Aquests són els deures de la setmana: cuinar amb Linda McCartney, escoltar Kendrick Lamar i anar al TNC

La setmana que acaba, amb Thaïs Gutiérrez

Apunts sobre què hem vist, sentit, degustat i, en definitiva, viscut en els últims 7 dies.

M’ha encantat la nova proposta de motxilla de la marca Fjallraven. Sí, aquelles que van envair els carrers de Barcelona ara fa un parell d’anys. Ara es tracta del model Tree-Kånken, en què s’utilitza un teixit a base de fusta convertida en cel·lulosa per fabricar la motxilla.

He disfrutat molt de les creps xineses del Bar Creperia Xian Hui. Fent cas a la nostra foodie de capçalera, Rosa Rodon, he anat a dinar a aquest restaurant de la Gran Via, on fan aquestes creps, que reben el nom de xianbing. He tastat la de pollastre i la d’ànec, boníssimes, i molt diferents del que nosaltres entenem per una crep.

He passejat per les prestatgeries de la llibreria Restory a Sant Antoni, un espai preciós ple de llibres de segona mà. Hi trobareu un corner especialment cuidat dedicat al disseny, però la llibreria té milers de volums de tot tipus de gèneres literaris i per a tots els públics amb preus molt assequibles.

He quedat fascinada amb el llibre La cocina familiar de Linda McCartney (Libros Cúpula), que demostra com va ser de pionera en la defensa de les dietes saludables i vegetarianes i en el respecte al medi ambient la fotògrafa i dona de l’exbeatle. Escrit als anys 70, sembla actual tant en la forma -combina receptes amb fotografies familiars- com en el contingut.

La setmana que comença, amb Jordi Garrigós

Algunes de les coses que esperem no perdre’ns els pròxims 7 dies.

Començaré a llegir la primera novel·la de Max Gross, que arriba al català de la mà de la sempre recomanable editorial Periscopi. Traduïda per Ferran Ràfols,La vila perduda està situada en un dels entorns que més interès em susciten: les comunitats religioses aïllades de la resta del món. En aquest cas és la Kreskol, jueva i que ha viscut apartada durant dècades, fins al punt de no conèixer l’existència de l’Holocaust. Amb aquesta premissa, i sabent que és una sàtira, la tindré enllestida aquesta setmana.

Tornaré a escoltar el que serà un dels discos més influents de la dècada. El retorn de Kendrick Lamar després de cinc anys de silenci prometia, altre cop, un canvi de les regles del joc. Cap problema: està acostumat a fer-ho, i més quan no topa amb cap rival que li faci ombra, especialment després de la deserció de Kanye West.Mr. Morale & The Big Steppers només ha necessitat una setmana per ser un dels àlbums més rellevants de sempre.

Visitaré una de les meves llibreries favorites del món. No cal cap excusa per anar a La Llama, capitanejada per Abigail L. Enrech, i que té el gran honor de ser la primera i única botiga 100% especialitzada en humor de tota la ciutat. Sempre que hi entres, en surts amb alguna cosa, ja sigui un adhesiu de Michael Scott per a l’ordinador, un exemplar d’un llibre de David Sedaris o una matrícula per a un curs de guió de comèdia. És ideal visitar-la a principis de mes, amb la cartera plena.

Escoltaré un nou episodi de Pedal vintage, l’al·lucinant podcast de ciclisme antic, centrat especialment en el període abans del canvi de segle. Monogràfics sobre Johan Museeuw, el Giro d’Itàlia de Tonkov o la història de l’equip Euskaltel. Això sí, t’ha d’agradar moltíssim el ciclisme.

Veuré El pes d’un cos, escrita i dirigida per Victoria Szpunberg, que des de la setmana passada s’està a la Sala Petita del Teatre Nacional de Catalunya. Una obra que posa al centre la dificultat d’envellir dignament a partir d’un cos que ja no funciona de manera autònoma. Laia Marull es posa en la pell d’una filla que ha de cuidar el seu pare, gran pilar emocional i ideològic, després que hagi patit un ictus i s’hagi convertit en un ésser totalment dependent.