A quell novembre del 2003, quinze anys abans que Khieu Samphan fos condemnat per genocida, la mototaxi de Sam Ol va recórrer el camí polsegós, sense asfaltar, que unia Pailin, a l’oest de Cambodja, amb la resta del país. Un cop arribats al nostre destí, Sam Ol no dissimulava la seva por. “Això està ple de khmers rojos”, va advertir en veu baixa. Era l’únic que va acceptar portar-me a Pailin i ajudar-me a localitzar Samphan. Abans d’ell, diversos taxistes, recolzats als seus vehicles, s’hi havien negat en rodó. Només de sentir el nom de l’antic dirigent dels Khmers Rojos, els canviava l’expressió de la cara.

A Pailin uns quants ciutadans es negaven a col·laborar adduint, sense gaire convicció, que no sabien on vivia el seu veí més conegut. Finalment vam localitzar la casa, un humil habitatge de fusta de dos pisos, i Samphan, davant aquella visita inesperada, va demanar una mica de temps.

-Torneu d’aquí una hora. Ara estic cuidant el meu net.

La frase, dita per un dirigent d’un règim responsable d’assassinar milers de nens i nenes sense cap mena de compassió, no deixava de sorprendre.

Mentre esperàvem en un cantina propera, Sam Ol recordava amb els ulls humits com, amb onze anys i sent fill únic d’una família humil, va ser confinat en una comuna on els seus pares moririen de gana i esgotament. Recordava, també, com posaven els nens en fila per advertir-los que, si eren ganduls, moririen.

Una hora més tard vam tornar a la casa de Samphan. Si la vida de Sam Ol tenia tots els ingredients d’un drama, la de Samphan era l’altra cara de la moneda. Als anys cinquanta es va doctorar en ciències econòmiques a França amb una tesi doctoral sobre el retorn a l’agrarisme que s’ha vist com un esborrany de les polítiques que els Khmers Rojos aplicarien dues dècades més tard. Comandant en cap de la guerrilla, acabaria sent el cap d’estat de Cambodja Democràtica, nom amb què els Khmers Rojos van rebatejar el país quan van arribar al poder.

Durant l’entrevista, Samphan, que portava uns pantalons blau cel i una camisa blanca, no va acceptar fotografies de cap tipus. Amb incomoditat mal dissimulada, com si volgués amagar-se d’alguna cosa, es va aixecar de la taula on érem per tancar un finestral del menjador des d’on la llum li il·luminava la cara de jubilat.

Responia a les preguntes en francès, amb posat segur però conscient que qualsevol cosa que digués podia girar-se-li en contra, ja que es parlava de la possibilitat que fos jutjat per un tribunal internacional. Davant la pregunta sobre el seu paper en el règim, no va dubtar. “Jo vaig lluitar per la justícia social, per la llibertat i la independència del meu país respecte a les nacions estrangeres”, va dir orgullós.

La realitat, però, no era tan idíl·lica. Entre el 1975 i el 1979, mentre Espanya estrenava Constitució, Nadia Comaneci revolucionava la gimnàstica i les drogues silenciaven la veu d’Elvis Presley, Cambodja vivia la dictadura sanguinària dels Khmers Rojos, una de les organitzacions totalitàries més radicals de la història moderna, que va convertir el país en un gran camp de concentració. Allà on no es van atrevir a arribar ni Stalin ni Mao, va fer-ho Pol Pot.

Utopia agrària sagnant

Després de conquerir la capital, Phnom Penh, el 17 d’abril del 1975, els Khmers Rojos van començar a aplicar la seva utopia agrària de tall maoista. Van buidar les ciutats i van confinar tothom en granges col·lectives al camp, on les interminables jornades de treball per produir aliments es complementaven amb sessions de formació política. I no només això. També van tancar les escoles, van abolir la família, la propietat privada, la moneda, els mercats, els mitjans de comunicació i qualsevol tipus de religió, i van negar als ciutadans la identitat jurídica i moral. Tothom havia de vestir igual -de negre- i fins i tot es van prohibir les relacions sentimentals i es promovien aparellaments col·lectius amb matrimonis forçats entre homes i dones que ni es coneixien i als quals molts cops només ajuntaven en els dies fèrtils de la dona, en un intent d’estimular la natalitat. Qualsevol detall, per petit que fos, havia d’estar controlat pel nucli de poder.

I mentre la vida perdia tot el sentit per a milions de cambodjans, els periodistes estrangers, expulsats igual que el cos diplomàtic, van desviar la seva atenció cap a altres punts conflictius del planeta i no van saber veure el que passava en aquell racó d’Àsia, cosa que va contribuir encara més a l’aïllament propugnat pels Khmers Rojos.

Enmig de la miopia internacional, a la República Popular de Cambodja acabaven amb qualsevol símbol de modernitat. Ser universitari o parlar un idioma estranger es castigava amb la mort. En paral·lel, promocionaven els analfabets, ja que els consideraven ideològicament purs, lliures de la influència occidental perniciosa. A més, a part de matar els membres de minories ètniques i els fidels de qualsevol religió -per exemple, els monjos budistes-, assassinaven la gent pel simple fet de portar ulleres (ho consideraven burgès i, per tant, subversiu) o no tenir durícies a les mans (perquè entenien que vivien del sacrifici dels pagesos). Fins i tot els soldats podien matar algú només perquè els mirava als ulls.

Durant l’entrevista, Samphan no va negar la massacre però va assegurar que, malgrat l’alt càrrec que ostentava, ignorava el que realment passava i no va ser-ne conscient fins que anys després va veure un vídeo sobre el genocidi. “Quan vaig veure aquelles imatges vaig conèixer la veritat”, va dir. Segons ell, mai el van informar de totes aquelles atrocitats.

Unes atrocitats que han convertit Cambodja en el país amb més fosses comunes del món (el segon és Espanya). En total, es calcula que hi van morir quasi dos milions de persones, una quarta part de la població cambodjana: el genocidi més gran de la història en termes percentuals. Moltes persones van perdre la vida als camps de concentració on treballaven fins a l’extenuació. “Potser es va fer treballar massa la gent”, va reconèixer Samphan, amb posat resignat, durant la nostra conversa.

Aquell feixisme roig -que va fer tornar Cambodja a l’Edat Mitjana durant tres anys, vuit mesos i vint dies- es va acabar el 1979 amb la invasió vietnamita del país. Després d’aquell malson col·lectiu, Cambodja tenia dos-cents mil orfes sense atenció de cap tipus. Sam Ol n’era un. Per això, es va dirigir, amb altres milers de persones, als camps de refugiats situats a la frontera tailandesa, on va viure més d’una dècada. Allà es va casar, va tenir dos fills i va aprendre el seu precari anglès. El 1994 va tornar a Battambang, la segona ciutat cambodjana, al nord-oest del país, on es va posar a conduir una mototaxi de segona mà que li permetia guanyar l’equivalent a quatre euros diaris per mantenir la família.

Per la seva banda, després de la caiguda del règim, Pol Pot, Khieu Samphan i els seus seguidors van marxar cap a la selva del nord de Cambodja, on van viure durant anys fent guerra de guerrilles i des d’on controlaven una petita part del país.

El 18 de juny del 1997, fruit de constants lluites internes, Khieu Samphan derrocava Pol Pot, a qui van condemnar a arrest domiciliari perpetu en un improvisat tribunal enmig de la selva. Samphan s’erigia en nou líder dels Khmers Rojos. “Una nova era ha començat”, deia un comunicat, on també s’informava que Samphan i els seus se sumaven a la vida pacífica i que respectarien les lleis internacionals. Era l’inici del final.

Havien passat molts anys des de la dictadura dels Khmers Rojos, però les seqüeles seguien allà, com l’estrès posttraumàtic, per exemple, de les moltes dones violades. El 1991 un estudi va concloure que els cambodjans patien baixa estima, paralització per por i desesperança crònica. I això provocava individualisme destructiu, disfuncions en les relacions interpersonals, tendència a l’alcoholisme i al consum de drogues i més violència domèstica, entre altres coses. L’estudi concloïa que les seqüeles eren similars a les dels supervivents dels camps de concentració nazis.

Per tot això, molts cambodjans volien veure Pol Pot davant d’un tribunal, però l’exlíder dels Khmers Rojos va morir el 15 d’abril del 1998 d’un atac de cor en aquell bastió maoista a la selva on estava arrestat. Les posteriors desercions van acabar amb la guerrilla. Molts d’ells van anar a viure a Pailin, feu tradicional dels Khmers Rojos. Un d’ells era Khieu Samphan, que tenia l’esperança de viure una jubilació tranquil·la.

“Per què haig de disculpar-me?”

I després de tot el que ha passat, creu que s’ha de disculpar d’alguna cosa? “Per què haig de disculpar-me? Jo no vaig fer res!”, exclamava Samphan des del menjador de casa seva. També admetia que no eludiria els tribunals i que tot el que sabia d’un possible tribunal internacional era per retalls de premsa que li enviaven els amics. “Si haig d’anar a judici ho faré, però no crec que em tanquin a la presó perquè jo no vaig matar a ningú”, deia convençut. “El procés tindrà per objectiu saber quins eren els responsables d’unes massacres que jo desconeixia. Si haig de disculpar-me d’alguna cosa és de no haver controlat tot allò”, admetia.

El 14 de desembre del 2003, poques setmanes després de l’entrevista a casa de Khieu Samphan, el secretari general de l’ONU, Kofi Annan, va criticar per enèsima vegada la manca de voluntat del govern cambodjà per crear un tribunal internacional que jutgés els alts càrrecs dels Khmers Rojos. Finalment, tot i les reticències, el 2006 es van crear les Cambres Extraordinàries de les Corts de Cambodja, impulsades per les Nacions Unides. La creació d’aquell tribunal especial internacional va ser un procés, lent i costós, i a diferència de l’ex-Iugoslàvia o Ruanda, a Cambodja només es limitava a jutjar els màxims jerarques del règim.

El 2012 Kaing Guek Eav, conegut com a Duch, va ser condemnat a cadena perpètua. Havia dirigit el centre de tortures de Tuol Sleng, on van morir 15.000 persones prèvia tortura. Però altres líders van morir abans de retre comptes davant la justícia. És el cas de Ta Mok -antiga mà dreta de Pol Pot i conegut com e l Carnicer per la seva brutalitat-, que va morir el 2006 a la presó, on portava nou anys tancat. Només faltava un any per al seu judici. El 2013 i el 2015 van morir Ieng Sary -Germà Número 3, cunyat de Pol Pot i exministre d’Afers Estrangers- i la seva dona, Ieng Thirith -exministra d’Afers Socials-, també abans de ser condemnats. Per evitar noves morts abans de ser jutjats, el judici va ser dividit en processos més petits que acceleraven els tràmits.

Va ser així com Khieu Samphan, juntament amb Nuon Chea -ideòleg d’aquella organització comunista- van ser condemnats a cadena perpètua per crims de lesa humanitat el 2014 per una fase prèvia del procés, concretament la que jutjava l’evacuació forçosa de la capital, Phnom Penh, l’abril del 1975. Eren els dos líders vius que quedaven per jutjar.

Finalment, el dia 16 de novembre, quasi quaranta anys després de la fi de la dictadura dels Khmers Rojos, Samphan i Chea, de 87 i 92 anys respectivament, van ser condemnats de nou a cadena perpètua, però aquest cop per genocidi. El tribunal tancava així, amb aquesta sentència històrica, un procés judicial de dotze llargs anys. Un pas més per superar el trauma del passat.

Quan aquella sentència per genocidi encara quedava molt lluny, vaig preguntar a Samphan quina imatge creia que tenien d’ell al seu país, hi va rumiar durant uns segons enmig del silenci del menjador de casa seva. “Em considero un home honest i crec que els cambodjans tenen en alta estima la meva persona”, va respondre, mentre aixecava els braços i obria els ulls, com si amb aquells gestos fes les seves paraules més creïbles. I mentre ho deia, Sam Ol esperava a fora, neguitós, amagat amb la seva motocicleta de segona mà darrere un petit arbre i amb la voluntat ferma de sortir tan de pressa com pogués d’aquell lloc on els fantasmes del passat, que no deixaven de perseguir-lo, cobraven una força descomunal i inusitada.