Tot just fa una setmana que Roland Garros homenatjava Rafa Nadal amb un acte a la pista central. Un dels moments que van fer caure les llàgrimes al tenista va ser quan Gilles Moretton, el president de la Federació Francesa de Tenis, va descobrir una bonica placa commemorativa. Connectava amb l’esperit del tenis, amb la idea del llegat i amb el valor icònic de la terra batuda del campionat. En un lateral de la pista, Moretton va escombrar l’arena i hi va aparèixer la petjada de Rafa Nadal sobre una fina llosa de ciment blanc. No la forma d’un peu nu ni el baix relleu d’una vamba. Només el rastre imperfecte que queda de la frenada d’una deixada. Un solc que apel·la al dinamisme, al sacrifici, a la idea de joc i d’esforç com a llegat.

La marca d’una petjada és tan senzilla com transcendent. Neil Armstrong va ser el primer a trepitjar la Lluna el juliol del 1969 i una de les fotos més emblemàtiques d’aquella missió de l’Apollo 11 és la de l’empremta de la bota sobre la pols fina de la superfície del satèl·lit. S’ha interpretat sovint com la imatge de la conquesta de l’espai, aquella primera passa sobre la Lluna que havia de ser tan gran per a la humanitat. Alguns experts n’han matisat l’origen. Buzz Aldrin, que va ser el segon a baixar del mòdul lunar, va trepitjar el rastre que havia deixat el seu company Armstrong. La petjada que ha transcendit seria la d’Aldrin.

Unes altres marques menys cèlebres són les d’alguns portals del Raval de Barcelona. Les lloses desgastades pels talons de les sabates són el record de les prostitutes que s’hi van passar anys, dempeus, esperant clients. Uns forats que expliquen part de la memòria d’un barri.

El dramaturg Jean-Claude Carrière, en una conversa amb Umberto Eco, comentava que en un catàleg d’una casa de subhastes hi va trobar una fotografia d’una suposada empremta d’un peu de Buda amb inscripcions. En l’art indi antic, el Buddhapada –el peu de l’il·luminat– era un símbol que evocava la presència de Buda a la terra. Mentre caminava, ensenyava. Carrière ho va interpretar com una impremta abans de la impremta. Aquestes imatges, també en roques i temples, s’utilitzen com a guia espiritual i per marcar el camí als seus seguidors.

Les petjades humanes més antigues del món es van trobar a Laetoli, a Tanzània, i tenen 3,66 milions d’anys. Gravades en cendra volcànica, són una prova excepcional del primer bipedisme humà. És un rastre de diversos individus que han servit als experts per especular sobre les estructures socials d’aquella època. Més recents, però igualment emocionants, són les petjades fossilitzades que es van descobrir al desert de White Sands, a Nou Mèxic. És la duna de guix més gran del planeta i les empremtes són de fa vint mil anys. Recorren més d’un quilòmetre i mig i mostren una persona jove, segurament una dona, caminant descalça sobre el fang mentre portava un nadó a coll. L’anàlisi revela detalls com les relliscades o les petjades diminutes de la criatura que, de tant en tant, deixava a terra. Més enllà de les proves arqueològiques dels nostres avantpassats, són indicadores d’una empremta emocional. Els vestigis d’uns afectes i d’una tendresa. Potser l’origen del que ara anomenem humanitat.

Al sostre d’una vella masia, en una llosa feta de fang, hi ha una rajola amb la poteta d’un gat. En una altra, hi ha el rastre dels saltirons d’un ocellet. Les bèsties van passejar-s’hi per sobre abans que posessin les toves al forn, fa més de cent anys. I les seves petites petjades són un testimoni accidental d’altres vides. Un instant fugaç i intranscendent que ha quedat gravat per sempre i que és una magnífica metàfora del temps.