Els que vivim a Catalunya en aquest 2014 sabem fins a quin punt ha pujat la febre de l’independentisme, la il·lusió per una Catalunya independent que implica sobretot una Catalunya diferent, encara sense definir, però en la qual per fi podrem ser el que vulguem. L’excitació, l’esperança, l’efervescència, han tornat a la societat catalana. Que lluny que semblen ja moments com el de la votació de l’Estatut català el 2006, quan només un 48,8% de la població va acudir a les urnes per ratificar-lo! L’atonia política, el desinterès que mostrava llavors la ciutadania s’han convertit en un entusiasme capaç d’impulsar un projecte que, de moment, se sustenta bàsicament en aquest ímpetu, ja que li falten suports externs i s’enfronta a enormes dificultats.

Què ha passat perquè hàgim arribat a aquesta situació, que fa pocs anys semblava inimaginable? Quins fenòmens polítics i socials han tingut lloc que han transformat les tendències d’esquerres que van presidir els moviments socials de la Transició i la desafecció política dels anys recents en aquest formigueig de projectes, en aquesta obstinació independentista que, el 2014, sembla tan fortament arrelada a la societat catalana?

L’element catalitzador: la crisi econòmica, política i social de l’estat espanyol

L’element catalitzador del projecte independentista és, per descomptat, la crisi econòmica, que al seu torn posa de manifest una crisi molt més àmplia, la d’una democràcia sense projecte polític propi, mancada d’objectius de futur, que va quedant en mans de partits cada vegada més pendents d’interessos particulars i en els quals prosperen individus d’un perfil professional i humà molt baix. La degeneració dels partits polítics s’està gestant almenys des de l’últim mandat del PP amb Aznar com a president, quan la majoria absoluta li va permetre començar a governar amb un estil autoritari, sense tenir en compte l’opinió pública i creant un sistema d’enriquiment a diversos nivells de l’administració per mitjà de la corrupció. Semblava que els primers anys de Zapatero corregien la situació i es tornava a una política d’atenció a les necessitats de la població, de millora de l’estat del benestar; la crisi econòmica, a partir del 2008, acabarà amb aquesta política i amb la confiança en les institucions. L’evidència de les imposicions del capital financer i de les institucions polítiques internacionals a través de les quals s’expressen els seus interessos acabà de minvar la confiança en un govern feble com l’últim de Zapatero i en el del seu successor, Rajoy, no només convertit en joguina de les pressions europees sinó apostant directament pels interessos financers i empresarials també a Espanya.

Davant l’augment de l’atur; les retallades en la sanitat, l’educació i les subvencions de tot tipus, i la feblesa i corrupció dels governs espanyol i català, la sensació de pànic creix. Catalunya es desperta d’un somni daurat, que havia permès creure que per fi estava a resguard de la pobresa i de la violència que sol acompanyar-la. Recordo els diagnòstics que vam fer els sociòlegs en unes publicacions que constitueixen una espècie de balanç anual de la societat catalana: el 2008, el resum va ser “el català emprenyat”. El 2009, “l’any en què vam caure dels núvols”. Ja no era una societat “cabrejada”, sinó una societat inquieta, que s’adonava que la crisi havia vingut per quedar-se i que el que estava perdent era el somni del benestar en el qual havia aconseguit instal·lar-se en els últims anys.

Les reaccions no van trigar a arribar: vagues, manifestacions, protestes, però encara de caràcter molt sectorial. No és cert que la societat catalana hagi sofert la crisi de manera passiva. El que passa és que no hi havia, en els inicis de la crisi, un projecte polític alternatiu, un partit dirigent fiable, uns líders que aconseguissin il·lusionar.

La crisi marca una ruptura en el desenvolupament de l’estat del benestar i el creixement de les suposades classes mitjanes. Els partits polítics no tenen respostes, al contrari, comencen a mostrar-se impotents enfront de les exigències dels mercats i dels seus valedors polítics. Cal fer alguna cosa, però què? ¿En quina direcció s’ha de caminar davant la sensació de desastre?

El buit durarà poc temps: davant d’aquesta angoixa, que destrueix la innocència d’una societat recentment instal·lada en el benestar, la construcció d’un nou projecte social es fa indispensable. I efectivament, aquest projecte sorgeix, o més ben dit, el projecte impulsat en els últims anys per ERC arrela de sobte en la societat catalana. La qual cosa indica un alt grau de salut col·lectiva, una capacitat de reacció encomiable, no sempre visible en altres societats europees sotmeses a la crisi, i ni tan sols, per descomptat, en el conjunt d’Espanya. Es configura un projecte propi, visceral, identitari, no sabem encara amb quin abast numèric, però prou ampli per fer sortir al carrer amplíssimes multituds, com es va veure l’Onze de Setembre del 2012 i del 2013. I aquest projecte és precisament l’independentista.

Cal preguntar-se, no obstant això, per què un projecte d’aquesta naturalesa arrela ara? Per què un projecte que té una base cultural o territorial i no un projecte de l’esquerra, aparentment molt més d’acord amb el tipus de crisi que vivim?

L’evolució de les classes socials a partir de la transició política

La resposta cal buscar-la, al meu entendre, en una doble dimensió del canvi experimentat: l’evolució de les classes socials a partir dels anys vuitanta i fins al 2008, d’una banda, i l’evolució dels aparells de classe i les ideologies polítiques en aquesta mateixa etapa, de l’altra. Fets paral·lels i vinculats, però imprevisibles a priori, ja que l’evolució de les ideologies, per exemple, s’emmarca en un àmbit molt més ampli que la societat catalana.

L’etapa final del franquisme va crear, a Catalunya, una aliança important entre la classe treballadora, motor d’unes mobilitzacions que paralitzaven la producció i es convertien en incontrolables per a les empreses, i una classe mitjana professional jove, formada en l’etapa de les lluites universitàries i en les ideologies d’esquerres. A la classe mitjana professional s’hi va sumar gran part de la classe mitjana propietària de petites i mitjanes empreses, moguda, sobretot, per la vinculació a la cultura i la identitat catalanes, més que per una ideologia esquerrana. I de la classe mitjana és d’on van sorgir la majoria dels dirigents que, al llarg de 30 anys, han pilotat l’evolució de la societat. Amb uns components bàsics d’ideologia d’esquerres i de centredreta nacionalista que han anat accentuant les seves divergències al llarg dels anys, però que han mantingut una certa aliança, atès que es tractava de dos grups socials maltractats durant el franquisme i interessats en la construcció d’una societat moderna, secularitzada i tecnològica. El fenomen interessant a subratllar és precisament el fet que una classe treballadora majoritàriament immigrant de primera o segona generació acceptés el predomini de partits d’esquerra amb un component nacionalista i fins i tot, en determinats casos, s’apropés al centredreta nacionalista.

La causa d’aquesta relativa placidesa de la societat catalana en aquests anys -cal recordar que es va arribar a parlar de l’“oasi català”- es troba sens dubte en les millores dels nivells de vida. Avui preval la crítica als partits i hi ha motius de sobres. Però cal no oblidar que entre el 1980 i el 2008, aproximadament, els nivells de desigualtat van decréixer lleugerament i es va desenvolupar un estat del benestar sens dubte mai vist abans entre nosaltres. Van millorar la sanitat, l’educació i les pensions. Van millorar els transports públics, les infraestructures, els barris, especialment els que havien estat més degradats, etc. I van millorar, de manera molt notable, les condicions laborals i els ingressos, fins i tot en el cas de la classe treballadora.

Tot això va donar lloc a un profund canvi de l’estructura social. El model de vida generalitzat va ser el de la classe mitjana: propietat de l’habitatge, diversos vehicles en funció del nombre de membres de la família, vacances anuals, incloent-hi algun viatge. Abundància de roba i electrodomèstics, equipament electrònic, ja en els 2000. Tot això, evidentment, de diferents qualitats i preus, segons el nivell econòmic i social. Però, en qualsevol cas, generalitzant les formes de consum de tal manera que desapareguessin les marques de classe més visibles: les robes usades, la pobresa evident en la classe treballadora fins als anys seixanta, la gairebé exclusió de les universitats encara visible als setanta, i tantes altres coses. Els signes que marcaven amb tota cruesa les anteriors fronteres de classe. És així com es crea la il·lusió de la pertinença a la classe mitjana en una àmplia majoria de la societat.

Hi ha una altra circumstància que ha contribuït a crear la il·lusió de la “societat de les classes mitjanes”: l’arribada massiva d’uns immigrants molt més pobres, sense drets, que de vegades viuen en condicions d’esclavitud, i que arrisquen la seva vida per arribar fins aquí. Una visió a partir de la qual la classe treballadora catalana pot considerar-se afortunada, ja que per sota seu existeix efectivament un submón de pobresa i exclusió, però que no l’afecta directament, protegida per la pertinença a un continent que aparentment està fora de perill.

Aquest escenari ha implicat que els vincles i projectes visibles anteriorment en la classe treballadora hagin anat desapareixent, destruïts per una cultura basada en l’individualisme, en les ruptures generades per l’anomenat “ascensor social”, és a dir, una mobilitat ascendent caracteritzada, en aquesta etapa, pels ascensos vinculats a l’educació, que solen afectar de manera molt desigual els grups familiars, atès que tenen un caràcter individual. I per les formes de relatiu enriquiment, sobretot d’adquisició de la propietat: no hem analitzat suficientment el que ha suposat per a una gran part de la població la compra de l’habitatge com a element de conservadorisme i de defensa de l’interès personal enfront dels interessos del grup. I encara més, fins i tot, la inversió en propietat immobiliària com a forma especulativa: cal tenir en compte, per exemple, que un terç de la classe treballadora en edat laboral, el 2006, posseïa algun habitatge o finca diferent de la seva pròpia. Una classe, per tant, convertida en gran part en propietària, que tenia unes condicions diferents de les condicions a les quals es van haver d’enfrontar els seus pares i els seus avis en el passat.

Paral·lelament, la classe mitjana professional s’expandeix fins a arribar, aproximadament, a un 30% de la població. És, en gran manera, la classe que ocupa l’administració pública, la que gestiona els assumptes i els diners públics. La que de cap manera està interessada a tornar a les etapes de centralització administrativa, que suposaria perdre aquesta possibilitat. Es tracta d’una classe jove, educada, majoritàriament d’origen català, en expansió, que de sobte xoca amb la realitat de la falta de llocs de treball i la frustració de les seves grans expectatives, creades precisament en l’etapa de creixement econòmic. Aquest és, en gran part, el grup motor del projecte polític independentista i el que s’erigeix en el seu portaveu, en la clara absència d’una burgesia nacional que ja està desapareixent i transformant-se en una classe corporativa transnacional, cada vegada més aliena als vincles territorials.

Els canvis polítics i ideològics: a la recerca d’una utopia

En una crisi en la qual clarament es perfilen uns pocs guanyadors i una majoria de víctimes, sembla obvi que el projecte possible hauria d’acollir-se a una utopia revolucionària o, almenys, de democràcia avançada. Ens trobem en un moment àlgid, no de la lluita de classes, sinó de la dominació d’una classe sobre les altres. L’equilibri s’ha trencat, la classe corporativa controla els mecanismes d’acumulació de capital, el capitalisme ha entrat en una fase especulativa, summament destructiva. Tot semblaria indicar que les contratendències haurien d’aparèixer en el camp de la població assalariada, de classe mitjana o de classe treballadora, que són les que en aquest moment perden terreny, retrocedeixen en les seves posicions i estan en perill d’arribar a la marginació.

I no obstant això no hi ha, a l’esquerra, utopies disponibles, projectes alternatius. El bloc en el qual va predominar un pensament d’esquerres s’ha anat dissolent pels canvis ja indicats en les posicions de classe, per l’evolució dels partits polítics, pel fracàs del socialisme real i les seves conseqüències, la desaparició de la utopia socialista i la falta d’un contrapès al capitalisme. No tot és atribuïble, per descomptat, a aquest fracàs: més enllà d’aquest fet de caràcter planetari, la pròpia evolució de l’esquerra al nostre país marca un declivi. Després de la mobilització de l’etapa antifranquista, la política es converteix en un fet institucional, professional podríem dir. La població se’n retira, els joves se’n desentenen: amb prou feines tenen veu, i quan tenen vot, molts d’ells el consideren inútil, insignificant, i ni tan sols l’exerceixen. Els sindicats canvien la seva funció: ja no són instruments de mobilització política, o ho són en molt escassos moments. S’acostumen a negociar, a pactar, a consensuar les polítiques públiques. Totalment adequat si el pacte és sòlid: deixen de ser, per dir-ho així, instruments de classe i van substituint les grans paraules tenyides d’epopeia per la lletra petita dels convenis i els acords. Els partits polítics, després d’uns anys de gran esforç per transformar el país, es converteixen en trampolins relativament fàcils per arribar a càrrecs ben retribuïts; els seus ocupants tractaran de no posar-los mai en perill amb polítiques massa agosarades. Semblava que efectivament la lluita de classes s’havia acabat al nostre país, que es podien eliminar aquells símbols i aquells llenguatges. El despertar va mostrar que no era així, però que aquelles utopies, aquells instruments, amb prou feines existien.

Assistim a una etapa de perplexitat. Davant d’un capitalisme salvatge, les reaccions són nombroses però desordenades, de baix perfil polític, de signe contradictori: partits d’extrema dreta, moviments com el 15-M, grans reunions de causes diverses i disperses, com els fòrums mundials. L’esquerra no està quallant, dividida entre les restes d’una socialdemocràcia a la deriva, havent perdut la seva possibilitat de redistribució de beneficis a través de l’estat del benestar, i una sèrie d’intents de recerca d’espais i identitat que, de moment, no aconsegueixen sinó fragmentar les opcions, en un calidoscopi difícil de forjar.

En aquesta situació, Catalunya tenia, per sort o desgràcia seva -això encara està per veure-, una utopia de recanvi: la independència. Una utopia amb una història que enfonsa les seves arrels en greuges antics i moderns, en derrotes, intents de regeneració frustrats, ofenses i malentesos. Però que no agafa la seva força de tot això, sinó de la necessitat actual d’esperança. D’aquí que sigui més visceral que doctrinària, que cridi a tothom a sumar-s’hi: no es tracta de reconstruir un vell imperi mediterrani ni d’afirmar essències pàtries, sinó de saltar d’un vaixell que va a la deriva amb la il·lusió que, en una barca petita, serà més fàcil trobar alguna ruta cap a Ítaca o, si això no és possible, directament cap a Xauxa.

Aquest article de Marina Subirats surt publicat al número 6 (juliol/agost) de la revista La Maleta de Portbou.