Sabem que les coses sempre poden ser d’una altra manera. També les cases. Però aquesta, la Casa al Pradet, com els agrada anomenar-la als seus propietaris, té tot el sentit que sigui així com és. Els propietaris, els que l’habiten, en són també els autors: l’arquitecta Clara Crous –fundadora de Clara Crous Arquitectura–, responsable del projecte, i la seva parella, un enginyer que es dedica en bona part a la fusta, al tall amb làser. Dels coneixements i de les conviccions dels dos ha nascut aquesta casa, construïda en fusta, en un solar familiar situat als límits d’un poblet molt petit de l’Alt Empordà. 

A la Casa al Pradet tot té sentit: que la fusta sigui el material de l’edificació, que estigui dissenyada per ser prefabricada al taller i només muntada al lloc, que siguin els autors els que en bona part l’han construïda. I fins i tot té molt sentit el nom que li han donat. Aquella parcel·la era un petit prat, i davant tenen camps de pomeres i valls i muntanyes, i miren lluny cap a Roses i cap al Montgrí, en una panoràmica de natura que sembla que no s’acaba mai. Per això, també té sentit que la casa s’hagi obert cap als paisatges, cap a l’est i cap al sud, les millors orientacions, i, en canvi, s’hagi protegit més cap al nord, posant-hi el garatge, perquè al lloc on s’ubica la casa, elevat com està el terreny, la tramuntana hi pot tocar fort.

També respon a uns condicionants la volumetria que Clara Crous ha donat a la casa. Els seus 150 m² habitables, més els 60 de garatge, i sobretot la forma que agafen sobre el terreny, són la resposta arquitectònica a una parcel·la que és triangular, a un lloc que necessita protecció i, per tant, li va bé endarrerir certs mòduls i avançar-ne d’altres. Però també és la resposta a una manera d’entendre l’habitatge com una suma de caixes, de mòduls, que no només permet articular-la interiorment com una successió d’espais oberts, sense passadissos, sinó que també aporta una flexibilitat per adaptar-se al que pugui portar la vida. Són una parella jove, i qui sap si la família creixerà. En aquest sentit, per si de cas, una de les habitacions que ara es destina a estudi podria ser un dormitori. En aquest sentit, també, l’altell de la sala, al qual s’accedeix per una escala que puja i baixa de manera automàtica, també podria tenir l’ús addicional que es precisi. 

Així, la casa de fusta, aixecada de terra per evitar les humitats i les inundacions que hi pugui haver a la zona, té l’aïllament de suro i està recoberta en bona part de morter de calç, només deixant vistos els sostres de bigues d’avet i els grans panells de bedoll. A la Casa al Pradet tot són materials naturals, i de proximitat, com ho són les rajoles de fang artesanes que, amb les seves imperfeccions, recobreixen els dos porxos i emmarquen certes parts dels mòduls a la façana i també la piscina.

Té sentit que la casa sigui tan oberta i tan acollidora alhora, i d’un estil tan fresc com càlid; un poc nòrdic, també; molt mediterrani, sobretot. L’arquitecta Clara Crous volia que la casa estigués arrelada al lloc i a la seva vida, igual que la parella que formen. Una casa de formes senzilles, discreta i que no fos una caixa d’aquestes que poden estar a qualsevol lloc. També volia, volien, poder-la fer ells mateixos, des de l’estructura de fusta fins al mobiliari, perquè podien, però també per no encarir els costos tècnics i fer més àgil, ràpid i barat el muntatge.

Des dels espais plenament connectats, sense perdre la seva individualitat, que són la cuina, la sala i el menjador, fins a les tres habitacions i banys de la casa, els mobles fets per la parella prenen també sentit perquè s’integren en un projecte particular que és una manera de reflectir i donar pas al seu projecte vital.