar-la als seus propietaris, té tot el sentit que sigui així com és. Els propietaris, els que l’habiten, en són també els autors: l’arquitecta Clara Crous –fundadora de Clara Crous Arquitectura–, responsable del projecte, i la seva parella, un enginyer que es dedica en bona part a la fusta, al tall amb làser. Dels coneixements i de les conviccions dels dos ha nascut aquesta casa, construïda en fusta, en un solar familiar situat als límits d’un poblet molt petit de l’Alt Empordà.
A la Casa al Pradet tot té sentit: que la fusta sigui el material de l’edificació, que estigui dissenyada per ser prefabricada al taller i només muntada al lloc, que siguin els autors els que en bona part l’han construïda. I fins i tot té molt sentit el nom que li han donat. Aquella parcel·la era un petit prat, i davant tenen camps de pomeres i valls i muntanyes, i miren lluny cap a Roses i cap al Montgrí, en una panoràmica de natura que sembla que no s’acaba mai. Per això, també té sentit que la casa s’hagi obert cap als paisatges, cap a l’est i cap al sud, les millors orientacions, i, en canvi, s’hagi protegit més cap al nord, posant-hi el garatge, perquè al lloc on s’ubica la casa, elevat com està el terreny, la tramuntana hi pot tocar fort.
També respon a uns condicionants la volumetria que Clara Crous ha donat a la casa. Els seus 150 m² habitables, més els 60 de garatge, i sobretot la forma que agafen sobre el terreny, són la resposta arquitectònica a una parcel·la que és triangular, a un lloc que necessita protecció i, per tant, li va bé endarrerir certs mòduls i avançar-ne d’altres. Però també és la resposta a una manera d’entendre l’habitatge com una suma de caixes, de mòduls, que no només permet articular-la interiorment com una successió d’espais oberts, sense passadissos, sinó que també aporta una flexibilitat per adaptar-se al que pugui portar la vida. Són una parella jove, i qui sap si la família creixerà. En aquest sentit, per si de cas, una de les habitacions que ara es destina a estudi podria ser un dormitori. En aquest sentit, també, l’altell de la sala, al qual s’accedeix per una escala que puja i baixa de manera automàtica, també podria tenir l’ús addicional que es precisi.
Així, la casa de fusta, aixecada de terra per evitar les humitats i les inundacions que hi pugui haver a la zona, té l’aïllament de suro i està recoberta en bona part de morter de calç, només deixant vistos els sostres de bigues d’avet i els grans panells de bedoll. A la Casa al Pradet tot són materials naturals, i de proximitat, com ho són les rajoles de fang artesanes que, amb les seves imperfeccions, recobreixen els dos porxos i emmarquen certes parts dels mòduls a la façana i també la piscina.
Té sentit que la casa sigui tan oberta i tan acollidora alhora, i d’un estil tan fresc com càlid; un poc nòrdic, també; molt mediterrani, sobretot. L’arquitecta Clara Crous volia que la casa estigués arrelada al lloc i a la seva vida, igual que la parella que formen. Una casa de formes senzilles, discreta i que no fos una caixa d’aquestes que poden estar a qualsevol lloc. També volia, volien, poder-la fer ells mateixos, des de l’estructura de fusta fins al mobiliari, perquè podien, però també per no encarir els costos tècnics i fer més àgil, ràpid i barat el muntatge.
Des dels espais plenament connectats, sense perdre la seva individualitat, que són la cuina, la sala i el menjador, fins a les tres habitacions i banys de la casa, els mobles fets per la parella prenen també sentit perquè s’integren en un projecte particular que és una manera de reflectir i donar pas al seu projecte vital.