Em costa escollir només un dels molts personatges que em venen al cap quan penso en la meva estada a la ciutat vella de l’Havana, el juny del 2018, ben abans de la pandèmia. Hi vaig viure tantes històries i hi vaig conèixer tanta gent, a Cuba, que en tindríem per als diumenges de tot un any. Avui em quedo, però, amb la Señora Habana, la santera.

Asseguda en una cantonada de la Plaza de Armas, oferia el mateix aspecte acolorit de la ciutat. Vaig començar a asseure-m’hi a la vora cada tarda, quan queia la llum. Ho feia per mi, però també per ella, tan sola allà, tan somrient i en espera d’algun turista que volgués fer-s’hi una foto de record i li donés un dòlar, mig, res. Amb gairebé vuitanta anys, mostrava una energia envejable i treballava en aquell racó cada dia, de sol a sol.

Era capaç de filar relats amb una facilitat sorprenent. Recordava o s’inventava dates, noms, situacions. M’asseia al seu costat com el pescador que tira l’ham al mar més com a forma de meditació que en espera de pesca. Passaven els turistes, queien pluges tropicals sobtades i de força desorbitada en companyia d’impressionants llampecs i trons aclaparadors, saludaven els coneguts.

Al cap d’un parell de setmanes em va mirar als ulls i em va preguntar si de debò volia saber. Saber? No va esperar la meva resposta.

“Jo vaig estar a la presó”, em va etzibar.

No puc dir que em sorprengués. Aquella dona no tenia aspecte de santa, per molt santera que fos. Més aviat feia la sensació d’haver viscut, com un felí, sis de les seves set vides.

“Treballava en un hotel. De luxe. Un lloc de responsabilitat. A càrrec meu hi havia la que aviat s’havia de convertir en la meva cunyada. Eren les vuit de la tarda. Pels finestrals encara entrava la claror del sol. Un client s’acomiadava. Havia estat gairebé un mes allotjat a l’hotel i havíem establert certa complicitat. Sabent que estava prohibida la possessió de divises, em va acompanyar a un racó i em va regalar vint dòlars. Ni t’explico la felicitat que vaig sentir. Així que els vaig tenir a les mans ja els havia gastat en les mil coses que necessitava. Vaig cridar a la meva gairebé cunyada i n’hi vaig oferir cinc. Va refusar, la molt astuta. Li vaig explicar fins i tot en què volia gastar-los. Amb els meu vuit fills era fàcil trobar-los utilitat”.

“Al sortir de la feina vaig anar cap a l’autobús, amb el meu tresor amagat als sostenidors. Quan els vaig veure aparèixer no vaig témer res, però resulta que la meva gairebé cunyada, que volia quedar-se amb la meva feina a l’hotel, m’havia denunciat. En nom de la Revolució”, va abaixar la veu per afegir: “Algú em va venjar i li va disparar tres trets. No la va matar, però la va deixar invàlida”.

“Per tinença de divises et queien tres anys per unitat. Vint dòlars, seixanta anys. Al final van ser set, simplement perquè un dia com un altre va canviar la llei. En aquells set anys un dels meus fills va emmalaltir. Una gastroenteritis. Va venir el meu pare amb tots els meus fills, i em van explicar entre plors que el Vladimir estava molt malalt. El següent va ser una comunicació oficial per dir-me que el meu fillet se n’havia anat. Tanta medicina i tan poc medicament”.

Com que no la deixaven sortir dues vegades, va haver d’escollir entre l’enterrament i el funeral.

“Vaig triar el funeral”, em va dir.

M’agradaria pensar que s’ho va inventar tot.