PalmaEstà feta de call vermell, aquesta terra roja de Mallorca que surt d’un sòl argilós sovint mesclat amb grava. Als de Munarq, l’estudi mallorquí encapçalat pels arquitectes Pau Munar i Rafel Munar, els agrada dir que Ca S’Alou “està dissenyada des de la materialitat”. I, certament, el primer que crida l’atenció a l'aproximar-se a aquesta casa de les muntanyes del nord de Mallorca, al municipi d’Alcúdia, és que la terra roja i pedregosa de l’exterior és una continuació de la terra en la qual s’assenta. N’és continuïtat perquè, de fet, s’ha usat la terra de l’excavació per fer les façanes. És la mateixa terra on, envoltant l’habitatge, creix el càrritx, alguns matolls i les figueres de moro. Perquè, com diuen els de Munarq, el jardí de Ca S’Alou, un jardí ben de secà, “és la garriga que mai ha desaparegut”.

Des de la materialitat, la integració. I és que aquesta casa de terra roja, de call vermell, respon al convenciment dels responsables d’aquesta obra que l’arquitectura i la natura, més que no acompanyar-se, fan part l'una de l’altra. I és el que passa amb Ca S’Alou, on la integració no només és material, sinó també formal. La casa està concebuda des d’una extrema horitzontalitat, “com a mesura de respecte a la muntanya”, diuen. 

Ajaguda a la muntanya

De fet, la casa s’ajeu al terreny amb dos cossos simètrics, marcadament longitudinals que, l'un lleugerament endarrerit respecte de l’altre, només es toquen a l’espai que tenen de comunicació, el de pas de l’un a l’altre. Inspirats formalment en els sestadors (a Mallorca són les construccions en què descansa el ramat, principalment les ovelles i les vaques), un volum, el del davant, acull en un únic espai la sala, la cuina i el menjador, però també el dormitori principal amb el seu bany i, de l’altre costat, un porxo des del qual, de lluny, es contempla la mar; mentre que l’altre cos de la casa està dedicat a la intimitat i independència d’altres dormitoris, amb una continuïtat cap al garatge. La longitudinalitat de la casa també és la de la piscina, tan fosca que esdevé el mirall per a la muntanya.

I de la integració en l’entorn, la unitat entre l’exterior i l’interior de l’habitatge. De fet, els arquitectes Pau Munar i Rafel Munar parlen de portar "l’exterior a dins de la casa”. Així, aquesta atmosfera de finca rústica, de tonalitats terroses i sempre naturals, aquesta austeritat del jardí, també es troba dins de l’habitatge transformada en una senzillesa confortable. Amb les fustes naturals, les pedres i les terres, tot tan natural i sense tractar, la transformació que es viu, naturalment, a l’exterior –com les portes aniran agafant les tonalitats grisenques de la fusta quan envelleix, com la terra de la façana acollirà les colònies de líquens–, també a dins els materials nobles aniran canviant d’aspecte a mesura que guanyen anys.

La casa, com la vida, es transforma amb el pas del temps i està bé, molt bé, que l’arquitectura en sigui conscient per facilitar que l’inevitable envelliment la torni any rere any més bella i més arrelada al territori –terra, vegetació, cultura–, del qual forma part.