La setmana que acaba, amb Thaïs Gutiérrez

Apunts sobre què hem vist, sentit, degustat i, en definitiva, viscut en els últims 7 dies.

No he pogut parar de pensar en el vestit de Zendaya a la gala dels Oscar. Firmat per Valentino i format per una camisa crop top i una faldilla de lluentons, confirma que la jove actriu d’Euphoria, Dune i Spiderman sap combinar elegància amb una estètica jove i desenfadada. Diuen que Pierpaolo Piccioli, director creatiu de la marca, parla d’ella com d’una nova “icona” generacional.

M’he enamorat de la nova col·lecció de catifes de Nani Marquina titulada Tones i firmada per l’artista Clàudia Valsells. Són quatre catifes senzilles, amb harmonia cromàtica, peces elegants amb què jugar a l’hora de decorar els espais i donar protagonisme al color.

He fullejat el llibre L’art d’explicar l’Art (Columna) del periodista Enric Nogueras, on repassa grans obres d’art de la història. Les explica de manera amena, entenedora i amb una mirada personal que ens fa molt més pròxims els artistes més clàssics i els contemporanis, i la motivació del seu art.

He cridat molt fort durant el partit de dimecres del Barça femení contra el Madrid al Camp Nou i que va acabar amb victòria blaugrana 5-2. Va ser una nit històrica i emotiva per molts motius, més enlla dels esportius. L’esport femení es mereixia aquest suport popular des de feia temps.

La setmana que comença, amb Jordi Garrigós

Algunes de les coses que esperem no perdre’ns els pròxims 7 dies.

Escoltaré no una, sinó moltes vegades, la nova cançó de Maria Jaume. 2008 és l’avançament del seu segon treball, un dels discos més esperats d’aquest any després del seu més que prometedor debut: Fins a maig no revisc, del 2020. El nou material de la cantant mallorquina, que es podrà escoltar íntegrament abans de l’estiu, promet virar cap a racons més lluminosos del que ens tenia acostumats. Una indispensable d’avui.

Llegiré el nou llibre d’un dels novel·listes més brillants de la Barcelona de l’última dècada. El mexicà Juan Pablo Villalobos és un català més i un extraordinari narrador del nostre entorn, que es mira el que passa amb un filtre personalíssim i irònic, però gens cínic. Després de l’esplèndida La invasión del pueblo del espíritu (Anagrama), una novel·la sobre marges i desarrelament, ara torna amb Peluquería y letras, que reflexiona sobre la felicitat i el procés de creació artística.

Repassaré la vida del que és un dels còmics més interessants i salvatges de tot els temps. L’editorial Libros del Kultrum (habitual d’aquesta secció) publica la biografia del gran John Belushi. Mort als trenta-tres anys per una sobredosi en un hotel de Sunset Boulevard, a l’actor nord-americà li va sobrar temps de ser etern. Va ser gràcies a les seves múltiples aparicions a Saturday night live o com un dels The Blues Brothers, però sobretot pel seu gran carisma.

Miraré per segona vegada The worst person in the world. Serà la meva manera personal de reivindicar aquesta pel·lícula noruega, que s’ha quedat sense cap estatueta en l’última entrega dels premis Oscar. Dirigida per Joachim Trier i protagonitzada per la indiscutible Renate Reinsve, retrata amb un punt de realisme màgic la transició femenina cap al món adult i tot el que suposa aquest pas, especialment el compromís, l’empoderament i la maternitat com a tema recurrent.