LES CÈL·LULES MARE s’han convertit en una de les grans promeses de la medicina del segle XXI. La seva capacitat de transformar-se en qualsevol tipus de cèl·lula fa que siguin l’eina ideal per a les teràpies regeneratives, per substituir teixits o òrgans que no funcionen per altres de nous creats al laboratori. Això permetria curar un gran nombre de malalties, des de l’Alzheimer fins a les paraplegies. Un dels problemes pendents és trobar la manera de modelar les cèl·lules mare. L’equip de Douglas Melton, al Harvard Stem Cell Institute, ha fet un pas important en aquest sentit: ha aconseguit convertir-les en cèl·lules beta del pàncrees, les que fabriquen la insulina. Si es troba la manera d’implantar-les als pacients, podria significar el final de la diabetis.

Fa temps que se sap que els embrions dels animals estan formats principalment, en els seus estadis inicials, per unes cèl·lules extremadament plàstiques, capaces de reproduir-se indefinidament i canviar les seves característiques segons les necessitats del teixit que han de formar. Però no va ser fins al 1998 que es van aconseguir aïllar aquestes “cèl·lules mare pluripotents” d’un embrió humà. Va ser el tret de sortida de la medicina regenerativa, un camp que encara no ha donat cap teràpia aprovada però que per fi està entrant en les primeres proves clíniques. Una de les malalties que té més possibilitats de ser tractada d’aquesta manera és la diabetis.

La diabetis es caracteritza sobretot per la incapacitat de controlar els nivells de sucre a la sang, una feina que normalment fa el pàncrees a través d’una hormona, la insulina, que varia de nivells segons les necessitats de cada moment. Però a vegades les cèl·lules que la fabriquen (anomenades beta) són destruïdes per motius desconeguts (diabetis tipus I) o bé, encara que en secretin prou, el cos no respon com ho hauria de fer (diabetis tipus II). El primer tipus és el que apareix a la joventut i només es pot controlar amb suplements d’insulina tota la vida. Això fa que sigui un candidat obvi per ser tractat amb tècniques regeneratives, concretament amb un trasplantament de cèl·lules beta, que es podrien generar al laboratori a partir de cèl·lules mare. Fins ara només s’ha provat amb cèl·lules obtingudes de donants, però això implica haver de suprimir el sistema immunitari permanentment per evitar un rebuig, i els resultats no solen ser gaire bons.

FRACASSOS ANTERIORS

Al llarg dels darrers anys, diversos grups de científics han provat nombroses combinacions de productes químics per convertir cèl·lules mare en cèl·lules beta, però cap havia aconseguit els resultats esperats. Com a molt, obtenien cèl·lules immadures que, un cop trasplantades en ratolins, acabaven fabricant insulina durant un temps, un procediment que no se sap si funcionaria en humans.

Segons l’article publicat a Cell pel grup de Melton, la solució és complexa: un protocol llarg que inclou cultivar les cèl·lules mare en cinc líquids diferents amb onze factors específics, combinats d’una manera especial al llarg de 35 dies. Si es fa bé, al final s’aconsegueixen 200 milions de cèl·lules beta madures i funcionals per cada mig litre de cultiu, una xifra que seria prou alta per tractar un pacient. Aquestes cèl·lules ja s’han provat en ratolins diabètics, i en dues setmanes els seus nivells de sucre s’han normalitzat.

Tot i ser un avenç molt important, encara queden problemes per resoldre perquè pugui curar la diabetis. El principal és trobar la manera perquè, un cop trasplantades, les noves cèl·lules beta no siguin destruïdes pels mateixos mecanismes desconeguts que causen la malaltia. Per evitar-ho i fer que els efectes del tractament siguin permanents es creu que la solució podria ser encapsular-les en algun tipus de substància protectora o en un petit receptacle independent, suficientment aïllat de la circulació. Calen, però, més experiments abans de poder provar-ho en humans. Sembla que, en un futur relativament proper, la diabetis hauria de ser una de les primeres malalties que es podrien beneficiar del poder regenerador de les cèl·lules mare.

Salvador Macip és metge i investigador de la Universitat de Leicester